dimarts, 9 de setembre del 2014

Carros de Foc Skyrunner

     Per fi, desprès de tenir el blog uns mesos una mica abandonat, puc fer un post d'un ultra que feia dos anys esperava poder fer, l'ultra en qüestió és la Carros de Foc Skyrunner, una cursa una mica diferent a totes les altres que he realitzat, ja que no és competitiva i tampoc té una sortida agrupada de tots els corredors.


     La Carros de Foc és la ruta que uneix els nou refugis guardats del Parc Nacional d'Aigüestortes i Estany de Sant Maurici, s'acostuma a realitzar en cinc dies com a ruta de senderisme, però existeix la possibilitat, una vegada a l'any, de realitzar-la en menys de vint-i-quatre hores i aquesta és la que a mi m'interessava. Té unes quantes particularitats més que són: et donen de temps per realitzar la sortida des de les set del mati de divendres fins a les set de la tarda del dissabte, o sigui, tens trenta sis hores per planificar quan serà el millor moment per sortir, també es pot sortir des de qualsevol dels nou refugis, sempre i quan acabis al mateix i també et deixen fer-ho en el sentit que vulguis, horari o be antihorari. La Ruta consta d'uns seixanta cinc quilòmetres i un desnivell positiu d'uns quatre mil cinc cents metres oficials. 

Perfil Carros de Foc

     Bé, un cop feta la introducció necessària per entendre una mica més aquesta "cursa" passo a explicar com ho vaig planificar jo. El dia senyalat per l'organització va ser el cap de setmana del vint-i-nou, trenta i trenta-u d'agost. No hi vaig sol, m'acompanyen el Gerard Plaza i també el Carlos Bartrina.

     Decidim marxar el divendres al migdia just després de dinar, passem per l'oficina de Vielha a recollir el material que ens han de donar, el forfet, és la tarja de control de pas que hem de dur a sobre per segellar en cada refugi com a prova de que hi hem passat i poder-la presentar l'endemà, en cas d'acabar-la, per a recollir l'obsequi finisher. Després ens dirigim fins a Arties per pujar per la pista que ens porta fins al pàrquing on hem de deixar el cotxe, des d'allí ja enfilem el camí a peu fins al refugi de La Restanca.

Refugi de la Restanca

     La nostra estratègia serà sortir a dos quarts de cinc de la matinada del dissabte i fer el recorregut en sentit antihorari per poder fer un primer tram no molt complicat de nit i el següent que ja és molt més complicat a primera hora del dia, després, un cop al refugi de La Restanca, refugi escollit per sortir, descobrim que tots els que som allí, més o menys, hem decidit de sortir a aquella hora.

     Després de menjar un bon plat de pasta per sopar decidim anar a dormir, si més no a descansar una estona fins a les tres de la matinada, hora a la que sonarà el despertador del telèfon mòbil. Jo no aconsegueixo aclucar l'ull durant tot aquell temps, entre els roncs i els nervis que ja em comencen a envair no sé com agafar el son, fins que arriba l'hora, sona el despertador i el paro de revolada per despertar els companys, anem cap a la part baixa del refugi per vestir-nos i preparar-nos, allò ja està ple de gent neguitosa per començar, igual que nosaltres perquè negar-ho.

Preparats per la sortida. 04:30h.

     De Restanca a Ventosa i Calvell:

     Sortim puntuals a l'hora prevista i ens toca encarar un primer tram no molt difícil, pujar al coll de La Crestada, són uns quatre cents metres de desnivell positiu per una tartera de granit molt ben marcada i fàcil, un cop a dalt, la ruta va planejant per uns estanyets fins a trobar el refugi de Ventosa i Calvell, només sortir ja veiem un munt de frontals per davant i per darrera nostre, es nota que tots hem decidit més o menys el mateix, anem parlant durant la pujada, no fa gens de fred i no ens cal posar ni el paravent perquè tampoc bufa el vent, just en arribar a dalt al coll, el Gerard i jo, ja veiem que el Carlos va molt fort i que a la mínima ja ens deixarà per poder tirar, dit i fet, nosaltres el deixem tirar, el nostre objectiu és poder acabar.

     En arribar al refugi Ventosa i Calvell ens espera un noi que ens segella el forfet i també hi ha una petita taula amb avituallament sòlid i líquid, s'agraeix molt tenir quelcom per menjar a cada refugi, un punt que han millorat, ja que fa dos anys no hi havia res de res.

Refugi Ventosa i Calvell

     Hem fet el primer tram en una hora i mitja, just el temps que teníem marcat per fer-ho, ens hem agrupat amb més gent per encarar el que en diuen l'etapa reina.

     De Ventosa i Calvell a Estany Llong:

     Aquesta és l'etapa reina, i quina raó que tenen per dir-li així, hem de connectar el refugi de Ventosa amb el d'Estany Llong passant pel collet de Contraix. El Contraix com el coneixem nosaltres, per que us feu una idea són uns sis cents metres de desnivell positiu tots per una tartera de blocs grans de granit on el camí és anar saltant per damunt de les pedres fins arribar a dalt, un cop a dalt, en diuen el collet perquè no hi caben més de deu persones, és molt petit i la baixada no és millor que la pujada, tant de pujada com de baixada i depèn de l'època de l'any hi ha unes llengües de neu força grans que has de travessar per trobar el camí, en aquest cas no en quedava gaire.

Pujada Collet de Contraix

     Anem pujant a bon ritme mentre comença a clarejar el dia, ja sembla que no necessitarem el frontal, i de sobte el meu frontal s'espatlla, a priori no em preocupa gaire ja que ens espera tot el dia per davant, però penso que tard o d'hora arribarà la nit i el tornaré a necessitar, decideixo que ara no és hora de preocupar-s'hi, ja ho faré més tard.

     Un cop a dalt del coll fem la foto de rigor i encarem la baixada sense perdre gaire temps, la baixada també és dura i la volem passar quan més aviat millor, anem baixant a bon ritme fins a arribar als prats finals que ens conduiran fins al refugi d'Estany Llong. Hi arribem en tres hores i deu minuts, estic content, ja he fet el tram més dur del recorregut a nivell tècnic i em trobo bé i amb forces per encarar el següent coll, el de Dellui.

Collet de Contraix
Refugi Estany Llong

     De Llong a Colomina:

     La duresa d'aquesta etapa consisteix en que és molt llarga, de dificultat tècnica gairebé no en té, pujar al coll de Dellui no és gens difícil però es fa llarg arribar-hi, després la baixada és molt bonica passant per sobre de les preses de granit d'alguns estanys fins arribar a la ruta del Carrilet i seguir durant un tram les antigues vies de les vagonetes que feien servir per transportar el granit que extreien abans de declarar-ho parc nacional.

Vall de Dellui

     Sortim del refugi d'Estany Llong sense entretenir-nos molt, sabem que aquest tram és llarg fins arribar al refugi de Colomina, ja és de dia i comença a picar el sol, o sigui que ens ho prenem amb calma. Hem de voltejar la muntanya que tenim davant nostre per arribar fins al coll de Dellui, hi ha algun tram de pedra però no és molt tècnic, passem per l'estany de Dellui i ja es divisa el coll al fons, veig que hi ha gent que també l'està pujant, jo en aquell moment estic una mica tocat, em costa avançar i és el Gerard qui m'intenta motivar per arribar fins dalt.

Coll de Dellui

     Un cop a dalt del coll ens trobem amb una colla de gent assentats, la veritat és que el coll és molt bonic, ens fan la foto de rigor, parlem uns minuts i comencem a baixar. La baixada segueix la tònica de la pujada, gens tècnic però llarga, passem per un parell de preses d'aquelles que t'has de parar al mig per recol·locar el cap al seu lloc del mareig que un agafa en creuar-les i anem seguint fins a trobar les vies del carrilet, en arribar allí el temps sembla que es vol començar a tapar, s'ha posat la boira damunt nostre i sembla que no ens deixarà veure el refugi fins que no hi siguem ben a prop.

Vies del Carrilet

     Efectivament, després de fer l'ultima pujadeta ens trobem el refugi de Colomina davant nostre, enmig de la boira, hi ha molta gent, és un refugi que és relativament fàcil arribar-hi i és per això que ens trobem amb molts turistes que han vingut a passar el dia. Entro al refugi per segellar el forfet i em trobo amb un gran avituallament, entrepans de nocilla, gominoles, fruits secs, isotònic... i els nois del refugi molt atents en tot el que necessitem.

Refugi de Colomina

     De Colomina a Josep Maria Blanc:

     Sortim del refugi i sembla que el temps millora, la ruta voreja tot l'estany de Colomina pel costat esquerre per arribar fins a l'estany de Mar que està a sobre seu, nosaltres decidim vorejar-lo per la dreta perquè crec que és més ràpid o potser psicològicament és més fàcil, creuem la presa de l'estany de Mar i el seguim una estona pel seu costat esquerre, arriba un punt on el camí es comença a enfilar, és el que anomenen com el Pas de l'Ós, és un petit collet curt però intens. Anem bé, hem reposat forces al refugi i en un moment estem dalt, en aquell punt ja es visualitza el coll de Saburó, següent punt que hem de passar.

Dalt del Pas de l'Ós

     En aquest tram ens ajuntem amb els qui seran els nostres companys fins al final d'aquesta aventura, que són l'Àlex, el Pau, el Bernie i una altre noi que ara no recordo el seu nom, ells han sortit mitja hora abans que nosaltres des del mateix refugi de La Restanca però van una mica més tranquils, decidim anar junts perquè en aquest punt ja portem gairebé el mateix ritme.

     El coll de Saburó no és un coll molt llarg però si que és una mica tècnic perquè també es puja per enmig d'una tartera de granit, a sobre sembla que el temps es vol posar a ploure, però ho fa durant uns cinc minuts només, temps just per mullar les pedres i deixar-ho tot que patina com si fos una pista de gel. Arribem a dalt i ja divisem la baixada que hem de fer per arribar al refugi, més al fons també podem observar la tempesta que està caient, de fet podem veure els llamps, ens la mirem durant una estona i comencem a baixar per no perdre més temps.

Coll de Saburó

     En dues hores i quart arribem al refugi de Josep Maria Blanc, hem anat ràpid tot i no haver corregut pràcticament gens, dos dels companys van una mica tocats i sembla que els hi costa agafar el ritme de la baixada, dins al refugi ens trobem el tant esperat avituallament, barretes de xocolata, fruita, fruits secs, aigua, isotònic, red bull, etc... Assentat a l'escala del refugi em reviso els peus per veure que no hi tinc cap tocadura ja que sembla que em molesten una mica els dits grossos, em calço i a continuar.

     De Josep Maria Blanc a Ernest Mallafré:

Refugi Josep Maria Blanc

     La ruta original que uneix aquests dos refugis és la que travessa pel coll de Monestero, nosaltres inicialment volíem fer aquesta però al final ens hem decantat per passar per un tram que en diuen el canal de l'aigua, aquest punt és una mica més llarg en quant a quilometratge però no acumules desnivell positiu, potser és una de les zones que menys encant té, però en aquest cas és una qüestió d'efectivitat i de temps.

     Sortim del refugi i hem de seguir durant una bona estona la pista per on pugen els tot terrenys, en arribar a un revolt ens desviem per agafar un tram no transitable on hi ha uns túnels antigament construïts per transportar l'aigua, seguim aquest tram, un dels túnels no els podem travessar per dins perquè està enderrocat i l'hem de vorejar, la ruta no té més misteri, anem seguint el corriol fins a arribar al refugi Ernest Mallafré, refugi que queda al peu de la muntanya dels Encantats.

Túnels camí de l'aigua


     En arribar al refugi, al cap de dues hores i mitja, ens diuen que tenen pasta per menjar, no ens hi neguem en absolut, de fet serà la primera cosa amb una mica més de consistència que haurem menjat fins ara. Em menjo dos plats d'espaguetis amb tomàquet, igual que el meu company Gerard, i allí els hi faig la gran pregunta de si alguna persona té un frontal per deixar-me perquè el meu s'ha espatllat, una noia del refugi accedeix a deixar-me el seu, quedem que li tornaré l'endemà en el lloc pactat, perfecte, li col·loco piles noves i problema solucionat, ara toca continuar fins al següent punt.

Menjant espaguetis
Refugi Ernest Mallafré

     De Ernest Mallafré a Amitges:

     Sortim del refugi molt motivats i sobretot amb la panxa ben plena, el menjar s'ha posat molt bé, però el tram que ens espera ara és una mica avorrit de fer, es tracta d'unir un refugi amb l'altre íntegrament per la pista que hi pugen els tot terrenys, tot el desnivell que hem de fer és positiu, o sigui, hem de fer una pujada d'uns cinc quilòmetres sense parar ni tenir un tram pla.

     Ja són dos quarts de set de la tarda que passem pel costat de l'estany de Sant Maurici, no ens hi encantem massa, agafem un bon ritme i comencem a pujar sense parar la pista, l'únic soroll que se sent en aquell moment és el soroll dels nostres pals picant al terra per fer força per pujar, estem tant concentrats que no perdem el temps en parlar, volem passar aquell tram de pista el més ràpidament possible.

Estany de St. Maurici

     Just quan ha passat una hora exacta d'haver sortit del refugi Ernest Mallafré arribem al refugi d'Amitges, estem rajant de suor, el sol ja s'ha amagat però hi ha molta humitat i el terra està molt moll, ens comenten al refugi que ha caigut un aiguat important en aquest punt no fa gaire estona i que molta gent ha decidit abandonar, nosaltres quan passem no queda ni rastre de la tempesta, només ens ho trobem tot ben moll. Fem un avituallament ràpid perquè fa poca estona que hem menjat, omplim aigua i segellem el forfet i a continuar fins al pròxim punt.

Refugi d'Amitges

     De Amitges a Saboredo:

     Només sortir del refugi aprofito per canviar les piles del GPS, em queda poca bateria i s'atansa la nit, decideixo avançar feina així ja no m'hi caldrà pensar en tot el que queda de ruta, em poso el Gore Tex perquè m'ha agafat una mica de fred en sortir del refugi, i comencem a pujar amb la mateixa tònica en que havíem arribat, sense parlar gaire per avançar feina.


     El tram que ens espera ara és pujar al Port de Ratera, són uns cent cinquanta metres de desnivell positiu per arribar fins dalt, no és molt tècnic però s'està posant la boira altre cop sobre nostre i també ja es comença a fer fosc, decidim que intentarem arribar al refugi de Saboredo sense haver d'utilitzar els frontals. En arribar dalt al port cada cop la boira és més espessa fins que al final he de treure contínuament del GPS per anar verificant el camí que cada cop perdem per la poca evidència que té enmig de la boira.

Dalt al Port de Ratera

     Al final, i com que ens hem entretingut més del compte en poder seguir el camí, hem de treure els frontals abans d'arribar, ens falta poc però encara no hi som, de sobte, comencem a veure senyals de llum enmig de la boira, semblant a flaixos d'una càmera de fer fotos, són els del refugi que ens han vist i ens estan fent senyals, això ens posa contents perquè ja falta molt poc però no el veiem fins que realment hi som al davant.

     Un cop al refugi, ens hi trobem un ambient molt bonic, és un refugi molt petit, que precisament fa poc han aprofitat per fer-hi una petita ampliació a la part superior, ells ens esperen a la terrassa porxada que té al davant amb tot l'avituallament preparat per nosaltres, hem tardat més temps del que teníem previst, al Bernie li comença a fer mal el genoll i per a ell ja comença a ser una tortura, això, combinat amb la boira que ens hem trobat durant gairebé tot el camí, ens ha fet perdre més temps del previst.

Refugi de Saboredo

     El guarda del refugi ens alerta que s'acosta una tempesta, de fet ja es poden veure el llamps il·luminant l'horitzó fosc de la nit, i ens comenta que si ens ha d'agafar l'aigua serà millor que ja haguem pujat el coll de Sendrosa, que no perdem més temps en marxar. Alhora també ens diu que si algú no pot continuar pel temps i es vol quedar allí, ells tenen espai de sobres per dormir, jo, en to una mica de broma li comento que fa dos anys ja em vaig haver de quedar en aquell punt i que aquest any havia vingut per acabar-ho i aquesta era la meva intenció.

     De Saboredo a Colomèrs:

     Sortim de Saboredo amb la boira instal·lada sobre nostre i els llamps a la nostra esquena, el terra està ple d'aigua i amb la foscor de la nit no veus on trepitjar, conclusió, que al cap de cinc minuts de sortir del refugi ja tenim el peus molls i enfangats, aquest cop em poso a davant per estirar una mica el grup i per anar seguint el camí, amb els pals a una mà i el GPS a l'altra anem avançant, però no a la velocitat que el Gerard i jo teníem previst, el fet de portar el Bernie tocat ens alenteix molt el pas.

     El coll de Sendrosa no és un coll gens difícil, la seva dificultat és la foscor de la nit i la poca visibilitat de la boira que no deixa sentir-nos còmodes, hem de fer un desnivell positiu d'uns dos-cents metres per unes ziga-zagues, en algun punt hem de creuar un tram de pedres però res més complicat que això.

     Un cop dalt al coll sembla que la tempesta no ens agafa, ens queda una baixada menys tècnica que la pujada, però llarga per arribar fins al refugi de Colomèrs, és aquí on es nota que anem amb una persona tocada físicament, em poso davant a tirar una mica a veure si així estiro a la resta, tinc moltes ganes d'arribar al refugi i la boira del camí em descol·loca i no em puc ubicar per saber si queda molt o poc.

     Estem fent l'última pujadeta abans de creuar la presa de l'estany de Colomèrs, el refugi sé que és allí mateix però encara no el puc veure i això em fa accelerar una mica el pas. Crec que en aquest tram hem perdut massa temps i això ens farà anar molt justos de temps per al següent i últim tram.

     Arribem al refugi, tinc gana, molta gana, espero trobar un bon avituallament ja que el que hi havia a Saboredo no m'agradava gaire i no he volgut forçar massa a menjar pensant en el següent, quan entro dins, sorpresa!! no hi ha ningú esperant-nos per segellar la tarja de pas i menys un avituallament, això em posa de mala llet, confiava en aquest refugi, a aquestes alçades de ruta no tinc valor de prendre'm un gel i menys una barreta energètica que sembla una pedra del dura que està, crec que ho trauria tot de cop, l'Àlex em comenta que porta una coca-cola de llauna a la motxilla i que ens la podem beure a mitges, així ho fem.

Refugi de Colomèrs

     Miro el rellotge, són les onze i cinquanta, els companys que van amb nosaltres van sortir de la Restanca a les quatre de la matinada, o sigui que ja porten gairebé vint hores de ruta i el Gerard i jo dinou i mitja, els comento que en aquest tram que falta ho hem de donar tot o sinó no arribarem a l'hora.

     De Colomèrs a Restanca:

     Ja estem al tram final de la ruta, només ens queda l'últim tram fort que hem de superar, és el Port de Caldes, un coll amb uns cinc-cents metres de desnivell positiu que va fent diferents replans a mig camí i sembla que no acabis mai d'arribar a dalt, a la part baixa ens costa una mica agafar el camí correcte i hem de consultar el GPS amb freqüència però un cop tenim el camí correcte comencem a tirar sense parar, en aquest punt ja ens comencen a faltar forces per tot arreu, és per això que el cos ja tira només de pensar en les ganes d'arribar.

     Ens plantem dalt al port en una hora, crec que mai ho havia fet tant de pressa, ara toca fer una baixada curta i vorejar un estany fins que de sobte hem de pujar una altre tram de cent metres positius més, aquest tram ens agafa a tots desprevinguts i ens descol·loca totalment, ja estem molt cansats i ens havíem fet la idea de que ja no ens tocava pujar més, és l'últim tram per arribar fins al coll de la Crestada, ara si ja som dalt de tot.

     La baixada final del recorregut és la mateixa pujada que hem fet un cop hem començat, és tracta de baixar al refugi de la Restanca pel mateix camí per on vàrem pujar gairebé vint-i-quatre hores abans, aquí el Bernie va molt tocat del genoll i s'ha de pensar cada cop que ha de posar el peu a terra, només pregunta si arribarem a temps, jo li contesto que s'ho agafi amb calma que arribem sobrats de temps, un cartell a dalt al coll indica que el refugi està a dues hores a peu i nosaltres en disposem de tres per baixar.

     A mitja baixada em deixo anar una mica i tiro, ja se m'està fent llarga i tinc moltes ganes d'arribar al refugi. Al cap de poca estona ja veig les llums, em queden unes quantes corbes i ja hi seré, això em motiva encara més, ja està! ja hi sóc! ja he arribat!. Entro al vestíbul del refugi i m'assento en un banc de fusta a esperar el Gerard, ell baixa una mica més lent amb el Bernie, en aquells instants intento memoritzar totes les hores que fa que estic per la muntanya pujant i baixant colls, ports, arribant a refugis, menjant, suant, etc.

     Entra el Gerard per la porta, agafem la tarja per posar-hi l'últim segell que ens falta, ara si, definitivament puc dir que sóc finisher de la Carros de Foc Skyrunner, he suat molt per arribar a aquest moment i les emocions comencen a sortir, no puc comunicar a cap familiar res perquè al refugi no tenim cobertura per telefonar, crec que també ha estat molt dur per als familiars que intenten portar una seguiment i, en aquest cas aquesta ultra és tant salvatge que ni això et deixa fer, però també crec que és una part de l'encant que té. Per cert, en arribar ens retrobem amb el Carlos Bartrina, ell, ja fa estona que gaudeix d'un bon descans, ha realitzat tota la travessa en tan sols catorze hores i ens ha esperat fins a les dotze de la nit per veure si arribàvem, en arribar nosaltres ell es desperta i és el primer que ens dóna l'enhorabona, li donem les gràcies i parlem una estona abans d'anar a dormir.

Amb el forfet

     Em poso sota la dutxa per poder-me desprendre de la suor que ha anat acumulant el meu cos durant aquestes vint-i-dues hores i trenta minuts que he necessitat per poder finalitzar tot el recorregut, crec sincerament que ho hauríem pogut fer una mica més ràpid, però també crec que si un company està fotut i necessita ajuda per poder arribar, no se l'ha de deixar de banda i en aquest cas en Bernie ho necessitava. No puc menjar res, només necessito estirar-me en una llitera i dormir unes hores per reposar forces, l'endemà ja pensaré en menjar.

     L'endemà ens llevem aviat per fer la motxilla i marxar una mica d'hora, encara hem d'anar a l'oficina de Vielha a recollir la samarreta que ens acreditarà com a finishers de la prova, però primer hem de baixar caminant fins on vam deixar el cotxe, i amb el cansament per portem acumulat del dia anterior es fa difícil de baixar a bon ritme, triguem gairebé una hora en arribar al cotxe, més o menys el mateix temps que vam necessitar per pujar. 

Orgullosos amb la samarreta de finisher

     Just desprès de rebre la samarreta ho anem a celebrar amb un bon esmorzar a un bar de Vielha amb un bon entrepà mentre intercanviem les diferents històries que vam viure durant la prova, jo, personalment i independentment de l'esforç físic que comporta m'ho he passat molt bé i estic molt content per haver complert l'objectiu de finalitzar, però ja em comença a picar el cuquet de que potser l'any vinent puc fer un temps millor i crec que és el que vull fer, o sigui que ja ho sabeu, l'any que ve espero poder fer una crònica de la mateixa prova i explicant que vaig poder rebaixar el temps en tres o qui sap potser quatres hores menys.

     Salut i muntanya.