dilluns, 14 d’octubre del 2013

Ultra Trail Comtes d'Erill (UTCE)

     Hi ha una dita molt popular i alhora coneguda que hi queda com anell al dit a aquesta crònica que tot seguit descriuré, aquesta és: "Una retirada a temps és una victòria". Si és així, en aquest cas jo ja he guanyat.

     El cas és que el dia 12 d'octubre és celebrava la primera edició de l'ultratrail comtes d'Erill, aquest ultra transcorre per la Vall de Boí i com que els paisatges són espectaculars vaig decidir apuntar-me, així d'aquesta manera podia fer una petita prova per saber si ja estava recuperat de l'últim gran repte aconseguit amb anterioritat. 

     Consta d'un recorregut de vuitanta quilòmetres i un desnivell positiu de 5.700 metres, aquest s'ha de completar amb un màxim de vint hores, tal i com deia el reglament, temps suficient per poder-lo acabar caminant a un ritme de marxa amb parades breus, la meva opinió és que has de tenir un ritme de marxa molt elevat per poder-lo acabar sense córrer en cap moment, però bé, això ja són opinions que cadascú té.

     El divendres a la tarda ja anem cap a Pont de Suert a buscar el dorsal, el Carles Raïmat també el farà, arribem molt justos de temps i ja veig que allò no serà gaire multitudinari i no ens donen gaires especificacions per l'endemà, aviat marxem a sopar i cap a dormir per poder-nos llevar d'hora.

     El dissabte em llevo a un quart de set del matí, una dutxa ràpida, em vesteixo i cap a esmorzar. A les set marxem cap a Pont de Suert, hem dormit a Taüll, arribem a dos quarts de vuit, la sortida és a les vuit del matí, o sigui que encara ens queda una estona per poder parlar una mica amb la gent que hi ha per allí, ens saludem amb en Xoan Falcó, ell en aquesta ocasió farà la cursa curta de vint quilòmetres, ens desitgem sort i vaig a passar el control de material de la sortida.






     Foto de rigor de la sortida per deixar-ne constància, val a dir que en aquesta ocasió estrenem samarreta gentilesa d'en Josep de la botiga Feetback de Térmens, moltes gràcies una altra vegada Josep.

     És dona la sortida i sortim corrent pel mig de poble per anar a buscar el camí de l'aigua que ens durà cap a Barruera, però abans ens hem de desviar mes o menys a l'altura de Llesp per a fer la primera pujada del recorregut que ens porta fins al petit poble de Irgo, allí hi ha el primer avituallament, aquest és al quilòmetre vuit i mig, jo en aquest cas no paro gaire, només a beure un vas d'isotònic i a tornar-hi, llavors, en aquells moments l'organtizació ens fa anar una estona per una carretera per tornar a baixar a buscar el camí de l'aigua, continuo seguint per aquest camí.

     Arribat aquest punt crec que de moment el camí està molt ben marcat, tot i que som poca gent vaig parlant amb algú i això fa que el camí és faci més amè, ja al cap d'una estona arribo a Barruera, fins aquest punt ha fet molt de fred perquè hem anat tota l'estona per l'obaga de la muntanya i al sortir de Pont de Suert el termòmetre marcava -1º, tots els prats estaven ben gebrats, a Barruera ja hi toca el sol i encara que no hagi pujat gaire la temperatura almenys sembla que no fa tant fred, següent avituallament sòlid i líquid, aquí decideixo prendre'm un gel perquè ara ens toca fer una de les pujades més dures i llargues del recorregut.

     Surto del poble de Barruera mentalitzat que aquesta pujada es farà llarga, és per això que només sortir ja decideixo col·locar-me els auriculars a les orelles i connectar la música, porto un bon ritme fins que arribo a una petita ermita i de sobte, sorpresa, veig que només he fet la meitat de la pujada, i jo que em pensava que allí s'acabava, baixo el cap i continuo, al cap d'una estona noto que els quàdriceps de la cama dreta em comença a fer una mica de mal però penso que ja falta poc i que ja es passarà, efectivament arribo a dalt al cap d'una estona llarga, en aquells moments començo a pensar que he passat molta estona per fer tota aquella pujada.

     Ara comença la baixada, és molt pronunciada, al fons és pot veure els pobles d'Erill la Vall, Boí i Taüll, he de passar per tots tres, començo a córrer en baixada i vigilant molt a no patinar, són prats amb herba i si no vigilo acabaré pel terra, encara no he fet ni un quilòmetre i ja m'he de parar perquè veig qua la meva cuixa no està responent com jo voldria, el dolor que començava a tenir durant la pujada a anat a més i això comença a preocupar-me, he de parar un parell de vegades més durant la baixada abans no arribo a Erill la Vall.



     En arribar a Erill la Vall hi ha un altre avituallament, líquid, pregunto a quin quilòmetre estem i em diuen que portem uns vint-i-set quilòmetres de cursa, en aquells moment se'm comença a formar el dilema al meu cap i penso que si només estic al quilòmetre vint-i-set i ja hem fa bastant de mal la cama no crec que valgui la pena continuar patint durant tot el que em queda de camí, que encara és molt, i decideixo abandonar.

     Estic assegut en un banc de fusta que hi ha al costat de l'avituallament, encara no he comunicat la decisió que he pres als organitzadors perquè tinc una sensació estranya, en aquells moments no em fa mal la cama però sé que només faré que començar a córrer una estona, o en algun tram que hi hagi baixada i ja em tornarà a fer molt mal i crec que això farà que no pugui disfrutar del paisatge que hi ha al meu voltant i que la lesió serà més important, és per això que els hi comunico i ja no hi ha volta enrere, en la salut és el primer que he de pensar i això faig.



     Els membres de l'organització em porten fins a Pont de Suert per poder-me dutxar, estic dins el cotxe i encara tinc la sensació estranya d'abans, però penso que ja passarà, crec que d'aquestes coses també hi he d'aprendre per en un futur escoltar el que el meu cos en aquell moment m'està dient, i avui em deia que ja no podia ni tampoc volia continuar més, encara que els meus sentiments volguessin tenir el luxe de poder acabar una altre ultratrail, espero que l'any que bé el pugui repetir i en aquella ocasió que acabi bé la història.

     Salut i muntanya.