dimarts, 10 de febrer del 2015

Trail Sant RunMon


            Desprès de d’uns quatre mesos d’inactivitat redactora em torno a posar davant la pantalla per explicar la cursa d’aquest cap de setmana passat, la veritat és que ara ja tornarà a ser un degoteig de curses perquè ja podria dir que he començat la temporada 2015.
            La cursa de Sant Ramon la podríem classificar de Trail, consta d’uns vint quilòmetres de distància i un desnivell positiu de cinc-cents metres, aquest any ja és la tercera edició que l’organitzen i jo la primera vegada que l’he fet.
            Fa unes setmanes vaig anar a entrenar per Camarasa jo sol molt d’hora molt d’hora, em pensava que seria sol, en principi ho havia de ser, però allí em vaig trobar cinc companys de Bellvís que també havien decidit fer el mateix que jo, aquell dia, mentre corríem, va sortir a la conversa que ells anaven a la Sant Runmon, allí, em va picar una mica el cuquet i vaig preguntar sobre el tema, el cas és que em va fer gràcia provar-ho, pocs dies més tard m’hi inscrivia juntament amb en Toni Solé, el cosí de la Gemma, a ell ja li comencen a agradar aquestes curses.
            Arribat el dia, marxem junts el Toni, l’Eli i jo cap a Sant Ramon, la cursa comença a dos quarts de deu però tenim una estona de camí, o sigui que hem de sortir aviat. Durant tot el camí ja miro de conscienciar el Toni que haurà de córrer sobre neu desprès de la nevada que va caure fa uns dies, i efectivament, en arribar al poble comprovem que esta tot ben nevat encara i amb un fred de mil dimonis.
            Anem el tres a recollir la bossa del corredor juntament amb el dorsal, intentem anar a fer un cafè però ens diuen que el bar està molt lluny, desistim, hem de començar a escalfar per no tenir més fred. Jo, amb la indecisió si agafo o no el cinturó d’hidratació, al final vist tos els avituallament que hi haurà durant la cursa decideixo deixar-lo. Escalfem uns cinc-deu minuts i ja anem a posar-nos cap a la sortida, aquí, l’Eli encara aprofita per fer-nos alguna foto, en desitgem sort i el tret de l’escopeta d’un caçador dóna la sortida.


            La sortida és perillosa, hi ha moltes plaques de gel, però he d’arriscar una mica, no em vull endarrerir només sortir, un cop arribo al camí, uns tres-cents metres de recorregut, comprovo que estic bastant ben col·locat, crec que estic entre els cinquanta primers, el ritme a l’inici és ràpid i només passar el primer quilòmetre la cosa ja sembla que comença a pujar, ens posem en un corriolet que s’enfila serra amunt, per sort no està molt nevat i es pot córrer força bé, un cop dalt la serra ja ho veig tot nevat de valent però la neu no està dura i encara no patino massa.
            Fins al quilòmetre quatre tot el camí és igual, puja baixa puja baixa, el que tots els corredors coneixem com a trenca-cames, estic al primer avituallament a la part més alta d’un poble molt petit que desconec el seu nom, allí ens espera una batucada que ens anima, faig un glop d’aigua i isotònic i continuo sense perdre temps. En aquest punt el camí es torna una mica més planer durant una estona, la cursa ja s’ha estirat i formem tots una fila.
            El següent avituallament és al castell de Mont-ros, al punt quilomètric vuit, per arribar-hi hi ha una bona pujada, hi ha trams de camí que patino molt i s’ha d’anar amb molt de compte a no caure, en aquest punt em prenc el primer gel, he de començar a acostumar el cos als gels, bé, això és un tema a part que un altre dia ja explicaré, un cop allí em menjo dos trossos de plàtan i torno a beure aigua i isotònic, en aquell moment penso que he fet be de no agafar el cinturó perquè realment els avituallament estan molt ben distribuïts.
            Ara toca un tramet de baixada i després per pla per anar a parar a la pujada que ens durà fins al Castell de Malacara, aquesta pujada és dura i la neu ja és molt present, en molts trams de pujada intensa paro de córrer i em poso a caminar a bon ritme, més per seguretat a no caure que res .
            En arribar al castell de Malacara ens espera el següent punt d’avituallament ja portem dotze quilòmetres, la tònica de la cursa sempre és la mateixa, constant puja baixa, però la veritat és que amb els paisatges nevats que es veuen no importa, es fan més portadores. Només sortir del castell pujo una mica el ritme per baixar més ràpid, una placa de gel em recorda el que he fet i amb una relliscada d’un metre de llargada em diu que afluixi, la veritat és que no li faig massa cas, intento mantenir el ritme, sé que ja queda poc per acabar.
            Ja fa estona que anem un grup de tres, en Dani Querol, l’Albert Subirana i jo, anem parlant mentre correm.
            Desprès de passar l’últim avituallament em distancio un mica d’ells i tiro més, això fa que agafi a la segona noia, arribem a una pujadeta i una voluntària ens diu que aquesta el l’ultima pujada que queda, lògicament, intento forçar una mica pensant amb el que m’ha dit, error, resulta que no era l’última sinó que encara en quedàvem més, quina gràcia fa això, et venen ganes de tirar enrera a buscar el voluntari que t’ho a dit, però bé, ja està fet, ja només em queda fer dos quilòmetres per arribar a meta. Es fan llargs però finalment entrem a uns carrers molt estrets del poble en baixada, he de vigilar molt perquè està tot gelat i desprès d’una corba cap a la dreta apareix l’arc inflable d’arribada. Allà hi torna haver la batucada, quina alegria, entro i al mateix temps aturo el cronòmetre en una hora i cinquanta set minuts.
            L’Eli m’espera a l’arribada per fer-me la foto de rigor, parlem una estona mentre esperem el Toni, ell ha estat una mica més que jo, però ja em puc calçar perquè si no espavilo aviat m’agafarà. 


            Finalment estic molt satisfet, una cursa molt ben organitzada i molt bonica, els paisatges impressionants, per tornar a repetir.
            En aquesta cursa vaig fer el que tècnicament tothom diu que no es pot fer, vaig estrenar material el mateix dia de la cursa, concretament uns mitjons de la marca Archmax i unes malles ¾ de la ja coneguda marca Hoko, les dues marques de fabricació catalana. La marca Archmax és relativament nova en el sector i tenen la característica que incorporen un sistema que simula un vendatge tapping que ajuda a prevenir la fascitis plantar, vaig quedar molt content d’ells, em van anar a la perfecció sense provocar-me cap tipus de molèstia durant tot el recorregut i al final de la cursa els peus no em feien gens mal. La malla, concretament és el model Kumo III, és de tipus compressiva i una mica més gruixuda que la Banzai, aporta més comoditat sense moure’s en cap moment.


            En fi, molt content del material que vaig provar i donar les gràcies al Josep Antoni de Feetback running per l’assessorament.
            Salut i muntanya.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada