Trail del Bisaura 50K

            Avui fa una mica més d’una setmana de la realització del Trail del Bisaura, però bé, anem a pams. Desprès de la desfeta, per lesió, del gran objectiu de l’any, la CCC-UTMB vaig decidir que havia de fer alguna altra cursa, una mica més curta per poder-me treure la dinàmica negativa de l’abandó i poder acabar l’any amb la finalització d’una cursa. Vaig estar mirant per internet fins que al final vaig veure que el Trail del Bisaura podia estar molt bé, el feien el cap de setmana llarg del dotze d’Octubre i podies triar entre quatre traçats, la S, la M, la L i la XL, el que en quilòmetres es traduïa en: 11, 21, 50 i 80. Inicialment volia fer la XL però un cop vaig haver mirat els perfils de la prova i algun que altre vídeo que rondava pel Youtube vaig decidir anar a assegurar i inscriure’m a la L.

            El Bisaura és una subcomarca situada entre l’Osona i el Ripollès, jo ja la vaig descobrir una mica quan vaig fer Pels Camins dels Matxos, és per això que em va costar poc decidir-me a fer-la, els paisatges són impressionants i en aquesta època de l’any la cosa prometia molt. La cursa surt des de Sant Quirze de Besora el diumenge a les sis del matí, o sigui que, dissabte al matí ja vam decidir de marxar i quedar-nos-hi a dormir. Aquesta vegada ens acompanyaven el Josep Maria i la Teresa, els meus sogres.

            El dissabte a la tarda vam anar a buscar el dorsal i ja ens vam quedar al brifing que feien per saber més bé per on ens tocaria passar. L’objectiu d’aquesta cursa per a mi era passar-m’ho molt bé i acabar-la, no importava el temps, sabia que en tenia de sobres ja que darrera meu hi havia els de la XL que encara en necessitaven més per acabar, però, interiorment sempre em faig una mica de planning de temps que m’agrada seguir, i així ho vaig fer, el temps estimat per a fer els cinquanta quilòmetres i tres mil cent metres de desnivell positiu era de nou hores.

            Encara falta mitja hora per començar i ja som a la plaça del poble, fa bastant fred, segons marca el cotxe sobre uns cinc graus, hi ha poca gent encara, a les sis del matí fem la sortida conjunta amb els de la cursa XL, els de les curses inferiors surten més tard, no som molts, l’organització ha establert un màxim de dues centes persones per cursa i crec que en aquestes dos no s’hi ha arribat. Deu minuts abans ja ens comencem a col·locar sota l’arc, és negra nit i tots anem amb el frontal, hem d’anar ben bé un hora i mitja amb el frontal. De cop encenen uns coets i donen la sortida, això ja està! Ara toca divertir-me al màxim d’una jornada per uns paisatges impressionants.

            El primer tram són uns cinc quilòmetres amb tramets de puja-baixa no molt forts, passem per Montesquiu i llavors pugem cap dalt al castell però sense arribar-hi, fins arribar a un petit avituallament en un pla, és just abans de la famosa pujada de l’infern, se l’anomena pujada de l’infern perquè sempre està molt enfangada i rellisca molt, el desnivell no és molt, uns quatre cents metres positius que aquest any no estan gens enfangats i es pugen molt bé i molt ràpid, la sorpresa és que en arribar a dalt em trobo uns dimonis disfressats i un drac animant-nos, i això que només són les set del matí, aquí si que veig que avui anirem a divertir-nos molt i a gaudir del traçat al màxim.

            Un cop dalt hi ha l’avituallament del Revell, encara hem de crestejar una mica i tornar a baixar fins al poble de Santa Maria de Besora, primer punt on ens veurem amb la família, allí ja hauré fet els primers deu quilòmetres. Hi arribo a dos quarts de vuit del matí, encara es fosc però hi ha molt bon ambient, ens saludem amb la Gemma i la Teresa i no m’entretinc massa perquè al cap de sis quilòmetres ja ens tornarem a veure.

            Surto de Santa Maria de Besora tranquil però sense parar, em trobo bé, el tram que toca ara no es molt exigent però va pujant contínuament fins al Coll de Beví, però abans hem de passar pels bufadors, abans, arribem a un avituallament on en mig del prat ens serveixen tres cambrers, van disfressats i tenen la música posada, ven bé com si fóssim en una discoteca o bé un “after-hour”, des d’allí ja ens endinsem al bosc per passar pel bufadors, lloc idíl·lic, allí vaig decidir no fer fotos i gaudir del moment perquè crec que la gent hi ha d’anar per gaudir-ne en tota la seva esplendor, és meravellós i crec que jo hi tornaré. De sobte comencem a pujar per arribar al coll de Beví, és una pujada per dins el bosc, a estones ja s’hi veu i ja porto el frontal apagat, de sobte se senten veus, penso que ja falta poc i efectivament desprès d’una petita baixada surto al coll i veig a la Gemma i la Teresa al costat de la taula de l’avituallament. Allí paro i menjo una mica, aprofito per omplir d’aigua, sembla que ha començat a sortir el sol i ja comença a notar-se.

            El següent tram és una pujada fins al quilòmetre vint, allí hi ha l’avituallament del Barretó, són quatre quilòmetres amb una pujada d’uns tres-cents cinquanta metres, el terreny en aquest punt no es gens dur i es puja molt bé, fins i tot aprofito per fer-me unes fotos en uns prats, al capdamunt del prats hi ha l’avituallament, juntament amb les vaques i el cavalls que estan pasturant per allí, ara toca baixar uns dos-cents metres per encarar la pujada més dura de la cursa, la pujada al castell de Milany.

            La pujada al castell de Milany és molt dura, primer passem per les baumes, un lloc espectacular però desprès la cosa es posa més dreta i pugem per un barranc on fins i tot hi ha posat alguna corda per ajudar, un cop als peus de les ruïnes del castell, perquè val a dir que no és un castell sinó unes ruïnes, hi ha l’avituallament, enèsima parada per beure i menjar unes galetes que he tret de la motxilla, continuo fins dalt al castell i miro el rellotge, són dos quarts d’onze, el meu planning indica que hi havia d’arribar a les onze, o sigui que veig factible baixar de les nou hores totals ja que només em queda una pujada forta i la resta es baixada, bé, primer he de baixar fins al poble de Vidrà, allí ja portaré trenta-cinc quilòmetres i podré decidir millor com vaig de forces. 

            Sense pensar-ho massa començo a córrer muntanya avall, la veritat és que en aquella baixada gaudeixo molt, vaig com un coet, m’he posat la musica ja fa una estona i això em fa oblidar de la mica de mal de genoll, sento que vaig molt ràpid i de fet vaig atrapant a corredors, la moral esta en augment i la panxa avui sembla que té ganes de portar-se bé. Un cop arribem a l’avituallament de l’Arxé ens diuen que queda una pujada d’uns cent cinquanta metres i desprès ja tot és baixada fins a Vidrà, és una d’aquelles pujades que al perfil gairebé no es veuen i que no els hi fas cas, però la veritat és que és molt intensa i curta, i com que ja venia amb una dinàmica de córrer en baixada es fa una mica dura, però un cop dalt ja es veu el poble de Vidrà al fons, ara si, una baixada molt ràpida per uns corriols poc tècnics i ja sóc a Vidrà, continuo amb la mitja hora d’avantatge sobre el planning marcat i hi arribo a les dotze de migdia.

            Un cop dins el pavelló ens trobem amb la Gemma, la Teresa i el Josep Maria, comentem la jugada una mica mentre em menjo un plat de macarrons assegut a una cadira, em prenc un antiinflamatori pel genoll. Ells m’animen molt i em diuen que vaig molt bé de temps. Arribats a aquest punt ja només em queda fer quinze quilòmetres, deu dels quals són de baixada, però amb tot el respecte que ha de merèixer la pujada al Santuari de Bellmunt per la cresta de Canemars, segons l’organització és una pujada força dura i a estones tècnica.

            Ens despedim amb la família, ja no ens tornarem a veure fins a l’arribada, i jo començo a córrer per sortir del poble en direcció al Salt del Molí, és una baixada per dins el bosc, és molt corredora i vaig trobant famílies amb nens que van a caçar bolets, un cop arribo al Salt del Molí em faig la foto de rigor i començo a enfilar el que serà l’ultima pujada forta del dia, però abans he de passar per l’avituallament per agafar forces, està situat a la carretera de Salgueda, un cop allà ens diuen que la pujada és dura, o sigui que decideixo prendre’m un gel per tenir energia suficient per arribar fins dalt. Efectivament la pujada és dura i també es fa bastant llarga, un cop dalt a la cresta ja es veu el santuari de Bellmunt però sembla que no arribi mai, un constant puja-baixa fins arribar al camí empedrat que puja fins dalt, per fi, ja hi sóc, ha costat de valent però ara toca canviar el xip i començar a baixar sense pietat fins a Sant Quirze de Besora, només queda deu quilòmetres i ja ho tindré.

            Sense estar-me gaire estona a l’avituallament del santuari de Bellmunt començo a córrer per la cresta que m’ha de dur a la baixada final, és una baixada molt poc tècnica i baixo molt fort i ràpid, a estones penso que he d’afluixar el ritme si no vull anar per terra. En un moment faig el quatre quilòmetres per arribar a l’avituallament del Bosquetell, al quilòmetre quaranta-quatre, en aquell punt, continua la baixada forta i molt corredora que em durà fins al següent punt de control i avituallament del Roure de la Creu, al quilòmetre quaranta-vuit. Arribat en aquell punt, el perfil marca que només queda dos quilòmetres, però es veuen dues pujades petites que al final em fan suar de valent, la veritat es que no me les esperava tant dures, ens fan pujar fins al dipòsit d’aigua de Sant Quirze de Besora, des d’allí es veu tot el poble i no dubto gens en posar-me a córrer per arribar enmig dels aplaudiments del públic que està allí esperant.

            Al final, passo per sota l’arc d’arribada amb un temps de vuit hores i quaranta-cinc minuts, estic molt content, comentem com ha anat amb membres de l’organització i diferents corredors. Allí ens trobem amb la Gemma, la Teresa i el Josep Maria, la Gemma, en aquest cas no està gaire nerviosa perquè he anat molt bé de temps.

            Com a conclusió final m’agradaria dir que ha estat una cursa molt bonica, uns paisatges immillorables, un ambient espectacular tenint en compte la quantitat de participants que érem, una organització perfecta amb un bon rotllo constant, amb molt bon marcatge i avituallaments molt complerts, per cert, els macarrons estaven boníssims!! Voldria comentar que a vegades ens entestem a buscar curses de muntanya que siguin al Pirineu, i descuidem una mica aquest tipus de traçats que no són d’alta muntanya però alhora tenen un encant especial que les fan diferents, i aquesta cursa, la veritat és, que és ben diferent. Animo a tothom a que la faci, no el/la deixarà indiferent.

            També m’agradaria destacar la dura tasca que fan les persones que acompanyen als corredors, en aquest cas, a mi, m’han acompanyat la Gemma, la Teresa i el Josep Maria, però també em refereixo a tots els altres que també acompanyen els altres corredors, ells, es desperten a la mateixa hora que nosaltres, agafen el cotxe constantment per anar d’un lloc a l’altre per poder veure’ns, portar-nos el material extra que puguem necessitar, ens animen contínuament, a vegades fins i tot han d’aguantar el nostre mal humor, i tot i així, quan encarem la recta final abans d’arribar ens animen com si fóssim els primers en arribar. Moltes gràcies per ser-hi sempre, no em cansaré de repetir-ho, sou molt necessaris per a mi i considero que seria molt dur haver-ho de fer tot sol.

            Salut i muntanya.

            Track Trail del Bisaura

Cursa de Resistència Valls d’Àneu.

               És divendres i estic anant, juntament amb la Gemma i el Dídac, cap a Esterri d’Àneu, aquest cap de setmana, bé, el dissabte dia divuit, estic inscrit a la Cursa de Resistència de les Valls d’Àneu, concretament una marató de muntanya puntuable pel campionat de Catalunya de curses de resistència.

            Arribem a Esterri sobre dos quarts de nou del vespre, el primer que faig és anar al pavelló polisportiu a buscar el dorsal, feina feta per demà, acte seguit anem a la fonda Agustí, on hi tenim reservada una habitació per poder dormir o si més no descansar una estona.

            La cursa està emmarcada dins la celebració del Ultra Trail de les Valls d’Aneu, consta de quaranta-sis quilòmetres amb un desnivell positiu de tres mil tres-cents metres. La sortida és a les set del matí, o sigui que tocarà anar a dormir ben aviat, però abans sortim a donar un tomb per Esterri, hi ha molt ambient per tots els carrers, mentre estem fent un beure en un bar, el temps ens dona la benvinguda en forma d’un diluvi que sembla que no s’acabi mai, quan la cosa afluixa una mica tornem a la fonda a sopar.

            Un cop havent sopat preparo tot el material necessari per l’endemà i repassem amb el Dídac i la Gemma, aquest cop tinc assistència de luxe que em seguirà durant tota la cursa, els punts on ens hem de veure perquè ens quedi ben clar. 

            Són les cinc del matí, ja fa una estona estem desperts, els nervis són a flor de pell, qualsevol diria que és la primera cursa que faig, però són els mateixos que els del primer dia, baixem a esmorzar una mica de pa torrat amb pernil cuit i un cafè, prèviament ja m’he pres una barreta energètica. A dos quarts de set sortim de la fonda per anar cap al calaix de sortida, pels carrers ja hi ha molt ambient, entro dins la zona delimitada per la sortida i el Dídac i la Gemma es posen a un lateral per poder fer fotos. La sortida no és gaire puntual, passen gairebé deu minuts de les set del matí que sona el petard que anuncia l’inici de la cursa i sortim tots corrent pels carrers d’Esterri.

            Hem quedat amb la Gemma i el Dídac que el primer punt on ens veurem serà al poble de Llavorre, allí portaré els primers sis quilòmetres de cursa i gairebé sis-cents metres positius, el camí no és molt tècnic i encara estic fresc, en menys d’una hora hi sóc, ens saludem, em prenc un gel i omplo d’aigua el botellí. En aquesta cursa m’he proposat seguir el pla que m’ha marcat el nutricionista esportiu Eduard Palau, per intentar que no es tanqui l’estómac de cara al final de la cursa, això implica prendre’m un gel/barreta cada 30-45 minuts de cursa, i així ho faig.

            Al sortir de Llavorre, al quilòmetre nou hi ha el primer avituallament, jo gairebé ni em paro, sé que ara ens toca una baixada de cinc-cents metres per arribar fins a la Guingueta d’Aneu, la baixada no és gaire tècnica i sento que baixo bé, amb forces, en aquest punt coincideixo amb en David, que estava esmorzant a la fonda, ens saludem i baixem junts. Un cop a la Guingueta, quilòmetre onze, toca pujar uns quatre-cents metres fins a Jou, allí m’estaran esperant altre cop la Gemma i el Dídac per carregar aigua i donar-me forces pel que queda de pujada.

            Veig que amb el David anem molt semblant de ritme i decidim pujar junts mentre anem parlant i ens anem coneixent, sembla que així la pujada es fa més ràpida i amb poc temps som a Jou, hi ha molta gent animant-nos i llavors em trobo a la Gemma i el Dídac per segona vegada, una gran alegria, no estic molta estona, estic molt motivat i carrego aigua gairebé sense parar, petó de rigor a la Gemma i a seguir pujant, quedem que al següent punt, al refugi del Pla de la Font també ens veurem per comentar com vaig. 

Només sortir de Jou ens endinsem al bosc, per sort toca l’ombra perquè sembla que el sol ja comença a escalfar, és un tram de cinc quilòmetres i set-cents cinquanta metres positius, m’ho prenc amb molta calma, ara em poso jo a davant a marcar el ritme, sembla que em desmarco una mica del grup de darrera, això fa que em freni i decideixo prendre’m una barreta per començar a ingerir aliment. En poca estona sortim a una pista, és la que ens duu fins al refugi, he de dir que aquest tram no es fa especialment llarg, l’avituallament, el segon de la cursa, està situat a l’aparcament, allí també m’hi esperen la Gemma i el Dídac, sempre preparats per avituallar-me el millor possible, ja vaig directe cap al cotxe, carrego aigua, canvio la botella d’isotònic per una de plena, em faig una frega als genolls amb crema i a continuar.

            El següent tram és el més dur i el més llarg de tota la cursa, jo vaig bé, em noto fort i miro d’aprofitar-ho al màxim, encara anem junts amb el David, ens espera uns quatre quilòmetres i sis-cents cinquanta metres positius fins al cim del Pinetó i després una llarga baixada fins a les Planes de Son, però bé, anem per trams.

            En sortir de l’aparcament em començo a enfilar per prats d’alta muntanya, ja s’ha acabat el bosc, miro endavant i veig tota la fila de corredors, excursionistes i gent que ens anima pujant amunt, fins dalt de tot, en aquell moment penso que la cosa es farà llarga o sigui que baixo el cap i em poso a mirar el camí i poc a poc vaig fent, un pas rera l’altre, sense parar. Quan gairebé sóc dalt, arribar al cim es posa una mica més pedregós de terreny, ja ens han dit que hi ha un tram de tartera, dalt del cim em menjo una altra barreta, la panxa es queixa i hi he de posar aliment. La baixada no és menys dura que la pujada, comença per un tram bastant dret d’arena fina, aquí faig una torcedura de turmell que m’avisa que he d’estar atent, ens endinsem a una gran tartera de blocs gegants de granit i voregem un  petit estany molt bonic, seguim el camí que va lateral al riu que desemboca de l’estany, és una baixada llarga fins que de sobte trobo un avituallament improvisat, dues persones de l’organització han pujat fins allí carregant aigua, isotònic, gominoles i fruits secs, la veritat és que ja anava bastant sec de beure, els hi agraeixo i em bec una botella d’aigua.

            Ara toca un tram d’aquells que sembla que al perfil no sigui res però en realitat són cent cinquanta metres positius, no són difícils de fer però piquen, després d’això el camí torna a baixar fort fins a les Planes de Son, entre les dues baixades són mil tres-cents metres negatius. A Planes de Son hi ha el tercer avituallament, i com no, allí m’esperen la Gemma i el Dídac, ja porto trenta quilòmetres, només en falten setze, els hi comento que aquest tram s’ha fet molt llarg, bec molta aigua, em menjo un plàtan perquè sembla que de tant en tant tinc algunes rampes als bessons, he decidit fer la cursa sense les bessoneres habituals que jo porto perquè vull que la musculatura s’adapti a anar sense i de pas provar com responen les cames sense aquesta mica d’ajuda que suposo per a mi.

            Surto de Planes de Son amb les piles carregades altre cop, ara toca un tram de baixada molt corredora fins a València d’Aneu, passant per Son. A Son m’enduc la sorpresa que hi tornen a ser el Dídac i la Gemma per fer-me fotos, tota la baixada fins a València es fa pel sol, sembla que m’estigui coent, la cosa ja pica de debò, s’atansa el migdia. Un cop arribem a València hem d’anar fins a Sorpe, aquest tram psicològicament és molt traïdor perquè quan ja gairebé ets a Esterri, has d’allunyar-te fent un desnivell de dos-cents cinquanta metres positius, tot el camí és pel sol, en aquest moment jo encara em sento fort però sembla que el poble de Sorpe no arriba mai, allí ens hem de trobar per ultima vegada en cursa amb la Gemma i el Dídac, tinc moltes ganes d’arribar-hi i el sol em comença a afectar. Faig la pujada bé, però no em prendre cap gel perquè no he pensat a agafar-ne a Planes de Son, sento que el necessito i arribo a Sorpe bastant tocat, el primer que faig en arribar es prendre’m el gel i beure molta aigua, el meu estómac m’avisa que hi ha alguna cosa que no funciona bé, he fet un gir a l’estat d’ànim, però només queden vuit quilòmetres i els he de fer com siguin.

            Aquests vuit quilòmetres es fan més llargs que els trenta-vuit anteriors, noto que tinc la boca seca, no tinc ganes de beure, ni menjar, és la sensació que estic començant a deshidratar-me, el tram que queda tampoc ajuda, una successió de pujades i baixades en forma de trencacames que sembla que no s’acabi mai, quan intento córrer en baixada, s’acaba i ve pujada, el poble d’Esterri no es veu i el cap no para de barrinar, per sort en cap moment hi entra la possibilitat d’abandonar, penso que si no arribo corrent, ja ho faré caminant, vaig bé de temps, dins l’horari previst. Al cap de poc temps començo a veure cases i a sentir la megafonia dels altaveus del poble, ara si que ja hi sóc, començo a trobar nens i nenes que ens van animant i entrem al poble per la part alta, creuo el pont romànic del riu per anar fins al carrer major d’Esterri, està ple de gent aplaudint la meva arribada, allí hi veig al Dídac i a la Gemma, m’estan fent fotos de com corro per la catifa vermella, en aquell moment penso que ha estat dur, i en l’ajuda que he tingut per arribar, es fa difícil pensar, creuo l’arc d’arribada i sento que estic fos, rebo la samarreta finisher però necessito sentar-me al terra per descansar.

 

            Com a conclusió final voldria esmentar la bona organització que hi havia en tota la cursa, tant a nivell de marcatge com d’avituallaments. Tot i la duresa de la cursa crec que en general vaig disfrutar molt, els paisatges eren meravellosos i el terreny espectacular, no descarto algun dia tornar-hi per entrenar i fins i tot crec que l’any que ve miraré de tornar-la a fer, vaig quedar molt satisfet amb el recorregut.

            No em voldria deixar d’esmentar el suport incondicional que vaig tenir durant tota la cursa, la meva dona, la Gemma i mon cunyat, el Dídac, en tot moment em van estar animant i ajudant per omplir els botellins, oferir-me gels, barretes, refrescar-me el cap, donar-me roba neta per canviar-me... Als corredors que els hi comentava durant la cursa que tenia assistència personalitzada de debò que flipaven, crec que això va fer que fós una mica més fàcil acabar-la i en tot moment tenia aquella mica de força extra que em transmetien ells, moltes gràcies, de veritat.

Salut i muntanya!

Track CRVA '15 

Pels Camins del Matxos '15

            Passat ja més d’un mes des de l’última cursa, la Marxa dels Castells, el cos ja començava a demanar marxa, és per això que el cap de setmana vaig anar a fer la cursa Pels Camins dels Matxos a Torelló, però bé anem a pams i comencem pel principi.

            El diumenge dia 19 d’abril es celebra la cursa Pels Camins dels Matxos a la localitat de Torelló, aquesta cursa té diferents distàncies i jo elegeixo la més llarga, o sigui, seixanta-tres quilòmetres amb un desnivell positiu de tres-mil cent metres, és la segona cursa més llarga que he pensat fer aquesta temporada o sigui que m’he l’he d’agafar amb molt de respecte.

            Marxem el dissabte amb la Gemma, per fi podrà acompanyar-me a una cursa d’aquestes característiques per fer-me d’assistència, hem agafat una habitació en un hotelet econòmic de Manlleu ja que el tret de sortida de la cursa és el diumenge a dos quarts de set del matí, d’aquesta manera ja aprofitem per descobrir una mica el terreny i determinar on ens podrem veure durant la cursa, de pas ja agafarem el dorsal i el xip el dissabte i anem a veure el briefing informatiu.

            Durant el briefing del dissabte ja ens informen que la meteorologia no serà molt bona i que donen pluja per tot el diumenge, que i farem, tocarà mullar-nos, l’ambient és molt bo però decidim anar cap a l’hotel aviat per preparar-ho tot i anar a sopar d’hora perquè el diumenge toca matinar.

            Són les sis dels matí de diumenge i ja estem prop de l’arc de sortida, encara hi ha poc ambient però poc a poc la gent va arribant, nosaltres esperem al Josep Maria Caba, ell també la fa, durant tota la nit sembla que ha plogut perquè els carrers estan molt molls però ara no plou. Ja s’acosta l’hora i ens col·loquem dins la zona delimitada per l’organització, la Gemma es situa una mica més endavant per poder fer fotos, els nervis ja estan a flor de pell fins que de sobte tiren un petard enlaire i al soroll del tro donen la sortida.

            Començo a córrer, m’ho agafo amb calma perquè encara és una mica fosc i no he agafat el frontal, no vull fer pas una torcedura de peu només a l’inici, poc a poc ens anem endinsant a un sender que ben aviat ja comença a pujar, en aquell punt es fa clar, el primer tram són uns dotze quilòmetres amb un desnivell de mil metres positius amb un petit avituallament a la meitat i un de més complert al Santuari de Bellmunt, només en agafar el sender ja veig que avui ens tocarà pencar de valent, el terreny està molt enfangat i contínuament estic patinant per poder pujar, bé, no només jo patino, sinó tothom.

Sobre les vuit i deu minuts arribo al Santuari de Bellmunt, hi ha un ambient espectacular, agafo una llesca de pa amb tomàquet i pernil cuit per menjar una mica, bec aigua i continuo, ara ens toca una baixada una mica forta, d’aquelles en que un es diverteix deixant-se anar però en aquest cas és impossible fer-ho, si a les pujades ja costava per les relliscades del fang la baixada és molt pitjor, sembla que estigui esquiant sobre el fang, a les sabates ja no és diferència el color, anem baixant com podem fins al Salt del Molí, llavors, el camí va uns quilòmetres planer fins tornar a pujar al coll de Sant Bartomeu.

            Un cop arribo al control de Sant Bartomeu i després d’haver passat el primer intent de pluja que m’obliga a posar la jaqueta impermeable, començo a enfilar els tres-cents metres que queda per arribar fins al cim del Puigsacalm, ara torna a fer calor i em noto que em comença a venir la primera “pajara” del dia, em prenc un gel energètic, en aquest punt ja portem uns vint-i-cinc quilòmetres i amb tant de fang fa que el cansament sigui superior. Aquest és un punt en que hem de pujar fins al cim i desprès tornar a baixar gairebé fins al mateix lloc, in situ un  pot escollir si el vol fer o no en funció de les seves forces, jo decideixo fer-lo ja que a això he vingut. Un cop dalt al cim comença a pedregar fluix, o sigui que toca passar el xip ràpid, beure un vas de cola i tornar a baixar de seguida.

            Si les baixades que havia fet fins ara les considerava tècniques a causa del fang acumulat, no eren en cap cas comparables al que ens esperava en aquell moment, baixant començo a pensar que he anat lent a pujar i ho he de recuperar a la baixada, però crec que tècnicament era impossible guanyar temps en aquella baixada. Una baixada pràcticament vertical, enfangada, amb cordes per poder-se agafar i fins i tot cadenes metàl·liques posades per l’organització el mateix dia per assegurar-ho encara més, i per acabar-ho d’adobar, si et sorties de la traçada hi havia un tancat amb filferro de punxes que no t’hi podies ni acostar per no deixar-hi un tros de pell o de roba. Tot i així, em poso en mode treball i començo a baixar bastant fort, crec que en alguns moment fins i tot em vaig divertir, vaig avançar a diferents corredors fins arribar a l’avituallament del coll de Bracons situat al mig de la carretera.

            Ens diuen que fins al següent avituallament és tot baixada i només hi ha sis quilòmetres, o sigui que decideixo no menjar gaire, només omplo els botellins d’aigua, al següent punt d’avituallament és on hem decidit que ens veurem amb la Gemma. La baixada és per dins el bosc, és una baixada poc tècnica si no fós pel fang que hi ha a tot el camí, anem un grup a bon ritme sense parar de trotar, no em toca el sol, cosa que s’agraeix i en un moment arribo a l’avituallament del Prat de la Vola.

            Al Prat de la Vola hi arribo a les dotze del migdia, en aquell moment fa molt bo, ha sortit el sol, ens trobem amb la Gemma, ella ja estava patint perquè no arribava, a l’avituallament em menjo un tall de llonganissa i dos trossos de meló, no m’entretinc gaire perquè ara tocarà pujar al Santuari de Cabrera i tornar a baixar al mateix punt d’avituallament, o sigui que ens tornarem a veure amb la Gemma al mateix punt però amb uns deu quilòmetres més. Aquest és un altre punt on el corredor pot decidir si pujar o no, jo ni m’ho penso, amunt!

            Ens endinsem dins un bosc bastant brut i vaig pujant amb tranquil·litat, toca pair bé el menjar, desprès passem per uns prats d’herba, ja veig Cabrera al capdamunt de la muntanya, és una pujada de gairebé cinc-cents metres positius on al tram final hi ha unes escales de pedra una mica aèries que em mereixen una mica de respecte quan hi penso. La pujada es fa bastant dura perquè fa calor, val a dir que les escales no són el que m’esperava, fins i tot m’agraden, comparades amb la baixada del Puigsacalm no són res, llàstima que quan arribem dalt es torna a posar a ploure, aquesta vegada amb una mica més de ganes, no m’entretinc a l’avituallament de dalt de Cabrera, sé que toca una baixada fins al Prat de la Vola i allí ja menjaré. La baixada sembla una pista de patinatge, anem un grup de corredors i quan no cau un cau l’altre, sembla un episodi d’Humor Amarillo i a sobre plovent, però en poc més de mitja hora ja he fet la baixada i torno a ser a l’avituallament de Prat de la Vola i amb la Gemma al meu costat, altra vegada nerviosa i patint. Em menjo una mica de pasta i una mica de fruita. Quan ja anava a marxar la Gemma em pregunta si vull els pals i li dic que si, ja començo a estar una mica cansat i ja porto quaranta quilòmetres a les cames, penso que serà millor agafar-los tot i que no em sento molt còmode amb ells quan he de córrer i crec que això em condiciona una mica, però a aquestes alçades de cursa el millor es conservar les articulacions i la musculatura que ja està cansada. La Gemma m’acompanya una estona per la pista on marxem i així parlem una estona, un cop ens separem ja no ens tornarem a veure fins a la línia d’arribada, ja l’hi avanço que no serà sobre l’hora prevista perquè el terreny està poc practicable i estic cansat, li dic que aniré fent poc a poc i sense pressa.

            La següent pujada que m’espera és la de la Creu de Salgueda, és una pujada d’uns quatre-cents metres, m’ho prenc amb molta calma, a aquelles alçades ja no sóc l’únic que va caminant, psicològicament ja n’estic cansat de tant de fang però tampoc entra al cap l’abandó, o sigui que a pencar de valent, estrènyer les dents i continuar. Decideixo posar-me música per distreure una mica la ment, la veritat és que ho aconsegueixo fins que de sobte es torna a posar a ploure i he de tornar a treure la jaqueta impermeable per enèsima vegada, ja he perdut el compte de les vegades que m’he l’he posat i tret, el soroll de les gotes com cauen a la caputxa em distreu i fa que no pensi en el que queda, la qual cosa és bona ja que els quilòmetres es fan més portadors. Arribo a un avituallament que ens reben amb crits d’ànims, fins i tot els gossos borden per animar-nos, allà toca vas de cola i menjar una barreta i torno a marxar sense perdre gaire temps, a més quan pares de caminar sembla que fa fred i tot.

            Ara ens toca un tram que passa una estona per un lateral de la muntanya, la veritat és que es fa difícil perquè amb el fang que hi ha i al ser un pas lateral és molt poc estable, agafem una baixada i altre cop torna a ser una pista de patinatge, aquest cop no puc controlar la caiguda i caic de panxa a terra i baixo mitja baixada patinant per sobre el fang, ja només em faltava això, per sort al cap de poca estona faig cap a una riera que he de creuar pel mig, no hi baixa molta aigua, però la suficient per mullar-te els peus, primer aprofito per netejar una mica els pals, amb la caiguda han quedat tots plens de fang de les empunyadures i desprès netejar-me les mans, just en sortir de la riera em trobo amb el següent avituallament, una mica pobre la veritat, només hi havia aigua, isotònic i fruits secs. Li pregunto quan queda per arribar i em contesta, deu i mig fins al final i uns tres quilòmetres fins al següent punt d’avituallament, en aquell moment penso que si només són tres quilòmetres no cal menjar res que aviat hi seré.

            Cometo el greu error de no menjar res en l’avituallament anterior i en aquest punt hem de fer una pujada d’uns dos-cents cinquanta metres positius, la veritat és que la pujada es fa interminable, sembla que no s’acabi mai, com que mentalment vaig tocat fa que encara sigui més dura del compte. Un cop arribem a dalt de tot toca fer una baixada per una pista asfaltada fins arribar a l’avituallament, allí, la veritat és que ja no m’entra res de menjar, aquests tres quilòmetres han fet que se’m tanqués l’estómac i ja no entra res d’aliment, de fet gairebé ja no hi entra ni líquid, no intento forçar massa l’estómac, ja només em queda uns sis o set quilòmetres i crec que no hi ha moltes pujades, tard o d’hora hem de baixar fins a Torelló.

            Començo a caminar, es posa a ploure altre cop, ara aquesta pluja ja m’acompanyarà fins a la línia d’arribada, ho fa amb una intensitat mitja fet que fa que no molesti excessivament, ja vaig moll dels peus, les mans, la gorra,... Per sort la jaqueta impermeable aguanta totes les escomeses com si res.

            Vaig caminant per dins el bosc, ja es veu el poble de Torelló i la moral sembla que està pujant perquè sembla que ja hi sóc, però de sobte veig un castell al meu davant al capdamunt d’una muntanya, no molt alta però a aquelles altures..., veig que la gent hi puja, o sigui que és el regal final, aquí em m’enderroco altre cop, els ànims estan dèbils en aquest punt, però poc a poc hi arribo, ara si, ja només hi ha baixada, una baixada d’uns tres quilòmetres, ja no tinc ni ganes de córrer, la panxa cada cop em fa més mal i fins i tot en algun moment tinc ganes de vomitar però no ho faig ja que no hi ha res sòlid a dins.

            Aquests tres quilòmetres fins arribar a Torelló es fan llargs fins que entro dins el poble per un carrer asfaltat, al final del carrer ja veig a la Gemma, nerviosa com un flam, ja patia per jo, ens donem un petó, ella es posa molt contenta, ja sembla que ho tinc, em comenta que al següent revolt em posi a córrer que l’arc d’arribada ja és allí mateix, ho faig, ja veig l’arc!! Passo per sota l’arc acompanyat per la pluja i els aplaudiments de la gent que estan allí esperant, segurament familiars que esperen a corredors com jo que arribaran exhausts de cansament però amb un somriure a la boca en pensar que hem aconseguit domar a aquests matxos.

            Al final he creuat la línia d’arribada amb un temps de dotze hores i mitja, en aquests moments el temps no és important, només importa haver acabat. L’organització em dóna la bossa amb el regal finisher i a sobre em dóna una altra bossa amb un regal que diuen m’ha tocat, en aquell moment no tinc ni ànims per mirar-ho, m’està agafant fred i ja vaig xop, només tinc ganes d’anar a l’hotel per poder-me dutxar i així ho fem, marxem ben aviat amb la Gemma cap a l’hotel, necessito posar-me a cobert i calent.

            Com a conclusió final sobre aquesta cursa podria dir moltes coses i fer-me molt extens, la veritat és que una cursa d’aquestes sempre t’ensenya quelcom nou, en aquests cas he après que si no hagués estat pel suport de la Gemma i el saber que estava esperant-me a la línia d’arribada crec que ho hauria deixat, perquè les condicions realment van ser molt dures per poder afrontar aquesta cursa. En condicions normals ha de ser una cursa amb un encant excepcional perquè els paratges per on passa són molt bonics, però en aquest cas vaig patir molt per tot el fang acumulat. També m’ha ensenyat a saber patir fins al punt que el cos tira perquè sap que ha de tirar, en aquest tipus de curses hi ha molts alts i baixos emocionals i això t’ajuda a saber controlar-los, suposo que vindria a ser com la vida mateixa però resumida en dotze hores, has de saber patir en els moments durs i pensar que el que vindrà desprès serà molt més bo.

            Per últim felicitar a l’organització per dissenyar un recorregut tant bonic, llàstima per la meteorologia, que en tot moment va estar molt ben senyalitzat i molt ben atesos per tot el personal voluntari. També agrair el suport emocional a la Gemma, la meva dona, per acompanyar-me en aquestes aventures tant dures que faig i el més dur, entendre aquesta forma de vida que a vegades costa que la gent ho faci, moltes gràcies!!

Salut i muntanya.

Marxa dels Castells de la Segarra

     El passat diumenge dia 8 de Març es va cel·lebrar una altra edeció de la Marxa dels Castells de la Segarra, i com ja va essent una tradició en mi, no hi podia faltar. Aquest cop vaig decidir fer la versió curta de la prova, ja fa quatre anys que faig la modalitat Plus, o sigui que aquest any tocava no carregar tant les cames perquè ja es presenta prou carregadet de curses llargues.

     La Marxa dels Castells és una cursa/caminada que té una distància de cinquanta quatre quilòmetres i un desnivell positiu de sis-cents cinquanta metres, gairebé el noranta per cent es passa per camins i l'altre deu per cent el podríem distribuir entre asfalt i corriols. Dit així sembla que no tingui gaire encant, però la veritat és que quan veus tots el camps verds dels sembrats i els arbres ja començant a florir, sense deixar de banda l'encant dels castells i dels poblets per on discorre la prova, un s'enamora d'aquella bellesa, potser és per això que ja fa sis anys que la faig i penso que mentre pugui i aguanti el cos miraré de fer-la cada any. Val a dir que al ser una prova que es realitza a principis d'any això hi ajuda molt per als que preparem altres curses de més envergadura, serveix, i molt, per començar a agafar fons per la temporada vinent.

     Són tres quarts de set del matí del diumenge i estic al pavelló de Guissona, la gent ja sembla que estigui nerviosa, jo una mica també, durant la setmana anterior he tingut el dilema de si agafar el cinturó d'hidratació o no, m'he marcat un objectiu molt optimista i crec que si l'agafo no aniré còmode, al final decideixo no agafar-lo, només agafo una botelleta d'aigua que duré a la mà i agafada amb els "manguitos". El passeig on donen la sortida ja està ple de gent, vaig fent-me lloc fins arribar sota l'arc inflable per poder sortir dels primers, ja estic a punt ara només toca esperar el tret del trabucaire que ens donarà el senyal de sortida.

     Surto corrent a un bon ritme, l'inici sempre és molt explosiu perquè creuem tot Guissona i fa una mica de baixada, per davant ens espera un tram de tretze quilòmetres per arribar al primer avituallament, que és a la població de Florejacs, sento que les cames van molt bé i tiro fort, potser massa, però ho he d'aprofitar, vaig en un grupet no molt distanciat dels primers, això em motiva, sento que el Gps no para de sumar quilòmetres, destacar que a cada quilòmetre avisa amb un senyal sonor, i quan me'n dono compte ja sóc a Florejacs, he fet els tretze quilòmetres amb una hora.

     Decideixo no parar gaire i perdre molt temps en els avituallaments, m'he marcat una primera fita i aquesta és arribar a Cervera dins l'objectiu, o sigui que tros de plàtan, vas de suc de pinya i a continuar amb aquesta tònica positiva de ritme. El següent punt és a la població de Les Pallargues, és al cap de cinc quilòmetres, el recorregut, com he dit abans, és tot de camins i en aquest cas algun tram de corriol, segueixo el mateix ritme i en un moment hi som, l'avituallament que hi ha situat allí només hi ha aigua i gominoles, total que vist l'èxit decideixo no menjar res, penso que ja ho faré al següent punt.

     Només faig que sortir de Les Pallargues i em ve al cap que el següent punt és a L'Aranyó, deu quilòmetres més, començo a pensar que potser he comés l'error de no menjar res abans i ho pagaré més tard, en fi, continuo corrent a bon ritme, la veritat és que em sorprenc i tot del ritme que estic portant. Arribar a l'Aranyó es fa una mica llarg però quan per fi veig aquella pujada per la carretera principal amb el poble dalt de tot se m'alegra la cara, l'avituallament en aquest punt és molt millor, ens ofereixen coca de sucre, fruita, rebosteria variada, aigua, isotònic..., jo em prenc un tros de plàtan, un vas d'isotònic, torno a omplir l'ampolla que duc i em prenc un gel, ja som al quilòmetre vint-i-vuit i vull una mica d'injecció per arribar fins a Cervera, que és al següent punt.

     M´he posat dos gels a les butxaques de les malles Hoko que porto perquè m'he estructurat la cursa en dues etapes i decideixo prendrem un gel a cada etapa, el primer és a l'Aranyó, a deu quilòmetres de Cervera i el segon a El Llor, a cinc quilòmetres de l'arribada a Guissona.

     Surto de l'Aranyó, en aquest punt el ritme ja comença a disminuir, els quilòmetres ja es comencen a notar a les cames i el sol ja esta apretant, en algun punt decideixo caminar perquè noto que els isquiotibials s'estan carregant una mica, crec que potser m'està passant factura l'arrencada tant ràpida que he fet, però ja queda poc per arribar a Cervera i els temps indiquen que vaig molt bé. L'última pujada asfaltada abans d'entrar a Cervera és llarga i dura, em poso a caminar, de fet tots anem caminant en aquell punt i la veritat és que no m'avança ningú, sé que ja falta poc i un cop a dalt apreto les dents per arribar corrent fins al pavelló de Cervera.

     Arribo al pavelló a les deu i vint minuts, fora hi han montat un avituallament ràpid, ja hi comença ha haver ambient i la veritat és que això agrada molt que puguis arribar entre aplaudiments de la gent, motiva encara més. Ens diuen que si volem entrar dins hi ha més menjar, entrepà, brou calent, fruita, dolços i beguda. Fora hi ha poca cosa, jo hi arribo amb molta gana, crec que he menjat poc, decideixo no entrar per no perdre temps, ja només queden quinze quilòmetres i això ja està gairebé fet, menjo uns quants dolços, fruita i em bec una Coca-cola i omplo la botella d'Aquarius, marxo disparat per no perdre temps.

     Ara toca un tram en que hem de creuar la població i marxar paral·lels a la via del tren, just quan estic a punt de creuar-la, casualitat, passa el tren, un cop ha passat creuo la via i segueixo per una pista que ens ha de dur fins a Castellnou d'Oluges, en arribar miro el Gps i veig que ja porto quaranta-quatre quilòmetres, aquest també és un avituallament amb ben poca cosa, la crítica constructiva seria que si ja vens ben tip de Cervera ja n'hi ha prou però si vas corrent mai menges molt en un avituallament, sinó que ho fas poc i sovint, i en aquest cas es troba a faltar una mica més de varietat. Torno a tirar de plàtan i gominoles, omplo d'aigua i continuo, el sol ja apreta de valent i les cames ja no van tant lleugeres com abans, ens agrupem unes quatre o cinc persones i ens anem turnant, ara tires tu, ara tiro jo.

     El següent punt de control i avituallament és al poble d'El Llor, està al punt quilomètric quaranta-nou, tots els pobles que anem passant són molt petits però acollidors i hi ha gent animant en cada punt. Aqui em prenc el segon gel del dia, com de costum agafo un tros de plàtan i uns quants fruits secs, ja només em queda cinc quilòmetres per arribar a Guissona, no negaré que ja vaig cansat i tinc ganes d'arribar. Durant el camí he anat informant a la Gemma a través del mòbil per tenir-la informada, ella també sap el meu pla i fins i tot crec que pateix més ella que jo, ella informa al Dídac, que és el qui m´ha de venir a esperar a l'arribada.

     La població de Guissona sembla que no arriba mai, i de sobte desprès d'una pujada ja es veu, vaig amb un noi de Corbins de l'equip Ultra de Lleida, això ens motiva i ens fa córrer amb més ganes d'arribar, ja hi comença a haver gent pels marges del camí, ja hi som!!!

     Entrem dins el poble corrent pel passeig que ens porta fins al pavelló, tota la gent ens aplaudeix i ens anima, ara el cansament no és nota, veig al Dídac, també ha vingut en Josep Maria, sento una alegria que fa que estigui en un núvol, entro al pavelló i passo el control, si!!! Repte superat dins l'objectiu establert!!!

     Al final he arribat amb un temps total de cinc hores i vint-i-sis minuts, l'objectiu era arribar en cinc hores i mitja, pregunto si ha arribat molta gent davant meu i em diuen que sóc el trenta-dosè en arribar, quina satisfacció sento en aquell moment, ja sé que no és el més important però senta bé, la veritat.

     No he fet moltes fotografies d'aquesta cursa ja que estava més pendent de complir amb l'objectiu, prometo que a la pròxima ja n'hi haurà més.

     Salut i muntanya.

Trail Sant RunMon

            Desprès de d’uns quatre mesos d’inactivitat redactora em torno a posar davant la pantalla per explicar la cursa d’aquest cap de setmana passat, la veritat és que ara ja tornarà a ser un degoteig de curses perquè ja podria dir que he començat la temporada 2015.

            La cursa de Sant Ramon la podríem classificar de Trail, consta d’uns vint quilòmetres de distància i un desnivell positiu de cinc-cents metres, aquest any ja és la tercera edició que l’organitzen i jo la primera vegada que l’he fet.

            Fa unes setmanes vaig anar a entrenar per Camarasa jo sol molt d’hora molt d’hora, em pensava que seria sol, en principi ho havia de ser, però allí em vaig trobar cinc companys de Bellvís que també havien decidit fer el mateix que jo, aquell dia, mentre corríem, va sortir a la conversa que ells anaven a la Sant Runmon, allí, em va picar una mica el cuquet i vaig preguntar sobre el tema, el cas és que em va fer gràcia provar-ho, pocs dies més tard m’hi inscrivia juntament amb en Toni Solé, el cosí de la Gemma, a ell ja li comencen a agradar aquestes curses.

            Arribat el dia, marxem junts el Toni, l’Eli i jo cap a Sant Ramon, la cursa comença a dos quarts de deu però tenim una estona de camí, o sigui que hem de sortir aviat. Durant tot el camí ja miro de conscienciar el Toni que haurà de córrer sobre neu desprès de la nevada que va caure fa uns dies, i efectivament, en arribar al poble comprovem que esta tot ben nevat encara i amb un fred de mil dimonis.

            Anem el tres a recollir la bossa del corredor juntament amb el dorsal, intentem anar a fer un cafè però ens diuen que el bar està molt lluny, desistim, hem de començar a escalfar per no tenir més fred. Jo, amb la indecisió si agafo o no el cinturó d’hidratació, al final vist tos els avituallament que hi haurà durant la cursa decideixo deixar-lo. Escalfem uns cinc-deu minuts i ja anem a posar-nos cap a la sortida, aquí, l’Eli encara aprofita per fer-nos alguna foto, en desitgem sort i el tret de l’escopeta d’un caçador dóna la sortida.

            La sortida és perillosa, hi ha moltes plaques de gel, però he d’arriscar una mica, no em vull endarrerir només sortir, un cop arribo al camí, uns tres-cents metres de recorregut, comprovo que estic bastant ben col·locat, crec que estic entre els cinquanta primers, el ritme a l’inici és ràpid i només passar el primer quilòmetre la cosa ja sembla que comença a pujar, ens posem en un corriolet que s’enfila serra amunt, per sort no està molt nevat i es pot córrer força bé, un cop dalt la serra ja ho veig tot nevat de valent però la neu no està dura i encara no patino massa.

            Fins al quilòmetre quatre tot el camí és igual, puja baixa puja baixa, el que tots els corredors coneixem com a trenca-cames, estic al primer avituallament a la part més alta d’un poble molt petit que desconec el seu nom, allí ens espera una batucada que ens anima, faig un glop d’aigua i isotònic i continuo sense perdre temps. En aquest punt el camí es torna una mica més planer durant una estona, la cursa ja s’ha estirat i formem tots una fila.

            El següent avituallament és al castell de Mont-ros, al punt quilomètric vuit, per arribar-hi hi ha una bona pujada, hi ha trams de camí que patino molt i s’ha d’anar amb molt de compte a no caure, en aquest punt em prenc el primer gel, he de començar a acostumar el cos als gels, bé, això és un tema a part que un altre dia ja explicaré, un cop allí em menjo dos trossos de plàtan i torno a beure aigua i isotònic, en aquell moment penso que he fet be de no agafar el cinturó perquè realment els avituallament estan molt ben distribuïts.

            Ara toca un tramet de baixada i després per pla per anar a parar a la pujada que ens durà fins al Castell de Malacara, aquesta pujada és dura i la neu ja és molt present, en molts trams de pujada intensa paro de córrer i em poso a caminar a bon ritme, més per seguretat a no caure que res .

            En arribar al castell de Malacara ens espera el següent punt d’avituallament ja portem dotze quilòmetres, la tònica de la cursa sempre és la mateixa, constant puja baixa, però la veritat és que amb els paisatges nevats que es veuen no importa, es fan més portadores. Només sortir del castell pujo una mica el ritme per baixar més ràpid, una placa de gel em recorda el que he fet i amb una relliscada d’un metre de llargada em diu que afluixi, la veritat és que no li faig massa cas, intento mantenir el ritme, sé que ja queda poc per acabar.

            Ja fa estona que anem un grup de tres, en Dani Querol, l’Albert Subirana i jo, anem parlant mentre correm.

            Desprès de passar l’últim avituallament em distancio un mica d’ells i tiro més, això fa que agafi a la segona noia, arribem a una pujadeta i una voluntària ens diu que aquesta el l’ultima pujada que queda, lògicament, intento forçar una mica pensant amb el que m’ha dit, error, resulta que no era l’última sinó que encara en quedàvem més, quina gràcia fa això, et venen ganes de tirar enrera a buscar el voluntari que t’ho a dit, però bé, ja està fet, ja només em queda fer dos quilòmetres per arribar a meta. Es fan llargs però finalment entrem a uns carrers molt estrets del poble en baixada, he de vigilar molt perquè està tot gelat i desprès d’una corba cap a la dreta apareix l’arc inflable d’arribada. Allà hi torna haver la batucada, quina alegria, entro i al mateix temps aturo el cronòmetre en una hora i cinquanta set minuts.

            L’Eli m’espera a l’arribada per fer-me la foto de rigor, parlem una estona mentre esperem el Toni, ell ha estat una mica més que jo, però ja em puc calçar perquè si no espavilo aviat m’agafarà. 

            Finalment estic molt satisfet, una cursa molt ben organitzada i molt bonica, els paisatges impressionants, per tornar a repetir.

            En aquesta cursa vaig fer el que tècnicament tothom diu que no es pot fer, vaig estrenar material el mateix dia de la cursa, concretament uns mitjons de la marca Archmax i unes malles ¾ de la ja coneguda marca Hoko, les dues marques de fabricació catalana. La marca Archmax és relativament nova en el sector i tenen la característica que incorporen un sistema que simula un vendatge tapping que ajuda a prevenir la fascitis plantar, vaig quedar molt content d’ells, em van anar a la perfecció sense provocar-me cap tipus de molèstia durant tot el recorregut i al final de la cursa els peus no em feien gens mal. La malla, concretament és el model Kumo III, és de tipus compressiva i una mica més gruixuda que la Banzai, aporta més comoditat sense moure’s en cap moment.

            En fi, molt content del material que vaig provar i donar les gràcies al Josep Antoni de Feetback running per l’assessorament.

            Salut i muntanya.