dimecres, 22 de juliol del 2015

Cursa de Resistència Valls d’Àneu.


               És divendres i estic anant, juntament amb la Gemma i el Dídac, cap a Esterri d’Àneu, aquest cap de setmana, bé, el dissabte dia divuit, estic inscrit a la Cursa de Resistència de les Valls d’Àneu, concretament una marató de muntanya puntuable pel campionat de Catalunya de curses de resistència.


            Arribem a Esterri sobre dos quarts de nou del vespre, el primer que faig és anar al pavelló polisportiu a buscar el dorsal, feina feta per demà, acte seguit anem a la fonda Agustí, on hi tenim reservada una habitació per poder dormir o si més no descansar una estona.

            La cursa està emmarcada dins la celebració del Ultra Trail de les Valls d’Aneu, consta de quaranta-sis quilòmetres amb un desnivell positiu de tres mil tres-cents metres. La sortida és a les set del matí, o sigui que tocarà anar a dormir ben aviat, però abans sortim a donar un tomb per Esterri, hi ha molt ambient per tots els carrers, mentre estem fent un beure en un bar, el temps ens dona la benvinguda en forma d’un diluvi que sembla que no s’acabi mai, quan la cosa afluixa una mica tornem a la fonda a sopar.



            Un cop havent sopat preparo tot el material necessari per l’endemà i repassem amb el Dídac i la Gemma, aquest cop tinc assistència de luxe que em seguirà durant tota la cursa, els punts on ens hem de veure perquè ens quedi ben clar. 








            Són les cinc del matí, ja fa una estona estem desperts, els nervis són a flor de pell, qualsevol diria que és la primera cursa que faig, però són els mateixos que els del primer dia, baixem a esmorzar una mica de pa torrat amb pernil cuit i un cafè, prèviament ja m’he pres una barreta energètica. A dos quarts de set sortim de la fonda per anar cap al calaix de sortida, pels carrers ja hi ha molt ambient, entro dins la zona delimitada per la sortida i el Dídac i la Gemma es posen a un lateral per poder fer fotos. La sortida no és gaire puntual, passen gairebé deu minuts de les set del matí que sona el petard que anuncia l’inici de la cursa i sortim tots corrent pels carrers d’Esterri.



            Hem quedat amb la Gemma i el Dídac que el primer punt on ens veurem serà al poble de Llavorre, allí portaré els primers sis quilòmetres de cursa i gairebé sis-cents metres positius, el camí no és molt tècnic i encara estic fresc, en menys d’una hora hi sóc, ens saludem, em prenc un gel i omplo d’aigua el botellí. En aquesta cursa m’he proposat seguir el pla que m’ha marcat el nutricionista esportiu Eduard Palau, per intentar que no es tanqui l’estómac de cara al final de la cursa, això implica prendre’m un gel/barreta cada 30-45 minuts de cursa, i així ho faig.



            Al sortir de Llavorre, al quilòmetre nou hi ha el primer avituallament, jo gairebé ni em paro, sé que ara ens toca una baixada de cinc-cents metres per arribar fins a la Guingueta d’Aneu, la baixada no és gaire tècnica i sento que baixo bé, amb forces, en aquest punt coincideixo amb en David, que estava esmorzant a la fonda, ens saludem i baixem junts. Un cop a la Guingueta, quilòmetre onze, toca pujar uns quatre-cents metres fins a Jou, allí m’estaran esperant altre cop la Gemma i el Dídac per carregar aigua i donar-me forces pel que queda de pujada.



            Veig que amb el David anem molt semblant de ritme i decidim pujar junts mentre anem parlant i ens anem coneixent, sembla que així la pujada es fa més ràpida i amb poc temps som a Jou, hi ha molta gent animant-nos i llavors em trobo a la Gemma i el Dídac per segona vegada, una gran alegria, no estic molta estona, estic molt motivat i carrego aigua gairebé sense parar, petó de rigor a la Gemma i a seguir pujant, quedem que al següent punt, al refugi del Pla de la Font també ens veurem per comentar com vaig. 

Només sortir de Jou ens endinsem al bosc, per sort toca l’ombra perquè sembla que el sol ja comença a escalfar, és un tram de cinc quilòmetres i set-cents cinquanta metres positius, m’ho prenc amb molta calma, ara em poso jo a davant a marcar el ritme, sembla que em desmarco una mica del grup de darrera, això fa que em freni i decideixo prendre’m una barreta per començar a ingerir aliment. En poca estona sortim a una pista, és la que ens duu fins al refugi, he de dir que aquest tram no es fa especialment llarg, l’avituallament, el segon de la cursa, està situat a l’aparcament, allí també m’hi esperen la Gemma i el Dídac, sempre preparats per avituallar-me el millor possible, ja vaig directe cap al cotxe, carrego aigua, canvio la botella d’isotònic per una de plena, em faig una frega als genolls amb crema i a continuar.



            El següent tram és el més dur i el més llarg de tota la cursa, jo vaig bé, em noto fort i miro d’aprofitar-ho al màxim, encara anem junts amb el David, ens espera uns quatre quilòmetres i sis-cents cinquanta metres positius fins al cim del Pinetó i després una llarga baixada fins a les Planes de Son, però bé, anem per trams.

            En sortir de l’aparcament em començo a enfilar per prats d’alta muntanya, ja s’ha acabat el bosc, miro endavant i veig tota la fila de corredors, excursionistes i gent que ens anima pujant amunt, fins dalt de tot, en aquell moment penso que la cosa es farà llarga o sigui que baixo el cap i em poso a mirar el camí i poc a poc vaig fent, un pas rera l’altre, sense parar. Quan gairebé sóc dalt, arribar al cim es posa una mica més pedregós de terreny, ja ens han dit que hi ha un tram de tartera, dalt del cim em menjo una altra barreta, la panxa es queixa i hi he de posar aliment. La baixada no és menys dura que la pujada, comença per un tram bastant dret d’arena fina, aquí faig una torcedura de turmell que m’avisa que he d’estar atent, ens endinsem a una gran tartera de blocs gegants de granit i voregem un  petit estany molt bonic, seguim el camí que va lateral al riu que desemboca de l’estany, és una baixada llarga fins que de sobte trobo un avituallament improvisat, dues persones de l’organització han pujat fins allí carregant aigua, isotònic, gominoles i fruits secs, la veritat és que ja anava bastant sec de beure, els hi agraeixo i em bec una botella d’aigua.



            Ara toca un tram d’aquells que sembla que al perfil no sigui res però en realitat són cent cinquanta metres positius, no són difícils de fer però piquen, després d’això el camí torna a baixar fort fins a les Planes de Son, entre les dues baixades són mil tres-cents metres negatius. A Planes de Son hi ha el tercer avituallament, i com no, allí m’esperen la Gemma i el Dídac, ja porto trenta quilòmetres, només en falten setze, els hi comento que aquest tram s’ha fet molt llarg, bec molta aigua, em menjo un plàtan perquè sembla que de tant en tant tinc algunes rampes als bessons, he decidit fer la cursa sense les bessoneres habituals que jo porto perquè vull que la musculatura s’adapti a anar sense i de pas provar com responen les cames sense aquesta mica d’ajuda que suposo per a mi.



            Surto de Planes de Son amb les piles carregades altre cop, ara toca un tram de baixada molt corredora fins a València d’Aneu, passant per Son. A Son m’enduc la sorpresa que hi tornen a ser el Dídac i la Gemma per fer-me fotos, tota la baixada fins a València es fa pel sol, sembla que m’estigui coent, la cosa ja pica de debò, s’atansa el migdia. Un cop arribem a València hem d’anar fins a Sorpe, aquest tram psicològicament és molt traïdor perquè quan ja gairebé ets a Esterri, has d’allunyar-te fent un desnivell de dos-cents cinquanta metres positius, tot el camí és pel sol, en aquest moment jo encara em sento fort però sembla que el poble de Sorpe no arriba mai, allí ens hem de trobar per ultima vegada en cursa amb la Gemma i el Dídac, tinc moltes ganes d’arribar-hi i el sol em comença a afectar. Faig la pujada bé, però no em prendre cap gel perquè no he pensat a agafar-ne a Planes de Son, sento que el necessito i arribo a Sorpe bastant tocat, el primer que faig en arribar es prendre’m el gel i beure molta aigua, el meu estómac m’avisa que hi ha alguna cosa que no funciona bé, he fet un gir a l’estat d’ànim, però només queden vuit quilòmetres i els he de fer com siguin.



            Aquests vuit quilòmetres es fan més llargs que els trenta-vuit anteriors, noto que tinc la boca seca, no tinc ganes de beure, ni menjar, és la sensació que estic començant a deshidratar-me, el tram que queda tampoc ajuda, una successió de pujades i baixades en forma de trencacames que sembla que no s’acabi mai, quan intento córrer en baixada, s’acaba i ve pujada, el poble d’Esterri no es veu i el cap no para de barrinar, per sort en cap moment hi entra la possibilitat d’abandonar, penso que si no arribo corrent, ja ho faré caminant, vaig bé de temps, dins l’horari previst. Al cap de poc temps començo a veure cases i a sentir la megafonia dels altaveus del poble, ara si que ja hi sóc, començo a trobar nens i nenes que ens van animant i entrem al poble per la part alta, creuo el pont romànic del riu per anar fins al carrer major d’Esterri, està ple de gent aplaudint la meva arribada, allí hi veig al Dídac i a la Gemma, m’estan fent fotos de com corro per la catifa vermella, en aquell moment penso que ha estat dur, i en l’ajuda que he tingut per arribar, es fa difícil pensar, creuo l’arc d’arribada i sento que estic fos, rebo la samarreta finisher però necessito sentar-me al terra per descansar.

 

















            Com a conclusió final voldria esmentar la bona organització que hi havia en tota la cursa, tant a nivell de marcatge com d’avituallaments. Tot i la duresa de la cursa crec que en general vaig disfrutar molt, els paisatges eren meravellosos i el terreny espectacular, no descarto algun dia tornar-hi per entrenar i fins i tot crec que l’any que ve miraré de tornar-la a fer, vaig quedar molt satisfet amb el recorregut.

            No em voldria deixar d’esmentar el suport incondicional que vaig tenir durant tota la cursa, la meva dona, la Gemma i mon cunyat, el Dídac, en tot moment em van estar animant i ajudant per omplir els botellins, oferir-me gels, barretes, refrescar-me el cap, donar-me roba neta per canviar-me... Als corredors que els hi comentava durant la cursa que tenia assistència personalitzada de debò que flipaven, crec que això va fer que fós una mica més fàcil acabar-la i en tot moment tenia aquella mica de força extra que em transmetien ells, moltes gràcies, de veritat.

Salut i muntanya!