Transvulcania '14

     Mai hauria pensat que celebraria el primer aniversari de la creació d'aquest bloc realitzant una entrada com aquesta, però el destí ha volgut que sigués així, si en el seu dia m'iniciava en aquest món de redactar les curses/reptes que anés fent amb una benvinguda i alhora felicitava el guanyador de la Transvulcania 2013, en Kilian Jornet, avui em trobo davant l'ordinador intentant descriure el que ha estat la meva Transvulcania 2014.

     La història ja comença uns dies abans del dia de realització de la prova, desprès de molts mesos de planificació, compra de bitllets d'avió, de ferri, etc... En fi, que arriba el dia vuit de maig, i ja amb els nervis a flor de pell marxem cap a Barcelona a buscar l'avió, aquesta vegada també m'acompanya la Gemma, hem decidit que seran unes mini-vacances enfocades a la cursa, es preveu que no serà un dia fàcil ja que no volem directes a l'illa de La Palma. Ep!, petit parèntesi, Transvulcania és una ultramarató de muntanya que es celebra a l'illa de La Palma (Illes Canàries) amb un desnivell positiu de 4500 metres, té una distància de 73,3 quilòmetres i està previst que hi hagi "la creme de la creme" a nivell mundial, és per això que no es fàcil trobar avió que et porti directament fins allà, la gent normal hem de fer filigranes per arribar-hi, i això ens porta ha haver de fer tot el que nosaltres vam haver de fer, que tot seguit explico per sobre i a trets generals per no embolicar-me massa en detalls innecessaris.

     Sortim en avió des de Barcelona a les dotze del migdia, hora prevista, la veritat és que sortim amb un retard de gairebé una hora, volem fins a l'illa de Gran Canaria, allí hem d'agafar un taxi perquè ens porti fins al port d'Agaete per pujar a un ferri de la companyia Fred Olsen Express, que inicialment ens durà fins a Santa Cruz de Tenerife, aquest viatge és curt de temps però és fa etern ja que la mala mar de l'Atlàntic ens dona la benvinguda, ja he comentat que no seria fàcil, allà pugem a un autocar que ens porta fins a l'altra punta de l'illa, al sud, a la platja de Los Cristianos per agafar un altre ferri que ens ha de portar fins a l'illa de La Palma, la mala mar continua, o sigui que ja us podeu imaginar el panorama de la gent dins el ferri..., altre cop surt amb retard per la poca previsió que han tingut sobre l'allau de gent que es desplaçaria aquell dia, l'altra sorpresa que ens tenien preparada és que en teoria era un desplaçament directe fins a l'illa de La Palma, però no, primer hem de parar al port de La Gomera, quan al final arribem al port de Santa Cruz de La Palma, amb dues hores de retard, o sigui a les dotze de la nit, comprovem que només hi ha cinc taxis per tota aquella multitud de gent, solució, esperar que en vinguin més per poder anar fins a l'hotel. Finalment arribem a l'hotel a dos quarts d'una de la matinada, sense haver dinat ni tampoc sopat, per sort el conserge de l'hotel ens ofereix una mica de sopar per calmar la gana i anar a dormir.

     Ja sé que sembla que no pugui ser tot el que hem fet per arribar fins allí, però ara és quan veig que potser això ja seria un presagi del que m'esperava per dissabte, que no seria fàcil.

     L'endemà ens llevem d'hora per anar a esmorzar, la veritat és que hi ha molta gana acumulada del dia anterior, al bufet de l'hotel ens trobem amb en Carles Raïmat, anirem junts aquests dies, anem a buscar un cotxe de lloguer que tenim reservat per donar un tomb per l'illa i així poder anar a veure els diferents punts del recorregut que poden ser claus. Primer anem al Faro de Fuentcaliente, punt de sortida de la cursa, des d'allí ja veiem que la sortida no serà fàcil per l'embut que fa al cap de pocs metres, visita de cortesia i marxem cap a un altre punt, aquesta vegada fins al Puerto de Tazacorte, punt de finalització de la marató, allí aprofitem per fer un cafè just davant de l'arc d'arribada, no ens encantem gaire estona ja que volem anar fins al Roque de los Muchachos que creiem que serà un punt clau de la cursa ja que és el punt més alt del recorregut i ja gairebé has fet tot el desnivell positiu, està a gairebé 2500 metres d'altitud, hi arribem tard perquè la carretera està plena de revolts i el trajecte és molt lent, hem decidit que ja no ens queda més temps per visitar res i que tornarem per l'altre costat de l'illa per anar fins a l'hotel a escoltar el brifing i recollir el dorsal per demà, encara ens queda una part important del dia que és dinar, ens parem a un restaurant de carretera convençuts que ens podrem menjar un bon plat de pasta o bé d'arròs per fer una bona carrega d'hidrats de carboni per l'endemà, doncs no, resulta que només és una braseria i només hi fan carn, mala sort.

     

     Arribem justets per sentir el brifing i la mica de roda de premsa que ofereixen uns quants corredors professionals, entre ells destacar la xerrada magistral que ens dóna l'Emma Roca sobre que hem d'estar molt ben hidratats per demà perquè la previsió és que farà molta calor, i llavors a l'acte nosaltres pensem, "si no hem begut gairebé res en tot el dia", error!!. Desprès d'alguna foto sortim a buscar aigua, ens trobem amb molta gent coneguda de les nostres terres i del poble, en Joan Carles Grau i família, en Xoan Falcó, en Xavier Sahuquillo, en Xoano, etc.. Una foto amb la bandera del club per immortalitzar el moment i ja no queda més temps per fer res, hem d'anar disparats a preparar les coses per demà que ens hem de llevar aviat per anar a esmorzar d'hora.

     Són les dues de la matinada i sona el despertador, la veritat és que no he pogut aclucar l'ull amb els nervis que porto a damunt, tinc tota la roba preparada en una cadira de l'habitació, la Gemma també està desperta, faig la rutina de sempre en vestir-me, malles, samarreta compressiva, samarreta tècnica, bessoneres, mitjons, etc... A un quart de tres hem quedat a baix al bufet amb el Carles per anar a esmorzar, els autocars que ens porten al Faro de Fuencaliente venen a les tres, nosaltres, com molta gent ja hi som, es respira un ambient agradable però només en pujar a l'autocar tothom està callat i concentrat en el que l'hi espera.

     A dos quarts de cinc arribem a la sortida, fins a les cinc no obren el control de xip i accés al calaix de sortida, o sigui que toca passar una mica l'estona per fer temps, allí ens tornem a trobar amb en Xoan que ens diu que no ens posem molt endarrere a l'hora de sortir per no agafar tot l'embotellament que es produirà a la sortida, li fem cas i ens situem ben endavant, fins hi tot sembla que som bons. La sortida es va omplint cada cop més, els organitzadors ja animen a tots per megafonia i també projecten un rellotge de compte enrere sobre una paret.

     A falta de deu minuts per les sis de la matinada i amb els nervis a flor de pell, em trec el paravent per desar-lo a la motxilla i ens desitgem sort, ja comencen a arribar els professionals i es col·loquen a primera fila de la sortida, l'speaker no para d'animar, pels altaveus ja sona AC DC i es fa el conte enrere dels deu segons, tres, dos, un... i sortim tots com si allò fos una cursa de les que feia abans, de deu quilòmetres.

     Sortim una mica en pujada i donem tot el tomb al Faro de Fuencaliente, és espectacular la gent que ha vingut fins allí per animar a tots els corredors, just després de donar el tomb ja enfilem per un corriol d'uns dos metres d'amplada, el tap que es fa allí és monumental, per sort jo surto bastant de pressa per no quedar-mi enganxat, tot i així la gent em passa per tot arreu, sembla que s'hagin tornat bojos, la imatge que es veu és espectacular perquè amb les llums dels frontals que portem es va dibuixant una serp de color blanc, recomano veure algun video que hi hagi per internet.

     El primer tram que he de fer consta d'uns set quilòmetres i un desnivell positiu de vuit cents metres, no és un tram molt tècnic però tot el sender és d'arena volcànica la qual cosa vol dir que costa perquè estàs patinant continuament, és fins a arribar a la població de Los Canarios, és un tram que com que encara estic fresc el faig a estones corrent i estones caminant, aprofito per parlar amb la gent del meu costat, no vull apretar molt al principi perquè sembla que la pujada inicial es dura i llarga, en arribar a Los Canarios passem per dins el poble, ja comença a apuntar el dia i decideixo que ja puc tancar el frontal perquè ja hi veig, la sensació que hom té en arribar a aquest punt crec que és difícil de creure, són les set del matí i tot el poble està fora de les seves cases animant com si la cursa s'acabés allí mateix, allà hi ha el primer avituallament, líquid, no paro gaire, només pel temps de veure'm mig vas d'aigua i continuo, de fet encara duc els botellins plens, només he begut un parell de vegades abans perquè tenia la boca seca de la pols que s'alçava de la gent.

     Surto del poble flipant amb l'ambient que hi ha, decideixo parar per guardar-me el frontal i treure els pals, encara vaig bastant descansat però no vull arriscar i ara toca un tram de deu quilòmetres i un desnivell positiu de mil metres, o sigui que decideixo agafar-m'ho amb calma i anar pujant caminat i amb l'ajuda dels pals, el terreny continua sent el mateix, arena volcànica, a estones ens endinsem dins un bosc de pins amb un corriol que fa de més bon caminar però la tònica sempre és la mateixa, encara som molta gent que anem junts i això fa que sigui més amè, de sobte sentim gent que puja corrent i cridant: Media, media!!. Resulta que mitja hora més tard de donar la sortida de l'ultramarató han donat la sortida de la mitja marató i com és normal aquests corren molt més, el primer en passar és el català Agustí Roc, del ràpid que va gairebé ni el veig, la veritat és que això fa que ens desconcerti una mica a tots i a part has d'anar apartan-te del camí per no molestar els que van més ràpid, tot i així al cap d'una estona llarga arribo al següent punt d'avituallament de Las Deseadas, també líquid.

     Arribats en aquell punt ja gairebé portem dos mil metres de desnivell positiu sense parar, en aquell punt em paro una estona per poder beure i fer un parell de fotos, les vistes són impressionants, veig que hem de fer un últim tram de pujada i em diuen que després ja és baixada per corriols de bosc fins al proper avituallament de l'àrea recreativa del Refugio del Pilar, la veritat és que el paisatge canvia radicalment i el que abans era corriol d'arena volcànica ara és un corriol de bosc molt corredor i amb l'ombra dels pins, començo a trotar perquè només hi ha uns vuit quilòmetres fins a el Pilar, allà hi ha avituallament líquid i sòlid, però el que em fa córrer és el fet de pensar que en aquell punt hi haurà la Gemma, és el primer punt que hem establert per veure'ns, portaré vint-i-cinc quilòmetres, un terç de la cursa.

     L'ambient que hi ha en arribar iguala el de Los Canarios, multitud de gent animant, jo vaig mirant a tots costats per veure si veig a la Gemma, però ni rastre, decideixo fer l'avituallament amb tranquil·litat ja que he arribat dins el temps establert, amb tres hores i trenta-vuit minuts, interiorment penso que vaig bé, menjo dos troços de taronja, un de plàtan, dos de batata (dolç típic canari similar al codonyat) i omplir els botellins que ja començaven a estar buits. La mitja marató acaba en aquell punt, motiu pel qual hi ha tant ambient, jo continuo mirant a banda i banda mentre vaig caminant i allunyant-me de l'arc inflable fins que de sobte sento que em criden des de lluny, és la Gemma que acaba d'arribar amb l'Assumpta, la Núria i l'Ares, es veu que hi ha un follón de por per arribar en aquell punt, ja que també des d'allí donen la sortida de la marató, parlem una estona, m'anima i em diu que vaig molt bé de temps i que faig molt bona cara, jo li comento que no vaig tant bé com aparento, que em noto estrany però que el següent tram és molt llarg i miraré d'agafar-me'l amb calma, la calor ja comença a apretar a aquella hora.

     Surto d'aquell punt caminant a ritme de marxa, el següent tram consta d'uns set quilòmetres per una pista forestal una mica trencacames, decideixo anar com el que popularment es coneix com a CA-CO, o sigui, caminar i córrer, com a premi al cap d'un parell de quilòmetres comencen a venir tot de corredors corrent com si fóssin bous que acaben d'aviar, de fet són els corredors de la marató que els hi acaben de donar la sortida, si amb la mitja no n'havia tingut prou ara em toca aguantar la desbandada dels de la marató, crec que és un punt que cal millorar de cara a futures edicions, allò no m'ajuda, al contrari em desmoralitza una mica, per sort ens trobem amb un noi de Vilanova i la Geltrú i anem parlant una estona fins arribar al següent punt on hi ha l'avituallament de l'anomenat i famós Reventón.

     L'avituallament del Reventón només és líquid, en aquell punt ja comencem a trobar unes mànegues per si ens volem mullar el cap o la cara, així ho faig, em trec la gorra i em mullo tot el cap per llimpiar-me la cara de la suor acumulada, només sortir d'aquell punt ja veig que ara ens tocara patir una altra vegada, hi ha una pujada bastant pronunciada per un sender, ara ja és més fàcil per caminar però continua pujant igual que abans, és un tram que es fa molt llarg, aprofito per parar a estones i fer alguna foto perquè el paisatge que es veu des d'allí es impressionant, es pot contemplar un costat i l'altre de l'illa, finalment arribem a un punt que es diu la Punta de los Roques, allà hi ha un refugi i personal sanitari, però no hi ha cap avituallament, ja ens van informar al brifing que només donarien aigua als corredors sota prescripció mèdica, es així perquè és un lloc de difícil accés i no poden pujar aigua per tothom, de fet allí hi ha un helicòpter de l'exèrcit medicalitzat, en aquell punt jo m'aturo i em sento una estona per descansar, començo a anar tocat, sento que la meva panxa no està responent i cada cop em fa més mal, intento menjar-me unes gominoles que porto però sembla que no volen entrar, em diuen que el pròxim punt d'avituallament és al Pico de la Nieve, que només hi ha uns dos quilòmetres, m'aixeco i continuo una mica resignat per la mala situació en la que em trobo.

     Els dos quilòmetres que hi ha fins al Pîco de la Nieve es fan eterns, a part encara havíem de fer una bona pujada d'uns quatre cents metres, hi arribo molt acalorat i bastant ofegat, em trec la motxilla i amb la mànega d'aigua em mullo cap, esquena, cames, tot el que puc, decideixo que he de beure per força, m'he d'obligar i aixi ho faig, em bec mig botellí d'Aquarius de cop, en aquell moment em puja una arcada pero aguanto, torno a beure més aigua i llavors ens diuen que el següent punt és a tres quilòmetres i mig i que aquell serà sòlid i líquid, llavors jo penso això és aquí mateix, allà podré menjar i decideixo no perdre més estona allí, cau un sol de jutícia i les pedres del camí cremen quan et vols sentar sobre una d'elles en una sombra, ja estem dins el parc nacional de la Caldera de Taburiente i mai més ben dit, sembla que estiguem en una caldera.

     Cinc cents metres després d'haver sortit de l'avituallament em començo a trobar malament, tinc molta calor però alhora també tinc una sensació de fred estrany, em puja una altra arcada però aquesta ni miro ni puc controlar-la, de sobte trec tot el que havia ingerit a l'avituallament del Refugio del Pilar, o sigui que ja porto gairebé quaranta quilòmetres i encara no he digerit res del que he menjat al quilòmetre vint-i-cinc, m'estic una estona repenjat als pals i mirant al terra per poder-me refer una mica i continuar el camí, el primer que em ve al cap és que per sort aviat arribaré al següent punt i allà podré menjar una mica, en aquell moment, al haver tret el pes que tenia a la panxa em sento millor i començo a tirar a bon ritme esperonat per les ganes que tinc d'arribar al Pico de la Cruz, el següent punt.

     El camí és una constant de pujar i baixar petits pics i de l'avituallament res de res, les forces es van acabant de forma inminent, el malestar ja és generalitzat, fa estona que intento beure petit glops d'aigua però em remullo més que no pas bec, a l'altre botellí porto Aquarius i no faig ni l'intent de beure'n, només de pensar-hi em tornen a venir arcades, moralment començo a estar destrossat perquè penso que no arribaré al tall que hi ha l'avituallament del Roque de los Muchachos, finalment sortim en un petit pic i veig que hem de tornar a baixar i al següent pic hi ha molt ambient, allà hi ha l'avituallament, aquest tram es fa etern i començo a pensar que la cosa ja es seria i que potser que en arribar en aquell punt que vagi a veure el serveis sanitaris per saber que en pensen ells, a veure si ens poden donar alguna cosa que em faci recuperar una mica.

     Només arribar al Pico de la Cruz veig a dues sanitàries i després a continuació les carpes amb el menjar i el beure, decideixo anar primer a elles, els hi explico el que m'ha passat i acte seguit elles em porten amb molta cura fins a una ambulància que hi ha prop d'allí, em fan diferents proves per saber el meu estat, al final determinen que estic molt deshidratat, les constants estan totes bé però la falta d'ingesta d'aliment sòlid i líquid i la calor que està fent, prop dels quaranta graus, han fet que em trobi tant malament, en aquell moment em fan la pregunta clau: Quieres abandonar? Clar, jo no vull abandonar i els hi reverteixo la pregunta a ells per si ho he de fer, en aquell moment es fa un silenci, ningú es vol mullar fins que surt el metge de l'ambulància i em diu: Deberías, por tu salud.

     Aquelles paraules són com dues punyalades el mig del cor, estic anímicament fet pols i fisicament esgotat, sento que no em queda més força per continuar, la veritat és que ja estic al quilòmetre cinquanta gairebé però sento que ja no puc continuar més i els hi faig cas, abandono.

     Des d'allí em porten al següent punt i ens trobem amb la Gemma, ella ja es temia el pitjor perquè veia que no venia, ens trobem i li explico el que m'ha passat, m'anima i em diu que el primer és la salut i que no passa res, que ja hi tornarem un altre dia per acabar-la, des d'allí m'adono que el meu company, el Carles també ha abandonat gairebé al mateix punt que jo i també per deshidratació, decidim que la Gemma, l'Assumpta, la Núria i l'Ares marxin amb el cotxe i nosaltres ens quedem una estona per esperar l'autocar que ens durà fins a Los Llanos de Aridane, punt d'arribada de la cursa, d'aquesta forma descanso una mica que encara estic bastant fotut.

     El viatge de tornada amb l'autocar es fa molt llarg, unes dues hores per arribar, anem veient corredors que van arribant i realment també estan tots molt tocats, sabiem que la baixada que hi havia és molt dura però no ens pensavem que ho fos tant, veure com van arribant ens provoca una enveja molt sana per no haver pogut acabar nosaltres, moralment això ens enfonsa una mica més. D'allí agafem el cotxe i marxem cap a l'hotel per dutxar-nos i descansar, en arribar ens trobem amb en Dakota Jones, aquest any ell ha quedat desè, i ens fem una foto amb ell, a l'hora de sopar no m'entra res sòlid i decidim anar a dormir i demà ja estarem més recuperats.

     L'endemà diumenge em desperto amb molta gana i sobretot moltes ganes de beure, tinc la boca seca, noto que em falta líquid, després d'un bon esmorzar anem a tornar el cotxe de lloguer i a fer maletes, el Carles ja ha de marxar cap a casa i la Gemma i jo no tenim el vol de tornada fins al dilluns a la tarda, o sigui que decidim anar a passar un dia a Tenerife per desconnectar de tot el que ha passat i de pas ja som allí per agafar l'avió el dilluns.

     Han estat unes mini-vacances enfocades a una cursa molt especial que per mala sort o bé mala gestió dels dies previs no he pogut acabar, crec que vam entendre perquè de la illa de La Palma en diuen "la isla bonita", la veritat és que ho és, i molt. He tingut uns errors que crec que m'han d'ensenyar per aprendre'n per a properes curses com són que t'has de prendre molt en serio l'alimentació i la hidratació prèvia a un repte així, després penso que també va molt bé tenir-ho tot planificat i especificat, ritme, horaris de pas pels diferents avituallaments, que menjar-hi en tot moment, etc.

     Finalment només em queda donar-li l'enhorabona al Joan Carles Grau i al Xoan Falcó per haver estat finishers de la Transvulcania 2014, sou uns cracks, i també i sobretot donar agrair el suport de la meva dona, la Gemma, per tot el que hagut d'aguantar aquest dies/mesos previs a la realització, sé que vaig ser molt pesat per preparar-ho tot però suposo que això també és una manera de treure els nervis que et ronden per dins el cos. També donar les gràcies a tot els que m'heu donat ànims el dies previs a la cursa per diferents tipus de comunicació, i sobretot als que heu intentat aixecar-me la moral els dies posteriors, crec que ells ja saben qui són. 

     Com va dir mon germà: "Pensa que tu has arribat a fer coses que els altres nomes podem somiar... Dels moments durs se n'aprèn per sortir-ne mes reforçat i tenir més gas"

     Sento no tenir més fotografies de l'evolució però quan un esta tant malament en l'últim que pensa es en fer fotos.

     Salut i muntanya.