Trailseries Les Ermites

     Un mes després de l'última experiència viscuda, amb un cert mal regust de boca, vaig pensar que potser ja començava a estar recuperat i decideixo agafar-m'ho amb una mica més de calma, és per això, que aquesta vegada no m'apunto a cap ultratrail, però si decideixo de provar-ho amb una distància una mica més curta, sense pensar-m'ho més, m'apunto al Trailseries Les Ermites d'Ulldemolins de 22 quilòmetres i un desnivell positiu de 1.000 metres.

     Aquesta cursa transcorre pel parc natural de la serra de Montsant i passa per quatre ermites, d'aquí el seu nom, crec que aquest paratge és una mica desconegut encara perquè aquest hivern hi hem anat a entrenar bastant i gairebé mai ens trobàvem gent, tot i això no vol dir que no sigui gens atractiu ni bonic per a fer-hi molt bones caminades i també entrenaments de cara a l'hivern, ja que no podem anar cap al Pirineu a causa de la neu, crec que durant els entrenaments realitzats durant l'hivern vaig anar descobrint unes muntanyes molt boniques i ara sempre que puc m'hi escapo per fer una sortideta, ja sigui amb la Gemma per caminar durant una bona estona o amb en Carles per fer un bon entrenament.

     La cursa és el diumenge dia 10 i comença des de l'ermita de St. Antoni, molt a prop de la població d'Ulldemolins, la sortida és a les deu del matí, de fet crec que no està malament que la sortida sigui tant tard ja que jo tinc una hora de camí i així no m'he de llevar tant d'hora, hi ha dies que s'agraeix dormir una mica més i aquest n'és un d'ells. Un cop sóc allí, a les nou del matí, ja es respira ambient de cursa per tots els costats, no és una cursa amb molta participació, però també fan una marxa popular de la meitat del recorregut de la cursa, o sigui que també hi ha molta gent caminadora.

     Un cop allí ens trobem amb un company que també farà la cursa, en Gerard. A partir d'allí ja comença el ritual de sempre, anar a buscar la bossa del corredor, dorsal, etc. Aquest cop només ens donen el dorsal i ens diuen que ens donaran la bossa a l'acabar, els dos estem gelats perquè fa bastant fred però el pitjor és que fa molt vent, el primer que penso és que si aquí fa molt vent, a dalt encara serà pitjor.

     Ja gairebé a l'hora de sortida ens anem col·locant en posició, en aquells moment em trobo amb ma cosina, l'Esther, ella ha vingut a fer la marxa amb la Montse i també saludo a la Marta, en aquell moment aprofito per fer-me una foto amb el Gerard davant l'arc de sortida.

     Donen la sortida puntuals a les deu, intento agafar un ritme una mica tranquil al principi perquè sé que els primers quilòmetres són bastant plans i per pista fins arribar a Albarca, passant abans per l'ermita de Sta. Magdalena, però després hi ha una pujada dura que és on gairebé fem tot el desnivell positiu, crec que si em reservo una mica després podré apretar més a la pujada i així ho faig, durant aquest tram de pista anem avançant els que han sortit a fer la marxa, a ells els hi han donat la sortida cinc minuts abans, és bonic i motivador veure que en tot moment vas avançant gent.

     Arriba la pujada, és hora d'exprémer la maquinària, agafo un gel del portabidons i me'l prenc sense pensar-m'ho gens, acte seguit un bon glop d'aigua amb sals que porto al bidó. En aquell moment sé que la pujada és molt més intensa i curta del que jo m'esperava, aquesta no l'he feta mai, és per això que penso que s'ha d'apretar de valent les dents. Agafo un bon ritme de pujada sense entretenir-me gens, avanço a molta gent, tota l'estona estic dient "passo, passo, pas si us plau" perquè el camí ara ja és corriol que només hi passa una o dues persones, les sensacions són molt bones i en un moment ja sóc dalt a l'ermita de la Mare de Deu de Montsant, allí, hi ha el primer avituallament i control per fitxar amb el xip que portem al canell penjat. No menjo gaire, un vas d'isotònic i dos trossos de taronja.

     Arribat aquest punt ens toca fer el que potser és el tram més bonic de tota la cursa, anem seguint per la carena de la serra fins a arribar a un pi emblemàtic, el Pi de la Carabasseta, abans d'arribar fins allí hem de passar per diversos trams de bosc i fins i tot algun tram que està habilitat amb una sirga d'acer per poder passar. Just en arribar al Pi de la Carabasseta ens toca baixar altra vegada fins a l'ermita de Sta. Magdalena, la baixada és d'aquelles que et desperta els quàdriceps de cop, és gairebé igual de dura que la pujada anterior però una mica més llarga. En arribar a l'ermita ens dirigim fins a l'ermita de St. Antoni, punt de sortida per acabar el primer bucle que ens ha tocat fer, allí hi ha situat el segon avituallament, a partir d'aquell moment la resta de cursa ja gairebé no té molt desnivell.

     Sortim de l'ermita i anem en direcció a Ulldemolins però a mig camí ens desviem per anar cap al Congost de Fraguerau, allí hi ha l'última ermita que visitarem, és la de St. Bartomeu, hi anem per les Cadolles Fondes, petites piscines naturals que forma el riu Montsant, abans d'endinsar-nos al congost hi trobem una altre avituallament, a partir d'allí hem d'anar fins a l'ermita, fitxar amb el xip i tornar pel mateix camí. El sender que porta fins a St. Bartomeu és molt bonic i també molt corredor així que aprofito per guanyar temps, en aquell punt encara guanyo alguna posició, just abans d'arribar hem de passar tots els corredors per un pont penjat de fusta una mica vellugadís, la tornada fins a l'encreuament és una mica dura, em vaig trobant a tots els corredors que venien pel darrera fins arribar al punt d'encreuament per afrontar l'ultim tram del recorregut.

     Aquest tram s'intueix que serà una mica dur perquè només començar ja és en pujada, per sort veig que tots anem si fa no fa igual de cansats i això fa que m'ho prengui amb més calma, és un tram curt, els de l'avituallament ens diuen que són quatre quilòmetres, però ni de bon tros hi són, o sigui que com a molt hi ha uns dos quilòmetres i mig, al cap de poc ja vaig veient gent passejant, això significa que l'arribada ja és a prop, efectivament, al cap de res arribo a l'ermita de St. Antoni per la part de dalt per al final entrar pel mateix arc que havíem sortit feia poca estona, enmig dels crits d'ànim de la gent hi puc veure el meu cosí, Jordi, que també ha vingut, passo per sota de l'arc i acte seguit fitxo amb el xip per aturar el crono en dues hores i trenta-sis minuts, creia que ho faria més ràpid però no està malament tenint en compte que el primer ha tardat dues hores i un minut.

     Ja només em queda mirar la classificació i menjar una mica, saludo en Gerard, ell ha arribat abans que jo, al final he quedat en la posició trenta-un d'un total de vuitanta-vuit persones arribades dins el temps establert, crec que no està gens malament tenint en compte les vacances que m'he pres entremig.

     Volia comentar dues coses abans d'acabar, la primera és felicitar la gent de Naturetime Events, especialment en Pol i en Joan perquè crec que l'organtizació va estar molt bé, molt ben marcada, bons avituallaments, voluntaris, etc, etc. La segona qüestió que volia comentar és un fet que he descobert posteriorment a la cursa, al cap d'un o dos dies. El cas és que jo sempre acostumo a dur la meva càmera de fer fotos, en el cas dels ultratrails, però en aquestes curses curtes al no dur motxil·la no la porto, en aquest cas confio una mica de la gent que a vegades m'acompanya i la bona fe dels organitzadors d'aquest tipus de curses que pengen fotos a la seva web, però en aquest cas no ha estat així, sinó que m'arriba via facebook un enllaç de dues pagines per poder veure les fotos que m'havien fet, val a dir que durant la cursa ja vaig veure gent que feia fotos, la sorpresa és que si tu vols aquestes fotos, les has de comprar, fins aquí tot correcte, és la primera vegada que m'hi trobo però ho respecto, el que em toca de valent els nassos és que si tu vols comprar aquella foto com a record d'aquella cursa, ni més ni menys que has de pagar el preu, assequible segons ells, de cinc o sis euros en funció del fotògraf que és, em vaig quedar bocabadat. Penso que aquest preu és una mica elevat i és per aquest motiu que no podreu veure gaires fotos en aquesta publicació. I pensar que a Cavalls dels Vent ens la van donar de gratis, mira si podien fer diners. En fi, una mica indignant, la gent ja no sap d'on treure negoci...

     Salut i muntanya.

     Track Trailseries Les Ermites

Ultra Trail Comtes d'Erill (UTCE)

     Hi ha una dita molt popular i alhora coneguda que hi queda com anell al dit a aquesta crònica que tot seguit descriuré, aquesta és: "Una retirada a temps és una victòria". Si és així, en aquest cas jo ja he guanyat.

     El cas és que el dia 12 d'octubre és celebrava la primera edició de l'ultratrail comtes d'Erill, aquest ultra transcorre per la Vall de Boí i com que els paisatges són espectaculars vaig decidir apuntar-me, així d'aquesta manera podia fer una petita prova per saber si ja estava recuperat de l'últim gran repte aconseguit amb anterioritat. 

     Consta d'un recorregut de vuitanta quilòmetres i un desnivell positiu de 5.700 metres, aquest s'ha de completar amb un màxim de vint hores, tal i com deia el reglament, temps suficient per poder-lo acabar caminant a un ritme de marxa amb parades breus, la meva opinió és que has de tenir un ritme de marxa molt elevat per poder-lo acabar sense córrer en cap moment, però bé, això ja són opinions que cadascú té.

     El divendres a la tarda ja anem cap a Pont de Suert a buscar el dorsal, el Carles Raïmat també el farà, arribem molt justos de temps i ja veig que allò no serà gaire multitudinari i no ens donen gaires especificacions per l'endemà, aviat marxem a sopar i cap a dormir per poder-nos llevar d'hora.

     El dissabte em llevo a un quart de set del matí, una dutxa ràpida, em vesteixo i cap a esmorzar. A les set marxem cap a Pont de Suert, hem dormit a Taüll, arribem a dos quarts de vuit, la sortida és a les vuit del matí, o sigui que encara ens queda una estona per poder parlar una mica amb la gent que hi ha per allí, ens saludem amb en Xoan Falcó, ell en aquesta ocasió farà la cursa curta de vint quilòmetres, ens desitgem sort i vaig a passar el control de material de la sortida.

     Foto de rigor de la sortida per deixar-ne constància, val a dir que en aquesta ocasió estrenem samarreta gentilesa d'en Josep de la botiga Feetback de Térmens, moltes gràcies una altra vegada Josep.

     És dona la sortida i sortim corrent pel mig de poble per anar a buscar el camí de l'aigua que ens durà cap a Barruera, però abans ens hem de desviar mes o menys a l'altura de Llesp per a fer la primera pujada del recorregut que ens porta fins al petit poble de Irgo, allí hi ha el primer avituallament, aquest és al quilòmetre vuit i mig, jo en aquest cas no paro gaire, només a beure un vas d'isotònic i a tornar-hi, llavors, en aquells moments l'organtizació ens fa anar una estona per una carretera per tornar a baixar a buscar el camí de l'aigua, continuo seguint per aquest camí.

     Arribat aquest punt crec que de moment el camí està molt ben marcat, tot i que som poca gent vaig parlant amb algú i això fa que el camí és faci més amè, ja al cap d'una estona arribo a Barruera, fins aquest punt ha fet molt de fred perquè hem anat tota l'estona per l'obaga de la muntanya i al sortir de Pont de Suert el termòmetre marcava -1º, tots els prats estaven ben gebrats, a Barruera ja hi toca el sol i encara que no hagi pujat gaire la temperatura almenys sembla que no fa tant fred, següent avituallament sòlid i líquid, aquí decideixo prendre'm un gel perquè ara ens toca fer una de les pujades més dures i llargues del recorregut.

     Surto del poble de Barruera mentalitzat que aquesta pujada es farà llarga, és per això que només sortir ja decideixo col·locar-me els auriculars a les orelles i connectar la música, porto un bon ritme fins que arribo a una petita ermita i de sobte, sorpresa, veig que només he fet la meitat de la pujada, i jo que em pensava que allí s'acabava, baixo el cap i continuo, al cap d'una estona noto que els quàdriceps de la cama dreta em comença a fer una mica de mal però penso que ja falta poc i que ja es passarà, efectivament arribo a dalt al cap d'una estona llarga, en aquells moments començo a pensar que he passat molta estona per fer tota aquella pujada.

     Ara comença la baixada, és molt pronunciada, al fons és pot veure els pobles d'Erill la Vall, Boí i Taüll, he de passar per tots tres, començo a córrer en baixada i vigilant molt a no patinar, són prats amb herba i si no vigilo acabaré pel terra, encara no he fet ni un quilòmetre i ja m'he de parar perquè veig qua la meva cuixa no està responent com jo voldria, el dolor que començava a tenir durant la pujada a anat a més i això comença a preocupar-me, he de parar un parell de vegades més durant la baixada abans no arribo a Erill la Vall.

     En arribar a Erill la Vall hi ha un altre avituallament, líquid, pregunto a quin quilòmetre estem i em diuen que portem uns vint-i-set quilòmetres de cursa, en aquells moment se'm comença a formar el dilema al meu cap i penso que si només estic al quilòmetre vint-i-set i ja hem fa bastant de mal la cama no crec que valgui la pena continuar patint durant tot el que em queda de camí, que encara és molt, i decideixo abandonar.

     Estic assegut en un banc de fusta que hi ha al costat de l'avituallament, encara no he comunicat la decisió que he pres als organitzadors perquè tinc una sensació estranya, en aquells moments no em fa mal la cama però sé que només faré que començar a córrer una estona, o en algun tram que hi hagi baixada i ja em tornarà a fer molt mal i crec que això farà que no pugui disfrutar del paisatge que hi ha al meu voltant i que la lesió serà més important, és per això que els hi comunico i ja no hi ha volta enrere, en la salut és el primer que he de pensar i això faig.

     Els membres de l'organització em porten fins a Pont de Suert per poder-me dutxar, estic dins el cotxe i encara tinc la sensació estranya d'abans, però penso que ja passarà, crec que d'aquestes coses també hi he d'aprendre per en un futur escoltar el que el meu cos en aquell moment m'està dient, i avui em deia que ja no podia ni tampoc volia continuar més, encara que els meus sentiments volguessin tenir el luxe de poder acabar una altre ultratrail, espero que l'any que bé el pugui repetir i en aquella ocasió que acabi bé la història.

     Salut i muntanya.

Ultra Cavalls Del Vent 2013

     Suposo que aquesta és la crònica que més trigaré a fer però alhora més a gust faré.

     Ja feia dies que aquest repte em començava a treure el son, imagino que la gent del meu voltant ja ho devia notar, quan tenia un moment treia el tema perquè ja no em podia aguantar, el meu cap barrinava sense parar per aquest gran repte de la temporada, la Ultra Cavalls Del Vent 2013.

     El divendres dia 20 de setembre ja em vaig agafar festa per poder-ho preparar tot amb temps i desplaçar-me fins a Bagà per recollir el dorsal a la tarda, la novetat d'aquest any es que no es podia recollir el dorsal el mateix dia de la cursa, només es podia fer el divendres, doncs després de dinar cap allà, vam arribar a les set de la tarda a Bagà, aquest ultra també el feia el meu company de fatigues, en Carles Raïmat. Només arribar allà ja hi havia un ambient impressionant, semblava que hi havia més gent de fora que habitants té el poble, i de fet crec que és així, més de mil persones disposades a fer la cursa demà, més els seus respectius acompanyants, en fi, molta gent. Ens dirigim cap al pavelló a buscar la bossa del corredor amb el corresponen dorsal, polsera i xips, si si xips, et donaven dos xips per si a meitat de carrera et volies canviar les sabates, així ja el tenies posat i no calia perdre temps. Acte seguit, si volies, podies deixar una bossa amb roba de recanvi per a meitat de carrera, ells es cuidaven de transportar-la a Bellver de Cerdanya, quilòmetre 39 de carrera i tornar-la a Bagà. Quan ja vam tenir tot això enllestit vam anar a donar un tomb per la fira del corredor per fer una mica de temps, ja que a les vuit del vespre feien el briefing i no ens el podíem perdre, just després, cap a l'hotel a Bellver per sopar un bon plat de macarrons i a dormir que tocava matinar de valent.

     A les cinc del mati ja sona el despertador, la veritat és que no he dormit gaire aquesta nit, els nervis no m'han deixat, em poso a la dutxa i em vesteixo per anar a esmorzar, en Carles ja ho esta fent, parlem una estona mentre ens acabem de despertar i a dos quarts de sis ja desfilem cap a Bagà.

     En arribar sembla que el poble encara està una mica dormit però al cap d'uns minuts ja comença a sortir gent per tot arreu, ja es respira l'ambient, a dos quarts de set ja ens dirigim cap al box de sortida, és a la plaça Porxada, allí ens controlen que portem el dorsal, la polsera i el xip i ens deixen entrar, ja sóc dins, ara ja no hi ha volta enrere, l'espera de tots aquests mesos ja ha arribat.

     La plaça està plena de gent, fins i tot hi ha gent gran a dalt als balcons per veure la sortida, la veritat es que impressiona una mica, a les set menys cinc minuts ja comencen a posar la musica més forta, miro al meu voltant i veig gent que esta amb els ulls tancats per a concentrar-se, jo estic com flotant de l'emoció, posen la cançó potser més motivadora que conec, carros de foc, la gent en aquells moment es posa a cridar i a aplaudir i en no res fan el conte enrere i és dona la sortida.

     Bagà - Refugi de Rebost. 8 kms 854 mts d+ (km8)

     A la sortida la gent vol sortir molt ràpid, però la veritat és que gairebé no es pot ni trotar fins que sortim del poble, allí ja ens comencem a estirar una mica, però al cap de poc ens posem en un sender i la gent en aquells moments ens enfilem per tot arreu per no haver d'esperar, al cap d'uns quatre quilòmetres ja estem tots una mica mes posicionats i més tranquils i és pot córrer a bon ritme per arribar al que serà el primer control de pas del dia, només en aquestos vuit quilòmetres m'he quedat bocabadat de la gent que hi arriba a haver per aquest tram de recorregut i el que animen, penso que si tota l'estona és així això serà una motivació brutal. A l'arribar al avituallament menjo fruita i tiro un sobre de sals a un bidó d'aigua dels dos que porto, ara toca un tram força dur i crec que em farà falta tot, això penso.

     Rebost - Niu de l'Àliga. 6 kms 939 mts d+ (km14)

     Surto sense perdre gaire temps de Rebost per afrontar el segon tram, és més curt de distància però més intens de desnivell, en aquests moment la pendent ja no deixa anar trotant i aquí decideixo que aniré caminant, a poder ser a bon ritme, sense haver de parar en cap moment, les vistes ja comencen a ser molt boniques i l'ambient continua igual que en el tram anterior, hi ha gent durant tota la pujada, animant i fent fotos, en arribar al refugi del Niu de l'Àliga, control de pas més alt de tota la cursa (2520mts), miro el planning que m'havia fet per anar seguint un ritme, veig que estic anant sobre els temps que m'havia proposat i això m'anima i em treu una mica de cansament de sobre, en aquest moment penso, ja en tinc un altre, a per el següent.

     Niu de l'Àliga - Serrat de les Esposes. 14 kms 360 mts d+, 1455 mts d- (km28)

     Des d'aquest punt ens toca baixar fins al refugi de Serrat de les Esposes, és un tram llarg, de fet és el més llarg del recorregut amb catorze quilòmetres, que de bon principi ja és pressuposa que es faran llargs perquè el sol ja comença a apretar de valent, per sort encara a estones bufa una mica el vent i això fa que la sensació de calor no sigui tant forta, es per això que aquí em prenc el primer gel del dia.

     El tram comença amb una baixada amb força pedra solta i amb pendent considerable, al cap de poc sembla que la cosa ja es suavitza una mica i fins i tot sembla que tornem a pujar, això em descol·loca, ja que anava motivat de que tot era baixada, fins arribar a uns prats on hi ha el camí molt ben senyalitzat i trobar una pista forestal que anirem alternant a estones fins a arribar al refugi de Serrat, val a dir que en aquest tram se'm fa molt dur arribar fins baix i potser també la calor em fa perdre una mica la concentració, bé, el cas és que crec que he estat més temps del que pensava però no vull mirar el planning perqué prèviament ja he decidit que no el miraria fins arribar al següent punt de control, o sigui, Bellver de Cerdanya.

     Serrat de les Esposes - Bellver. 11 kms 500 mts d- (km39)

     En arribar a Serrat de les Esposes decideixo que em prendre una barreta energètica i tornaré a ficar un sobre de sals al bidó de l'aigua, menjo una mica de fruita, meló i plàtan, i unes gominoles i reprenc la marxa amb la moral una mica més pujada perquè penso que ja queda menys per arribar a Bellver.

     El camí que porta fins a Bellver, al principi puja una mica però a cap de poc ja comença a baixar de forma suau per un sender molt bonic i on es pot córrer molt bé, fins hi tot a bona part del camí ens toca l'ombra, cosa que s'agreix ja que estem arribant a migdia i ara si que fa calor de debò, a falta d'un parell de quilòmetres ja s'acaba l'ombra i ens fan creuar per uns camps de conreu, ja es veu la població al fons i es comença a sentir la gent com anima.

     L'arribada a Bellver és indescriptible, sembla que la cursa s'hagi d'acabar allí, hi ha un passadís fet amb tanques que et condueixen fins al pavelló i estan plenes de gent a banda i banda animant, la veritat és que venen ganes de fer un esprint final per arribar més aviat, però sóc prudent i en aquell moment pel meu cap passa tot el que queda de recorregut, que és més de la meitat, i decideixo posar el fre i arribar de forma més tranquil·la.

     Nomes entrar dins el pavelló fan control de material i em demanen el paravent, la manta tèrmica i el mòbil, tres coses que formen part del material obligatori exigit per l'organització, els hi ensenyo i ja puc anar a menjar-me un bon plat de pasta i agafar la bossa de material per canviar-me.

     Decideixo que em canviaré la samarreta per una de neta i també les sabates, fins a aquest tram he portat unes La Sportiva Ultra Raptor i ara em posaré unes Asics Fuji Trabuco que penso que em donaran un plus de comoditat per afrontar el tram que queda de cursa.

     Bellver - Cortals de l'Ingla. 8 kms 560 mts d+ (km47)

     Surto del pavelló de Bellver al cap d'uns 20-25 minuts d'haver-hi entrat, amb la panxa plena i samarreta neta, decideixo que aquest tram me'l prendré amb una mica de calma ja que és una pujada per pista i al final per una mica de sender, però vull pair bé el dinar, a Bellver he mirat el planning i veig que estic anant sobre el temps i que fins hi tot vaig una mica millor, decideixo que no el tornaré a mirar fins al refugi de Prat d'Aguiló.

     En aquest tram ens ajuntem tres persones i anem pujant sense pressa, sabem que hem de ser prudents perquè encara ens queda un bon tros, és un tram relativament curt, de vuit quilòmetres, però s'està fent llarg per culpa de la calor que esta fent i  com que ja son sobre les tres de la tarda ja no trobem tanta animació com abans, suposo que la gent deu estar dinant.

     Al cap d'una estona entrem a un sender que puja una mica mes dret que la pista per on anàvem, però en poc temps ja som al refugi dels Cortals.

     Cortals de l'Ingla - Prat d'Aguiló 11 kms 828 mts d+ (km58)

     El següent tram és d'onze quilòmetres, puja per un sender fins a la carena de la muntanya, és una pujada intensa per dins el bosc, se'm fa una mica llarga però quan arribo a dalt toca baixar uns tres-cents metres de desnivell, de bon principi em penso que això ja esta fet i que en un moment seré a baix al refugi, però al cap de poc temps ja veig que he sigut massa optimista i aquella baixada s'està fent eterna, en aquests moment crec que m'està envaint la primera "pajara" del dia, cada cop es fa més dur pensar que encara no arribo i que ni tan sols veig el refugi, fins que de sobte, com si del no res hagués sortit el veig al fons d'uns prats, en aquell moment em puja la moral i començo a trotar per arribar més aviat.

     En arribar al refugi reposo forces i el següent que faig és mirar el planning que tinc fet, efectivament, comprovo que he tingut una "pajara" de campionat, no tan sols he perdut l'avantatge de portava, sinó que també he estat mitja hora més del que tenia previst, bé doncs, tocarà apretar les dents al pròxim tram.

 
      Prat d'Aguiló - Lluís Estasen. 12 kms 470 mts d+, 810 mts d- (km70)

     Decideixo que al haver perdut tant de temps potser és hora que em prengui un altre gel, així ho faig, torno a menjar fruita, que de fet és el que millor és posa al cos, sé que no porta molta energia i que hauria de menjar més, però la veritat és que no hi ha res que és posi millor i al següent punt hi tornarà haver pasta.

     Som un grupet de gent que sortim junts de l'avituallament, ens disposem a fer la següent pujada anomenada "Pas de Gosolans", agafem un ritme tranquil però sense parar en cap moment, penso que potser podria anar una mica més ràpid però vull reservar les cames per la baixada que ens tocarà fer després, ja que si es pot fer corrent és molt ràpida i en canvi caminant ja l'he feta un cop i no em va quedar un bon record.

     Un cop arribem a dalt i creuem cap a l'altre costat, ja és veu la pista al fons, això fa que em vingui una pujada de moral i em llenço a córrer com havia planificat anteriorment, en un moment sóc a baix però continuo corrent per la pista, ja tinc ganes d'arribar al refugi Lluís Estasen, crec que és un punt clau de la cursa perquè ja portaré 70 quilòmetres i allí hem quedat que ens veuríem amb la Gemma i els seus pares, o sigui els meus sogres, el Josep Maria i la Teresa, que han pujat per fer-me d'assistència.

     Ja gairebé és fosc però vull intentar arribar al refugi sense haver de treure el frontal de la motxilla, malauradament, a falta d'un quilòmetre, més o menys, ho he de fer si no vull prendre mal amb les pedres del camí.
     En l'últim tram de pujadeta que hi ha per arribar al refugi ja sento la Teresa que m'està animant, jo encara no l'havia ni vist, aquí l'ambient ja torna a ser espectacular, em reuneixo amb ells i parlem una estona i aprofito per menjar-me un altre plat de pasta i canviar-me de roba, ja és fosc i comença a refrescar.

     En aquells moments estic en un estat d'eufòria, no sé si pel gel que m'he pres o bé per l'alegria que he tingut en veure'ls, la qüestió es que no estic ni mitja hora que ja torno a marxar tot content d'haver-los vist i d'haver superat ja el quilòmetre setanta.

     Lluís Estasen - Refugi Gresolet. 4 kms 93 mts d+, 570 mts d- (km74)

     Surto tot disparat de Estasen amb les piles carregades, més d'il·lusió que d'aliment, pensant que ara em toca una baixada que és fa ràpida, el que no penso és que ja es fosc i comença a caure la humitat, total, que al primer quilòmetre faig una patinada que em deixa assegut al terra, per sort no ha estat res, m'aixeco i penso que serà millor agafar-s'ho amb més calma, que les cames ja no estan per tirar coets i tampoc per a fer bogeries, a aquestes alçades de cursa el que interessa és acabar sa i estalvi, al cap de poc arribo al refugi de Gresolet, allí agafo un tros de plàtan perquè al control anterior no n'he menjat i de sobte s'activa l'alarma intestinal que em diu que si m'empasso aquell plàtan, el que faré a continuació serà treure el macarrons, vist l'èxit decideixo no empassar-me'l i no menjo res, penso que al pròxim ja ho intentaré un altre cop.

     Gresolet - Sant Martí. 9 kms 300 mts d+, 600 mts d- (km83)

     Només sortir de Gresolet el recorregut ja comença a enfilar per un collet d'uns 300 metres de desnivell, allí ja ho començo a passar malament, crec que hauria d'haver-me prés almenys un gel ja que d'aliment no entrava res, però en aquell moment no em ve de gust o sigui que decideixo que continuaré fins a St. Martí i allí ja me'l prendré.

     La pujadeta és fa dura i la baixada, principalment per una pista és fa llarga, en aquell moment vaig sol i el meu cap ja està donant massa voltes a l'esgotament que començo a tenir acumulat de tot el dia.

     Arribo a St. Martí bastant tocat perquè se que ara tocarà un tram dur i necessito ingerir aliment, així que agafo un tros de pa sucat amb tomàquet i un tall de pernil cuit, faig una primera mossegada i sorpresa, allò comença a donar voltes per la boca sense poder-ho empassar de cap de les maneres, ho forço una mica i engullo però ja no entra res més, ja ni em plantejo de prendre'm un gel perquè crec que encara seria pitjor, la cosa ja comença a ser preocupant perquè encara em queda gairebé vint quilòmetres i si no menjo res serà molt difícil poder arribar al final, i la veritat, abandonar no entra als meus plans en aquest moment ja que físicament encara puc continuar.

     Sant Martí - Sant Jordi. 5 kms 600 mts d+ (km88)

     Surto de St. Martí sense haver menjat res, vaig amb un altre noi pensant que així ell m'ajudarà a estirar una mica en la dura pujada que ens toca fer ara, els empedrats, al cap de poc ja veig que no podré seguir el seu ritme i deixo que s'escapi, de nou em torno a quedar sol i vaig pujant molt poc a poc, sembla que aquella pujada no s'acaba mai, de sobte em trobo un noi a davant meu que també va lent com jo, pugem junts fins al refugi de Sant Jordi, però ell sembla que digestivament està més bé i pot ingerir aliment, cosa que jo continuo amb el col·lapse intestinal, només em puc menjar un parell de galetes i a dures penes.

     Sant Jordi - Bagà. 12 kms 780 mts d+ 200 mts d- (km100)

      Ja només em queda dotze quilòmetres per poder assolir l'objectiu de ser finisher de la Ultra Cavalls del Vent 2013, ja fa estona que he deixat de banda el meu planning perquè des de que estic col·lapsat de l'estómac ja només importa poder arribar al final, no importa el temps.

     En condicions normals dotze quilòmetres, i gairebé tots de baixada, els faria bastant ràpid però aquesta baixada té una trampa amagada que són els dos-cents metres de pujada, a mi se'm fan eterns, físicament ja estic esgotat per no haver ingerit aliment i anímicament escara estic pitjor de veure que per culpa de l'estómac no puc acabar com jo voldria, o sigui que decideixo que aniré caminant tot el que queda de recorregut i tard o d'hora ja arribaré, i així és, ens ajuntem amb dos nois més, que per cert un dels dos encara va pitjor que jo, i quan el rellotge ja marca que portem una mica més de vint-i-dues hores de cursa, concretament vint-i-dues hores i tretze minuts arribo a la plaça d'on a les set del mati del dia abans havíem sortit, es un moment molt emocionant, tota la gent que hi ha, que no es poca per ser passades les cinc de la matinada, esta aplaudint i animat-nos als valents que podem completar tot el recorregut.

     En fi, oficialment ja puc dir que he completat el meu primer ultratrail de més de cent quilòmetres, crec que ho hauría pogut fer amb menys temps en condicions normals, ja que ho he passat malament al final per culpa de no poder ingerir res, però bé, tots els factors conten i aquest també l'he de contemplar, la propera vegada ho hauré de planejar de diferent manera per veure si no ho passo tant malament.
     En creuar la línia d'arribada sembla que ja em marxin tots els mals, ja no tinc son, puc menjar unes galetes de sucre i el més important, crec que físicament estic molt sencer.
     Ultra Cavalls del Vent crec que és una cursa que totes les persones que fem ultratrails, almenys, una vegada a la vida l'hauríen de fer, i no ho dic només pel paisatge, que és meravellós, sinó també per tota l'organització que hi ha, tots els voluntaris que fan una feina impressionant i el més important, crec, tota la gent que et vas trobant pel camí i que no para d'animar a tots els que passem, s'ha de veure i sobretot s'ha de viure.

     Sincerament, és una cursa que m'ha agradat molt i ja està apuntada al calendari per l'any vinent, sempre que em toqui la inscripció al sorteig.

     Salut i muntanya.

Track Ultra Cavalls del Vent 2013

Entrenament UCV 2013

     Ja feia dies que no publicava res, i de fet aquesta entrada no és sobre cap cursa en concret però si que està molt relacionada amb el gran objectiu d'aquesta segona meitat de l'any. Si a la primera meitat de l'any l'objectiu més prioritari va ser poder realitzar l'UTMCD (Ultra Trail Muntanyes Costa Daurada) dins del temps establert per l'organitzaciò, aquesta segona meitat he pujat una mica el llistó i al setembre m'he proposat de fer la UCV (Ultra Cavalls del Vent) que consta de 100 kms i un desnivell positiu de 6.600 metres, aquesta, dóna el tomb per tots els refugis del parc natural del Cadí-Moixeró.

 

     Bé, doncs anem per feina, el cap de setmana passat, el 10 i 11 d'agost, tres companys més i jo vam decidir anar a fer part del recorregut de la UCV per poder conèixer el terreny pel que ens tocarà passar, sempre és bo poder fer un reconeixement previ per poder saber on es pot apretar una mica o bé on ens tocarà patir més.

     Són les cinc dels matí, el Carles em passa a buscar per casa per marxar direcció a Bagà, en Ruben i el Gerard venen amb el seu cotxe perquè hem decidit que un dels dos cotxes el deixarem a l'aparcament que hi ha al refugi de Lluís Estasen, que és on hem reservat per fer-hi nit el dissabte i d'aquesta forma no ens cal carregar el material suplementari.

     Arribem a Bagà després de deixar el cotxe al cap de gairebé tres hores i el primer que fem és buscar una cafeteria per poder fer un cafè i de pas anar a wc per posar-nos a to per començar, aquest és un ritual que crec que tots els corredors hem de fer abans de posar-nos en marxa. Ja amb tot fet ens carreguem les motxilles a l'esquena, activem el track al gps i arrenquem que ja comença a ser tard.

     La ruta surt de Bagà en direcció a un camí que ja comença de bon principi en pujada per escalfar les cames, anem una bona estona per aquest camí fins que ens endinsem en un corriol molt bonic per dins el bosc, poc a poc anem pujant fins que al cap d'uns vuit quilòmetres arribem al refugi de Rebost, aquest és el primer de la ruta i ja estem a uns 1.600 metres d'altitud, carreguem aigua i ens mengem una barreta energètica sense perdre gaire el temps ja que ara hem de fer una de les pujades més dures de la ruta, hem d'anar fins al refugi del Niu de l'Àliga, situat a 2.500 metres, aquest refugi durant l'hivern serveix de cafeteria per als esquiadors que van a La Molina, és una pujada de set quilòmetres i gran part d'ella és sense vegetació, o sigui, que ens comença a tocar el sol de valent al cap. Un cop arribem dalt seiem a unes cadires que hi ha a la terrassa per menjar-nos l'entrepà de dinar, encara no es ben bé l'hora però ja hi comença a haver gana, i un aquarius per acompanyar-lo.

     Passat aquest refugi ens toca fer uns bona baixada, llarga i ràpida que en teoria ens durà fins al refugi de Serrat de les Esposes, i dic en teoria perquè jo en aquest punt començo a notar una mica de molèsties al quàdriceps de la cama dreta i decidim que no cal allargar més la baixada per després tornar a pujar per una pista que ens porta fins al refugi de Cortals de l'Ingla, o sigui que retallem per un senderet que ja ens porta directament fins a Cortals de l'Ingla, a més, també s'ha de dir que amb la calor que fa ja tots anem sense aigua i en aquest parc natural no hi ha fonts ni rius per poder omplir a cada moment.

     Un cop arribem al refugi de Cortals seiem una estona a fer una coca-cola, cafè, aquarius, etc, i de pas ens mirem una estona el mapa perquè ara, el que ens tocaria fer es anar fins al refugi de Prats d'Aguiló, aquest en el seu últim tram té una baixada d'uns dos-cents metres de desnivell que després haurem de tornar a pujar, i com que no anem sobrats de temps decidim que quan ens toqui baixar agafarem un sender, GR-151 que ens fa passar per un altre costat i d'aquesta forma també ens estalviem l'ultim coll que ens queda pujar que és diu el Pas de Gosolans.

     Passat aquest punt ja només ens cal baixar una baixada bastant llarga que ens porta fins a la pista que puja al refugi de Lluís Estasen, punt final del nostre primer dia, en total el dissabte fem cinquanta quilòmetres, ara ja només ens queda dutxar-nos, sopar i descansar per fer el segon tram demà.

     En arribar al refugi ens quedem una mica sobtats, ja que a fora ens trobem a la Núria Picas, Campiona del món d'ultra trails, mes o menys com el Kilian Jornet de les dones, que està amb uns companys parlant, al parlar una mica amb ella ens diu que també estan fent la Cavalls del Vent amb un grupet per entrenar-se i que avui també dormiran al refugi, seiem a taula i a sopar, un sopar deliciós preparat pel guarda del refugi, amanida, entremès i de segon, arròs de muntanya, mmmmmm que bo.

     L'endemà ens despertem a dos quarts de set del matí per poder esmorzar a les set, ens preparen un esmorzar amb torradetes, mantega, melmelada, magdalenes, galetes i vas de llet o cafè, un bon esmorzar per començar el segon i últim dia, decidim que no farem tot el recorregut ja que veníem a conèixer el terreny per on ens tocarà passar i el dissabte ja hem descobert que la gran i potser única dificultat d'aquesta cursa són els quilòmetres i el desnivell acumulat, però no pas el terreny, ja que durant tota l'estona són senders molt ben marcats i també molt corredors, o sigui que preferim no allargar molt més la ruta i poder arribar a l'hora de dinar a casa, crec que va ser una bona elecció.

     A dos quart de vuit ja ens posem en ruta, aquesta vegada hem d'anar fins al refugi de Gresolet, nomes són sis quilòmetres i tots en baixada per dins un bosc molt espès que fa que sigui molt bonic passar per aquell indret, d'allí ens dirigim al refugi de San Jordi però a uns cinc quilòmetres d'arribar decidim no fer la pujada del camí dels Empedrats i baixar per la pista que ens porta directe fins a Bagà.

     Arribem a Bagà dues hores i mitja desprès d'haver sortit del refugi Lluís Estasen, hem fet vint quilòmetres el diumenge. Een total hem fet uns setanta quilòmetres i prop de 4.000 metres de desnivell positiu, creiem que ja és suficient per poder-nos fer a la idea de com serà el recorregut en la seva totalitat.

     Ara ja només ens queda la prova de foc el dia 21 de setembre, serà el gran dia de la cursa, espero que aquest entrenament m'hagi servit de molt per a poder ser finisher de la UCV 2013, i encara que no ho pugui ser, m'hi penso deixar la pell.

     Voldria fer menció especial a les tres persones que m'han acompanyat aquest cap de setmana en aquest entrenament, una, ja és el company habitual de fatigues, el Carles Raïmat, els altres dos, encara no havia tingut el privilegi de córrer amb ells, són el Ruben Garcia i el Gerard Plaza, són unes màquines a nivell físic però sobretot són millor persones del que em podia arribar a esperar, perquè dins dels problemes físics que vaig tenir el dissabte i les "pajares", en tot moment és van saber esperar i mantenir el ritme per anar tots junts, moltes gràcies als tres, espero poder-ho repetir en moltes altres ocasions.

     Track entrenament UCV

Cami a les Trinxeres 2013

 

     Ja feia gairebé un mes i mig que no publicava cap entrada nova i que tampoc realitzava cap cursa, la veritat és que el "cuquet" ja feia dies que em donava tombs per dins meu, i va ser un dia de la mateixa setmana que donant tombs per internet vaig veure que feien la cursa anomenada "Cami a les Trinxeres", aquesta cursa forma part de la Correpallars 2013, (lliga pallaresa de curses de muntanya) també hi forma part l'anterior que he fet, La Ribalera, i és per això que una cosa i l'altra m'han portat a realitzar-la.

     La Cami a les Trinxeres és una cursa de muntanya relativament curta, consta de 17 quilòmetres i un desnivell positiu de 1200 metres, està englovada dins els actes de celebració de la festa major de la Pobla de Segur, la sortida i l'arribada és a la població d'Aramunt, que està molt a prop de la Pobla de Segur.

     La sortida de la cursa és ben puntual, a les vuit del matí, per poder-nos estalviar una estona de sol, (la veritat és que a aquella hora ja començava a picar) jo ja fa una hora que estic per allí per començar-me a aclimatar amb l'ambient i poder-ho fer tot amb tranquilitat.

 Sortida

     Sortim del poble corrent per un carrer estret amb una lleugera baixada per anar a parar a un camí, aquest l'hem de seguir durant un quilòmetre i mig aproximadament, llavors el deixem i ja comencem a enfilar el que serà la primera pujada de la cursa i també la més dura, hem de fer cinc quilòmentres amb un desnivell positiu de 800 metres, és una pujada no gaire tècnica o sigui que en alguns trams encara es pot trotar una mica, però la gran majoria d'ella la faig caminant a bon ritme.

     Arribo a dalt de tot de la pujada, allí hi ha l'ermita de Sant Corneli, primer control de pas i tall horari per els qui arribin més tard de les deu del matí, jo hi arribo a les 08:50 hores, d'allí baixem gairebé un quilòmetre fins arribar al primer avituallament, sòlid i líquid, ja porto set quilòmetres i ara toca baixar per una baixada bastant forta en alguns trams peró em deixo anar juntament amb un company que conec de Tremp, durant la baixada anem a un ritme de 3'50"- 4'00" min/km, hem de recuperar el temps que hem perdut a la pujada.

     La baixada acaba desembocant a un petit riu que l'hem de creuar unes quantes vegades, per sort l'organització ha posat unes fustes per poder passar sense mullar-nos els peus, en aquell punt ja només ens falta uns cinc quilòmetres, anem trobant diferents punts d'avituallament bastant seguits, llàstima que a mitja pujada no n'hi hagués cap ja que aquest fet gairebé obliga a portar algun sistema d'hidratació, i la veritat és que desprès ja no es necessita en cap moment però l'has d'arrossegar el que queda de cursa.

 Creuant el riu per les fustes

     A partir d'aquell punt ja no queda gaire cursa, ni a nivell de distància com de desnivell, fem una petita pujada destacable però llavors ja només ens queda anar fent una mica de puja-baixa per corriol molt ben definit fins arribar al poble.

     Al final acabo tot el recorregut amb un temps de 2 hores i 11 minuts, satisfet ja que he arribat en la posició numero 36 d'un total de 145 participants, i el més important, he pogut "matar el cuc" que feia dies que tenia dins, ara ja podré tornar a entrenar fort per la Ultra Cavalls del Vent del setembre i a veure si amb sort a l'agost també en cau alguna altra.

 Arribada

    En arribar em trobo amb el Toni i l'Eli que m'estan esperant, sempre es bo tenir algú que t'espera a l'arribada, et dóna molts ànims i sembla que quan arribes no estas tant cansat, a més sempre et fan alguna que altra foto, en aquest cas em van fer un video en càmera lenta amb un montatge molt bonic, i despres un bon vermut de festa major, moltes gràcies als dos per ser-hi.

 

     Salut i muntanya.

Track Cami a les Trinxeres 2013

Video arribada

LA RIBALERA

     És dissabte a la tarda i estic anant cap a Llavorsí amb en Carles Raïmat per quedar-nos a dormir, el cas és que l'endemà tenim una cursa a la localitat de Tírvia i comença molt d'hora, a les 07:00 hores del matí, i per no haver-nos de llevar molt aviat hem decidit anar-hi a dormir el dia abans. Només arribar a Llavorsí, busquem l'hotel i ens adonem que el tenim al costat del riu i precisament el riu no es que estigui molt calmat, el primer que pensem és que està a punt de desbordar-se i ens fa l'efecte que són en zona inundable, reflexió: serà molt que demà no puguem marxar a la cursa. 

     Ja és hora de sopar, ho fem al mateix hotel, ens donen una bona amanida i un bon plat de pasta, un cop hem acabat pugem a l'habitació per preparar-nos les coses per demà i ens posem a dormir.

     L'endemà al matí em llevo a les 05:30 hores, dutxa ràpida i esmorzo un entrepà i un suc que m'han fet a l'hotel. A les sis marxem cap a Tírvia per anar a buscar el dorsal i començar-nos a preparar, el de sempre, les fregues a les cames, el cafè al bar del poble, una mica de calentament i cap al control de sortida. Allí em trobo en Joan Falcó, ell també s'ha aficionat a això de fer curses de muntanya, ens saludem i fem petar una estona la xerrada mentre ens esperem que donin la sortida, quan ja han fet el petit brifing, ens fan quatre fotos de tots i acte seguit ens donen la sortida.

     La cursa de La Ribalera és una cursa d'alta muntanya que té 38kms i un desnivell positiu de 2.800 metres, o sigui que la sortida ja és en pujada, tots sortim bastant tranquils, excepte els primers clar, al cap de poc ja entrem en un sender per dins el bosc fins arribar al cap d'uns tres quilòmetres al primer avituallament, no hem pujat gaire encara però la cosa ja es va enfilant, el següent avituallament el tenim al quilòmetre cinc, aquests dos només són líquids, el següent serà sòlid, és al quilometre nou i allí ja portem vora mil metres de desnivell, encara només estem passant per prats i corriols de molt bon transitar, però a partir d'allí el camí ja es comença a enfilar de valent per arribar al coll de Màniga, és el primer coll que hem de superar per arribar fins al primer dels tres cims que coronarem, les vistes són precioses per ho són més a dalt el cim, valoreu vosaltres mateixos...

                                         Pic de Màniga (2.515 mts)

      Sóc dalt al pic de Màniga a 2.515 metres, ja des d'allí es pot contemplar el majestuós pic de Salòria, però primer he de baixar fins al coll de Covil i desprès pujar al pic de Covil, de 2.545 metres, les pujades i baixades són molt dures així que m'ho agafo amb molta calma i vaig pujant a poc a poc, a més, crec que estic acusant la falta d'oxigen que hi ha en aquesta altitud i això fa que em senti més cansat, tot i així encara em queda encarar el coll més difícil de pujar per arribar al sostre de la cursa, el Salòria. 

     En arribar al pic de Covil ja es comença a veure més clar pel coll que hauré de passar per arribar fins al pic de  Salòria i la veritat és que fa esgarrifar una mica, però ja hi estem posats i això faré, el primer que faig és fer unes fotos de rigor per immortal·litzar els paisatges que hi ha i acte seguit continuo la marxa sense entretindre'm gaire, aquí en teniu un petit resum.

                                         Pic de Covil (2.545 mts)

                                                    Pic de Salòria (2.789 mts)

La pujada fins al Salòria es fa per la cresta que es veu al davant de la imatge, és una aresta molt bruta, desdibuixada i sobretot molt dreta, en algun moment he hagut de posar les mans al terra per ajudar-me, s'ha fet molt llarga però al final he arribat i aquí en teniu la prova.

     Un cop arribo a dalt hi ha un avituallament líquid per agafar forces per la baixada que es pressuposa que serà igual de dura, es baixa per l'altre costat resseguint la carena, és una carena molt dreta a banda i banda i a estones hem de passar per la neu, encara en queda molta per allà dalt, fins que al final baixem per una canal encara més dreta però amb una caminet marcat que ens porta fins al següent avituallament que és a les Bordes de Conflent, en aquell punt ja portem vint-i-dos quilòmetres i el tram més dur de la cursa ja l'hem superat, o almenys això sembla, perquè des d'allí ens toca enfilar uns prats per arribar fins a un altre coll, el de la Font Negra, situat a 2.330 metres.

     En aquells prats em trobo amb molts cavalls i moltes vaques pasturant per allí però jo no puc perdre gaire el temps, el sol ja apreta de debò i la pujada s'està fent llarga, només tinc ganes d'arribar a dalt de la Font Negra perquè la gent dels avituallaments diuen que a partir d'allí tot és baixada, i la veritat és que això espero trobar-me perquè ja vaig just de forces, aquells colls tan durs i les baixades tant tècniques m'han esgotat bastant.

     Per fi arribo a dalt i allí m'espera un altre avituallament, em confirmen el que volia sentir, a partir d'ara ja només queda baixada, em poso a córrer i m'endinso dins el bosc, és una baixada molt bonica i també molt corredora, no és gaire tècnica i això fa que vagi perdent desnivell d'una forma considerable fins arribar a l'avituallament de Coll de So, ja portem trenta un quilòmetres i ja en falta pocs per acabar, continua la baixada, ara una mica més pronunciada que abans, arribo al poble de Farrera on hi trobo un altre avituallament, allí m'esperonen i em diuen que això ja està fet, que ja falta molt poc per arribar a Tírvia, només em falten quatre quilòmetres, aquests són per un corriol fins a arribar a un riu que constantment el vaig creuant i seguint durant una estona, passo per un altre avituallament situat a dos quilòmetres de l'arribada, en aquest ja no paro perquè només tinc ganes d'arribar i la veritat és que no em fa falta.

     Ja sento les veus de la gent que hi ha al poble però el recorregut encara em guarda una sorpresa inesperada, és una pujadeta que hi ha al final per arribar al poble, això si que no m'ho esperava, entro al poble i ja se'm dibuixa el somriure a la cara al veure tota la gent que hi ha a la plaça, és un ambient que s'ha de viure.

     Voldria destacar la feina feta per l'organització d'aquesta cursa, és la cursa que he trobat més ben senyalitzada i més ben organitzada de totes les que he assistit, i no són poques, als avituallaments no hi faltava de res, el recorregut estava molt senyalitzat, en la pujada al Salòria, fins i tot et marcaven per on havies de passar, aixecaves la vista i sempre veies com a mínim dues o tres marques, fantàstic.

     Per acabar només em falta dir que és una cursa, segons el meu criteri, molt dura però que les vistes que un té des d'allà dalt valen la pena de suportar la duresa, si puc, l'any vinent repetiré.

     Per cert, l'he acabada amb un temps de 7 hores i 23 minuts.

     Salut i muntanya!!!!

Track La Ribalera 38 kms

TRAIL VALL D'AGER

El diumenge 2 de juny a la localitat d'Àger es va celebrar el primer trail vall d'Àger, organitzat per l'associació esportiva EKKE de Lleida. Aquest trail consta de 35 quilòmetres i un desnivell positiu de 2500 metres, (més endavant ja desmentiré el desnivell), i com no podia ser d'una altra manera, per la proximitat i la bellesa del paisatge jo hi vaig participar.

La sortida era a les 08:30 hores de matí, però primer calia fer els passos de rigor, anar a buscar la bossa del corredor, agafar el dorsal, emprovar-se la samarreta d'obsequi i llavors un bon cafè i cap al cotxe a preparar-se.

Un cop al cotxe i mentre em preparava em vaig començar a trobar a molta gent coneguda, en Joan Carles Grau, Paco Garcia, Jordi Martínez, Sandra Romero, Ruben Garcia, Gerard Plaza, etc., és el que té córrer a prop de casa, que tots més o menys ja ens coneixem. Em vaig posar el dorsal al portadorsal i em vaig fer una  frega a les cames amb una crema refrescant per calmar la mica d'estrebada que tenia al múscul isquiotibial de la cama esquerra. Ja preparat i després de fer quatre estiraments vaig anar cap al control de sortida, ja faltava poc per donar-la i un cop a dins, i abans de fer el brifing, es va guardar un minut de silenci en honor a Juanjo Garra, que recentment ens ha deixat, després, fort aplaudiment per recordar-lo i acte seguit va començar el brifing, va consistir en explicar-nos a tots els corredors com seria el que aniríem trobant durant el recorregut, dificultats, tipus de terreny, etc.

Gairebé a les 08:35 hores es donava la sortida amb el so d'un petard i tots vam sortir disparats i corrent per poder agafar la posició el més aviat possible, els primers van sortir volant i no els vaig ni veure.

El recorregut primer donava un tomb per carrerets de la població fins anar a cap a la via romana que puja fins dalt al port d'Àger, uns 600 metres de desnivell positiu en una distància de 5 quilòmetres, a dalt a l'aparcament del port hi havia el primer avituallament líquid, got de Coca-Cola de rigor i a seguir endavant, llavors s'anava una estona per pista i una estona per corriol una mica desdibuixat per anar perdent desnivell i arribar passats cinc quilòmetres més a La Règola, següent avituallament, líquid i sòlid en aquest cas, vaig sortir de La Règola per una pista que al cap de pocs metres ja s'acabava per tornar a agafar un seguit de corriols amb pujades i baixades molt boniques i alhora poc tècnics, allí si que podia fer més via i anar corrent tota l'estona, fins arribar a un petit riu que s'havia de creuar i un túnel de vegetació per al final sortir a la carretera, només l'havíem de creuar i continuar pel corriol de l'altre costat, en sortir a la pista que ja donava a l'Ametlla del Montsec em vaig saltar la desviació i vaig haver de recular uns cinc-cents metres per tornar al corriol que finalment si que portava a la població, allí, següent avituallament per reposar forces per afrontar el tram més dur de la cursa, era un tram curt però intens, 6 quilòmetres i 1200 metres de desnivell positiu que ens durien fins a la part més alta del Montsec d'Ares (1630 metres).

La pujada va ser molt dura, perquè negar-ho, el sol ja apretava de valent i gairebé no ens tocava l'ombra, ens vam ajuntar un grupet i anàvem pujant poc a poc i amb molta calma, quan ja faltava poc vam sortir a una pista, allí hi havia un altre avituallament per encarar l'últim tram de la pujada que ens van dir que era d'una tres-cents metres, en aquell petit tram que faltava per arribar a dalt hi va haver moments en que vaig posar fins i tot les mans al terra per ajudar-me a pujar, la veritat és que pujava bastant dret, per sort les vistes que es veien valien la pena.

Vaig pensar que un cop a dalt la carena ja podríem avançar una mica més, ja que havíem perdut molt de temps a la pujada, però no va ser així, era una carena que no tenia cap camí definit i era bastant tècnica, hi havia molta vegetació que continuament et deixava regalets a les cames en forma d'esgarrapada i moltes pedres punxents que sobresortien per tot arreu, s'havia d'anar en compte a no fer una torcedura de peu, també es va fer molt llarga, semblava que no s'acabava mai, ara puja i ara baixa, fins que de cop et feien baixar per una baixada super radical que semblava que anaves esquiant, perquè patinaves tu i les pedres venien al teu darrera, vam tornar a donar a la mateixa pista i també hi havia un altre avituallament, aquest ja era el penúltim que trobaríem durant la cursa, foto de rigor i a continuar que ja faltava poc.

 

D'aquell avituallament vam sortir amb les forces renovades i amb moltes ganes d'arribar al següent, que estava a cinc quilòmetres, era tot en baixada, en aquella baixada si que es podia córrer molt més bé i ja no vam parar fins al següent punt, només era qüestió d'anar seguint el sender de gran recorregut (GR) que hi havia, vaig arribar molt content a l'últim avituallament, ja només em faltava quatre quilòmetres per arribar i ens van dir que tot era una pista molt bona i de fàcil córrer, així ho vaig fer, ens vam posar les piles el company amb qui anava, l'Agustí de Balaguer i jo, no vam parar de córrer fins a arribar, conjuntament amb nosaltres també van arribar un altre noi i una noia de Les Avellanes, vam fer una arribada triomfal.

En arribar vaig mirar el rellotge que indicava el temps que duia i al final ho vaig acabar amb 5 hores 53 minuts, dins les previsions que havia fet.

Per acabar només volia dir que qui vulgui el track de la cursa el pot trobar a www.wikiloc.com amb el mateix nom d'usuari que el blog, de totes maneres poso el link.

Track TRAIL VALL D'AGER

En aquest enllaç podreu comprovar que el desnivell positiu total no és de 2500 metres com ens van dir l'organització, sinó que és de gairebé 2050 metres.

LES PEÜLLES DEL MONTSEC (19-05-13)

     Són les sis del matí del diumenge i jo ja estic donant tombs per Les Avellanes i buscant el cartell que em digui on he d'anar a buscar el dorsal, però no hi ha res en tota la població, dono la volta i quan ja torno a venir pel mateix lloc em trobo a tres persones que estan penjant un bocí de cartró que ben bé no es pot llegir que hi diu, però és el que estic buscant, els hi pregunto i em diuen que si que són ells els qui em donaran el dorsal.

     Sóc el primer en arribar, agafo el meu dorsal i tambè el d'en Carles Raïmat que per qüestions de feina no hi podrà ser, he decidit que faré tota la cursa amb el dos dorsals i els segellaré els dos, l'organització no hi veu cap inconvenient, encara m'anima a fer-ho. Ja van arribant tots els participants i ja és comença a notar cert nerviosisme i diferents mirades, entre ells, molts coneguts com l'Antoni Martí, l'Àngels Querol, en Xavi Gràcia...

    Ja és l'hora de sortir, però abans l'organització ens diu que farà el sorteig de quatre obsequis, ens resignem i esperem, tot sigui per una bona causa, la sortida, al final és dóna amb quinze minuts de retard i tots els que volem anar corrent de seguida ens posem al davant, som un grup d'unes deu persones, al cap d'un quilòmetre em poso al davant en solitari, ja que sembla que els altres no acabin d'arrancar, al final faig els primers quinze quilòmetres jo sol al capdavant. En arribar al primer avituallament (Fontanelles-14kms) ens juntem amb un grup que m'anava al darrera de quatre persones i continuem junts fins al següent avituallament (Santa Linya-24kms), en aquesta parada m'entretinc una mica i els altres surten abans que jo, el cas és que al sortir del poble em despisto i no veig les cintes que marquen per on he d'anar i em desvio del sender que puja cap al Balconet, que és el següent avituallament, i hi pujo per una pista forestal que dóna més tomb, al final arribo al següent avituallament (Balconet-28kms) i ni rastre dels quatre primers, al donar més tomb m'han deixat enrera. Al pròxim avituallament ja ens donen el dinar i la veritat és que ja el començo a necessitar perque les forces ja s'estan acabant i els genolls ja em comencen a castigar de mala manera, en arribar a l'avituallament (Sant Marc-33kms), el primer que faig és demanar si algú té un ibuprofé per poder calmar el dolor dels genolls, acte seguit un entrepà de llonganissa que entra que no hi toca, no m'aturo gaire estona ja que encara em queden vint-i-un quilòmetres per acabar i ja pressuposo que el que em queda de camí és farà molt llarg, efectivament, el recorregut ha canviat completament, el que abans era senders i corriols ara ja tot és camí, algun bocí de pista forestal poc transitada i fins i tot asfalt, la moral en aquells moments ja em comença a anar en decadència, però bé, s'ha d'acabar i això faré.

     La posició en aquelles alçades de la ruta ja no perilla així que decideixo agafar-m'ho amb més calma, de passada aprofito per païr bé l'entrepà, passats deu quilòmetres arribo a la població de Tartareu (43kms), allí m'espera l'últim avituallament que trobaré pel camí, o sigui que m'hi estic una mica més d'estona per afrontar l'últim tram, un tram d'onze quilòmetres que crec que són els que més llargs és fan de tota la ruta, el sol apreta de valent i només passa per camí, un camí que sembla que et vagis allunyant de Les Avellanes i llavors gira i torna per un altre camí que gairebé vas paral·lel, a part el desnivell en aquell punt és una mica trencacames, o sigui puja, baixa, puja, baixa fins acabar al final amb una baixadeta d'uns dos quilòmetres que dóna a la població per arribar fins a la pista poliesportiva i poder segellar en l'últim punt de control.

     Miro el meu gps i m'indica que al final he fet 54,2 kms. i un desnivell positiu de 1500 metres en un temps de sis hores i quaranta-cinc minuts, crec que està força bé però l'any vinent s'haurà de superar.

    

Benvinguda

    Properament es posarà en funcionament aquest bloc.

    Voldria destacar i alhora felicitar (ja sé que ell de ben segur no ho veurà) en Kilian Jornet per la seva recent victòria a la Transvulcania '13. Moltes felicitats.

    De ben aviat ja podreu llegir els meus reptes i desafiaments.

    Salut i muntanya!!!!!