És dissabte a la tarda i estic anant cap a Llavorsí amb en Carles Raïmat per quedar-nos a dormir, el cas és que l'endemà tenim una cursa a la localitat de Tírvia i comença molt d'hora, a les 07:00 hores del matí, i per no haver-nos de llevar molt aviat hem decidit anar-hi a dormir el dia abans. Només arribar a Llavorsí, busquem l'hotel i ens adonem que el tenim al costat del riu i precisament el riu no es que estigui molt calmat, el primer que pensem és que està a punt de desbordar-se i ens fa l'efecte que són en zona inundable, reflexió: serà molt que demà no puguem marxar a la cursa.
Ja és hora de sopar, ho fem al mateix hotel, ens donen una bona amanida i un bon plat de pasta, un cop hem acabat pugem a l'habitació per preparar-nos les coses per demà i ens posem a dormir.
L'endemà al matí em llevo a les 05:30 hores, dutxa ràpida i esmorzo un entrepà i un suc que m'han fet a l'hotel. A les sis marxem cap a Tírvia per anar a buscar el dorsal i començar-nos a preparar, el de sempre, les fregues a les cames, el cafè al bar del poble, una mica de calentament i cap al control de sortida. Allí em trobo en Joan Falcó, ell també s'ha aficionat a això de fer curses de muntanya, ens saludem i fem petar una estona la xerrada mentre ens esperem que donin la sortida, quan ja han fet el petit brifing, ens fan quatre fotos de tots i acte seguit ens donen la sortida.
La cursa de La Ribalera és una cursa d'alta muntanya que té 38kms i un desnivell positiu de 2.800 metres, o sigui que la sortida ja és en pujada, tots sortim bastant tranquils, excepte els primers clar, al cap de poc ja entrem en un sender per dins el bosc fins arribar al cap d'uns tres quilòmetres al primer avituallament, no hem pujat gaire encara però la cosa ja es va enfilant, el següent avituallament el tenim al quilòmetre cinc, aquests dos només són líquids, el següent serà sòlid, és al quilometre nou i allí ja portem vora mil metres de desnivell, encara només estem passant per prats i corriols de molt bon transitar, però a partir d'allí el camí ja es comença a enfilar de valent per arribar al coll de Màniga, és el primer coll que hem de superar per arribar fins al primer dels tres cims que coronarem, les vistes són precioses per ho són més a dalt el cim, valoreu vosaltres mateixos...
Sóc dalt al pic de Màniga a 2.515 metres, ja des d'allí es pot contemplar el majestuós pic de Salòria, però primer he de baixar fins al coll de Covil i desprès pujar al pic de Covil, de 2.545 metres, les pujades i baixades són molt dures així que m'ho agafo amb molta calma i vaig pujant a poc a poc, a més, crec que estic acusant la falta d'oxigen que hi ha en aquesta altitud i això fa que em senti més cansat, tot i així encara em queda encarar el coll més difícil de pujar per arribar al sostre de la cursa, el Salòria.
En arribar al pic de Covil ja es comença a veure més clar pel coll que hauré de passar per arribar fins al pic de Salòria i la veritat és que fa esgarrifar una mica, però ja hi estem posats i això faré, el primer que faig és fer unes fotos de rigor per immortal·litzar els paisatges que hi ha i acte seguit continuo la marxa sense entretindre'm gaire, aquí en teniu un petit resum.
La pujada fins al Salòria es fa per la cresta que es veu al davant de la imatge, és una aresta molt bruta, desdibuixada i sobretot molt dreta, en algun moment he hagut de posar les mans al terra per ajudar-me, s'ha fet molt llarga però al final he arribat i aquí en teniu la prova.
Un cop arribo a dalt hi ha un avituallament líquid per agafar forces per la baixada que es pressuposa que serà igual de dura, es baixa per l'altre costat resseguint la carena, és una carena molt dreta a banda i banda i a estones hem de passar per la neu, encara en queda molta per allà dalt, fins que al final baixem per una canal encara més dreta però amb una caminet marcat que ens porta fins al següent avituallament que és a les Bordes de Conflent, en aquell punt ja portem vint-i-dos quilòmetres i el tram més dur de la cursa ja l'hem superat, o almenys això sembla, perquè des d'allí ens toca enfilar uns prats per arribar fins a un altre coll, el de la Font Negra, situat a 2.330 metres.
En aquells prats em trobo amb molts cavalls i moltes vaques pasturant per allí però jo no puc perdre gaire el temps, el sol ja apreta de debò i la pujada s'està fent llarga, només tinc ganes d'arribar a dalt de la Font Negra perquè la gent dels avituallaments diuen que a partir d'allí tot és baixada, i la veritat és que això espero trobar-me perquè ja vaig just de forces, aquells colls tan durs i les baixades tant tècniques m'han esgotat bastant.
Per fi arribo a dalt i allí m'espera un altre avituallament, em confirmen el que volia sentir, a partir d'ara ja només queda baixada, em poso a córrer i m'endinso dins el bosc, és una baixada molt bonica i també molt corredora, no és gaire tècnica i això fa que vagi perdent desnivell d'una forma considerable fins arribar a l'avituallament de Coll de So, ja portem trenta un quilòmetres i ja en falta pocs per acabar, continua la baixada, ara una mica més pronunciada que abans, arribo al poble de Farrera on hi trobo un altre avituallament, allí m'esperonen i em diuen que això ja està fet, que ja falta molt poc per arribar a Tírvia, només em falten quatre quilòmetres, aquests són per un corriol fins a arribar a un riu que constantment el vaig creuant i seguint durant una estona, passo per un altre avituallament situat a dos quilòmetres de l'arribada, en aquest ja no paro perquè només tinc ganes d'arribar i la veritat és que no em fa falta.
Ja sento les veus de la gent que hi ha al poble però el recorregut encara em guarda una sorpresa inesperada, és una pujadeta que hi ha al final per arribar al poble, això si que no m'ho esperava, entro al poble i ja se'm dibuixa el somriure a la cara al veure tota la gent que hi ha a la plaça, és un ambient que s'ha de viure.
Voldria destacar la feina feta per l'organització d'aquesta cursa, és la cursa que he trobat més ben senyalitzada i més ben organitzada de totes les que he assistit, i no són poques, als avituallaments no hi faltava de res, el recorregut estava molt senyalitzat, en la pujada al Salòria, fins i tot et marcaven per on havies de passar, aixecaves la vista i sempre veies com a mínim dues o tres marques, fantàstic.
Per acabar només em falta dir que és una cursa, segons el meu criteri, molt dura però que les vistes que un té des d'allà dalt valen la pena de suportar la duresa, si puc, l'any vinent repetiré.
Per cert, l'he acabada amb un temps de 7 hores i 23 minuts.
Salut i muntanya!!!!
Track La Ribalera 38 kms
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada