dilluns, 19 d’octubre de 2015

Trail del Bisaura 50K


            Avui fa una mica més d’una setmana de la realització del Trail del Bisaura, però bé, anem a pams. Desprès de la desfeta, per lesió, del gran objectiu de l’any, la CCC-UTMB vaig decidir que havia de fer alguna altra cursa, una mica més curta per poder-me treure la dinàmica negativa de l’abandó i poder acabar l’any amb la finalització d’una cursa. Vaig estar mirant per internet fins que al final vaig veure que el Trail del Bisaura podia estar molt bé, el feien el cap de setmana llarg del dotze d’Octubre i podies triar entre quatre traçats, la S, la M, la L i la XL, el que en quilòmetres es traduïa en: 11, 21, 50 i 80. Inicialment volia fer la XL però un cop vaig haver mirat els perfils de la prova i algun que altre vídeo que rondava pel Youtube vaig decidir anar a assegurar i inscriure’m a la L.



            El Bisaura és una subcomarca situada entre l’Osona i el Ripollès, jo ja la vaig descobrir una mica quan vaig fer Pels Camins dels Matxos, és per això que em va costar poc decidir-me a fer-la, els paisatges són impressionants i en aquesta època de l’any la cosa prometia molt. La cursa surt des de Sant Quirze de Besora el diumenge a les sis del matí, o sigui que, dissabte al matí ja vam decidir de marxar i quedar-nos-hi a dormir. Aquesta vegada ens acompanyaven el Josep Maria i la Teresa, els meus sogres.



            El dissabte a la tarda vam anar a buscar el dorsal i ja ens vam quedar al brifing que feien per saber més bé per on ens tocaria passar. L’objectiu d’aquesta cursa per a mi era passar-m’ho molt bé i acabar-la, no importava el temps, sabia que en tenia de sobres ja que darrera meu hi havia els de la XL que encara en necessitaven més per acabar, però, interiorment sempre em faig una mica de planning de temps que m’agrada seguir, i així ho vaig fer, el temps estimat per a fer els cinquanta quilòmetres i tres mil cent metres de desnivell positiu era de nou hores.

            Encara falta mitja hora per començar i ja som a la plaça del poble, fa bastant fred, segons marca el cotxe sobre uns cinc graus, hi ha poca gent encara, a les sis del matí fem la sortida conjunta amb els de la cursa XL, els de les curses inferiors surten més tard, no som molts, l’organització ha establert un màxim de dues centes persones per cursa i crec que en aquestes dos no s’hi ha arribat. Deu minuts abans ja ens comencem a col·locar sota l’arc, és negra nit i tots anem amb el frontal, hem d’anar ben bé un hora i mitja amb el frontal. De cop encenen uns coets i donen la sortida, això ja està! Ara toca divertir-me al màxim d’una jornada per uns paisatges impressionants.



            El primer tram són uns cinc quilòmetres amb tramets de puja-baixa no molt forts, passem per Montesquiu i llavors pugem cap dalt al castell però sense arribar-hi, fins arribar a un petit avituallament en un pla, és just abans de la famosa pujada de l’infern, se l’anomena pujada de l’infern perquè sempre està molt enfangada i rellisca molt, el desnivell no és molt, uns quatre cents metres positius que aquest any no estan gens enfangats i es pugen molt bé i molt ràpid, la sorpresa és que en arribar a dalt em trobo uns dimonis disfressats i un drac animant-nos, i això que només són les set del matí, aquí si que veig que avui anirem a divertir-nos molt i a gaudir del traçat al màxim.



            Un cop dalt hi ha l’avituallament del Revell, encara hem de crestejar una mica i tornar a baixar fins al poble de Santa Maria de Besora, primer punt on ens veurem amb la família, allí ja hauré fet els primers deu quilòmetres. Hi arribo a dos quarts de vuit del matí, encara es fosc però hi ha molt bon ambient, ens saludem amb la Gemma i la Teresa i no m’entretinc massa perquè al cap de sis quilòmetres ja ens tornarem a veure.

            Surto de Santa Maria de Besora tranquil però sense parar, em trobo bé, el tram que toca ara no es molt exigent però va pujant contínuament fins al Coll de Beví, però abans hem de passar pels bufadors, abans, arribem a un avituallament on en mig del prat ens serveixen tres cambrers, van disfressats i tenen la música posada, ven bé com si fóssim en una discoteca o bé un “after-hour”, des d’allí ja ens endinsem al bosc per passar pel bufadors, lloc idíl·lic, allí vaig decidir no fer fotos i gaudir del moment perquè crec que la gent hi ha d’anar per gaudir-ne en tota la seva esplendor, és meravellós i crec que jo hi tornaré. De sobte comencem a pujar per arribar al coll de Beví, és una pujada per dins el bosc, a estones ja s’hi veu i ja porto el frontal apagat, de sobte se senten veus, penso que ja falta poc i efectivament desprès d’una petita baixada surto al coll i veig a la Gemma i la Teresa al costat de la taula de l’avituallament. Allí paro i menjo una mica, aprofito per omplir d’aigua, sembla que ha començat a sortir el sol i ja comença a notar-se.





            El següent tram és una pujada fins al quilòmetre vint, allí hi ha l’avituallament del Barretó, són quatre quilòmetres amb una pujada d’uns tres-cents cinquanta metres, el terreny en aquest punt no es gens dur i es puja molt bé, fins i tot aprofito per fer-me unes fotos en uns prats, al capdamunt del prats hi ha l’avituallament, juntament amb les vaques i el cavalls que estan pasturant per allí, ara toca baixar uns dos-cents metres per encarar la pujada més dura de la cursa, la pujada al castell de Milany.



            La pujada al castell de Milany és molt dura, primer passem per les baumes, un lloc espectacular però desprès la cosa es posa més dreta i pugem per un barranc on fins i tot hi ha posat alguna corda per ajudar, un cop als peus de les ruïnes del castell, perquè val a dir que no és un castell sinó unes ruïnes, hi ha l’avituallament, enèsima parada per beure i menjar unes galetes que he tret de la motxilla, continuo fins dalt al castell i miro el rellotge, són dos quarts d’onze, el meu planning indica que hi havia d’arribar a les onze, o sigui que veig factible baixar de les nou hores totals ja que només em queda una pujada forta i la resta es baixada, bé, primer he de baixar fins al poble de Vidrà, allí ja portaré trenta-cinc quilòmetres i podré decidir millor com vaig de forces. 



            Sense pensar-ho massa començo a córrer muntanya avall, la veritat és que en aquella baixada gaudeixo molt, vaig com un coet, m’he posat la musica ja fa una estona i això em fa oblidar de la mica de mal de genoll, sento que vaig molt ràpid i de fet vaig atrapant a corredors, la moral esta en augment i la panxa avui sembla que té ganes de portar-se bé. Un cop arribem a l’avituallament de l’Arxé ens diuen que queda una pujada d’uns cent cinquanta metres i desprès ja tot és baixada fins a Vidrà, és una d’aquelles pujades que al perfil gairebé no es veuen i que no els hi fas cas, però la veritat és que és molt intensa i curta, i com que ja venia amb una dinàmica de córrer en baixada es fa una mica dura, però un cop dalt ja es veu el poble de Vidrà al fons, ara si, una baixada molt ràpida per uns corriols poc tècnics i ja sóc a Vidrà, continuo amb la mitja hora d’avantatge sobre el planning marcat i hi arribo a les dotze de migdia.




            Un cop dins el pavelló ens trobem amb la Gemma, la Teresa i el Josep Maria, comentem la jugada una mica mentre em menjo un plat de macarrons assegut a una cadira, em prenc un antiinflamatori pel genoll. Ells m’animen molt i em diuen que vaig molt bé de temps. Arribats a aquest punt ja només em queda fer quinze quilòmetres, deu dels quals són de baixada, però amb tot el respecte que ha de merèixer la pujada al Santuari de Bellmunt per la cresta de Canemars, segons l’organització és una pujada força dura i a estones tècnica.



            Ens despedim amb la família, ja no ens tornarem a veure fins a l’arribada, i jo començo a córrer per sortir del poble en direcció al Salt del Molí, és una baixada per dins el bosc, és molt corredora i vaig trobant famílies amb nens que van a caçar bolets, un cop arribo al Salt del Molí em faig la foto de rigor i començo a enfilar el que serà l’ultima pujada forta del dia, però abans he de passar per l’avituallament per agafar forces, està situat a la carretera de Salgueda, un cop allà ens diuen que la pujada és dura, o sigui que decideixo prendre’m un gel per tenir energia suficient per arribar fins dalt. Efectivament la pujada és dura i també es fa bastant llarga, un cop dalt a la cresta ja es veu el santuari de Bellmunt però sembla que no arribi mai, un constant puja-baixa fins arribar al camí empedrat que puja fins dalt, per fi, ja hi sóc, ha costat de valent però ara toca canviar el xip i començar a baixar sense pietat fins a Sant Quirze de Besora, només queda deu quilòmetres i ja ho tindré.



            Sense estar-me gaire estona a l’avituallament del santuari de Bellmunt començo a córrer per la cresta que m’ha de dur a la baixada final, és una baixada molt poc tècnica i baixo molt fort i ràpid, a estones penso que he d’afluixar el ritme si no vull anar per terra. En un moment faig el quatre quilòmetres per arribar a l’avituallament del Bosquetell, al quilòmetre quaranta-quatre, en aquell punt, continua la baixada forta i molt corredora que em durà fins al següent punt de control i avituallament del Roure de la Creu, al quilòmetre quaranta-vuit. Arribat en aquell punt, el perfil marca que només queda dos quilòmetres, però es veuen dues pujades petites que al final em fan suar de valent, la veritat es que no me les esperava tant dures, ens fan pujar fins al dipòsit d’aigua de Sant Quirze de Besora, des d’allí es veu tot el poble i no dubto gens en posar-me a córrer per arribar enmig dels aplaudiments del públic que està allí esperant.



            Al final, passo per sota l’arc d’arribada amb un temps de vuit hores i quaranta-cinc minuts, estic molt content, comentem com ha anat amb membres de l’organització i diferents corredors. Allí ens trobem amb la Gemma, la Teresa i el Josep Maria, la Gemma, en aquest cas no està gaire nerviosa perquè he anat molt bé de temps.




            Com a conclusió final m’agradaria dir que ha estat una cursa molt bonica, uns paisatges immillorables, un ambient espectacular tenint en compte la quantitat de participants que érem, una organització perfecta amb un bon rotllo constant, amb molt bon marcatge i avituallaments molt complerts, per cert, els macarrons estaven boníssims!! Voldria comentar que a vegades ens entestem a buscar curses de muntanya que siguin al Pirineu, i descuidem una mica aquest tipus de traçats que no són d’alta muntanya però alhora tenen un encant especial que les fan diferents, i aquesta cursa, la veritat és, que és ben diferent. Animo a tothom a que la faci, no el/la deixarà indiferent.

            També m’agradaria destacar la dura tasca que fan les persones que acompanyen als corredors, en aquest cas, a mi, m’han acompanyat la Gemma, la Teresa i el Josep Maria, però també em refereixo a tots els altres que també acompanyen els altres corredors, ells, es desperten a la mateixa hora que nosaltres, agafen el cotxe constantment per anar d’un lloc a l’altre per poder veure’ns, portar-nos el material extra que puguem necessitar, ens animen contínuament, a vegades fins i tot han d’aguantar el nostre mal humor, i tot i així, quan encarem la recta final abans d’arribar ens animen com si fóssim els primers en arribar. Moltes gràcies per ser-hi sempre, no em cansaré de repetir-ho, sou molt necessaris per a mi i considero que seria molt dur haver-ho de fer tot sol.

            Salut i muntanya.

            Track Trail del Bisaura

Cap comentari:

Publica un comentari