Pels Camins del Matxos '15

            Passat ja més d’un mes des de l’última cursa, la Marxa dels Castells, el cos ja començava a demanar marxa, és per això que el cap de setmana vaig anar a fer la cursa Pels Camins dels Matxos a Torelló, però bé anem a pams i comencem pel principi.

            El diumenge dia 19 d’abril es celebra la cursa Pels Camins dels Matxos a la localitat de Torelló, aquesta cursa té diferents distàncies i jo elegeixo la més llarga, o sigui, seixanta-tres quilòmetres amb un desnivell positiu de tres-mil cent metres, és la segona cursa més llarga que he pensat fer aquesta temporada o sigui que m’he l’he d’agafar amb molt de respecte.

            Marxem el dissabte amb la Gemma, per fi podrà acompanyar-me a una cursa d’aquestes característiques per fer-me d’assistència, hem agafat una habitació en un hotelet econòmic de Manlleu ja que el tret de sortida de la cursa és el diumenge a dos quarts de set del matí, d’aquesta manera ja aprofitem per descobrir una mica el terreny i determinar on ens podrem veure durant la cursa, de pas ja agafarem el dorsal i el xip el dissabte i anem a veure el briefing informatiu.

            Durant el briefing del dissabte ja ens informen que la meteorologia no serà molt bona i que donen pluja per tot el diumenge, que i farem, tocarà mullar-nos, l’ambient és molt bo però decidim anar cap a l’hotel aviat per preparar-ho tot i anar a sopar d’hora perquè el diumenge toca matinar.

            Són les sis dels matí de diumenge i ja estem prop de l’arc de sortida, encara hi ha poc ambient però poc a poc la gent va arribant, nosaltres esperem al Josep Maria Caba, ell també la fa, durant tota la nit sembla que ha plogut perquè els carrers estan molt molls però ara no plou. Ja s’acosta l’hora i ens col·loquem dins la zona delimitada per l’organització, la Gemma es situa una mica més endavant per poder fer fotos, els nervis ja estan a flor de pell fins que de sobte tiren un petard enlaire i al soroll del tro donen la sortida.

            Començo a córrer, m’ho agafo amb calma perquè encara és una mica fosc i no he agafat el frontal, no vull fer pas una torcedura de peu només a l’inici, poc a poc ens anem endinsant a un sender que ben aviat ja comença a pujar, en aquell punt es fa clar, el primer tram són uns dotze quilòmetres amb un desnivell de mil metres positius amb un petit avituallament a la meitat i un de més complert al Santuari de Bellmunt, només en agafar el sender ja veig que avui ens tocarà pencar de valent, el terreny està molt enfangat i contínuament estic patinant per poder pujar, bé, no només jo patino, sinó tothom.

Sobre les vuit i deu minuts arribo al Santuari de Bellmunt, hi ha un ambient espectacular, agafo una llesca de pa amb tomàquet i pernil cuit per menjar una mica, bec aigua i continuo, ara ens toca una baixada una mica forta, d’aquelles en que un es diverteix deixant-se anar però en aquest cas és impossible fer-ho, si a les pujades ja costava per les relliscades del fang la baixada és molt pitjor, sembla que estigui esquiant sobre el fang, a les sabates ja no és diferència el color, anem baixant com podem fins al Salt del Molí, llavors, el camí va uns quilòmetres planer fins tornar a pujar al coll de Sant Bartomeu.

            Un cop arribo al control de Sant Bartomeu i després d’haver passat el primer intent de pluja que m’obliga a posar la jaqueta impermeable, començo a enfilar els tres-cents metres que queda per arribar fins al cim del Puigsacalm, ara torna a fer calor i em noto que em comença a venir la primera “pajara” del dia, em prenc un gel energètic, en aquest punt ja portem uns vint-i-cinc quilòmetres i amb tant de fang fa que el cansament sigui superior. Aquest és un punt en que hem de pujar fins al cim i desprès tornar a baixar gairebé fins al mateix lloc, in situ un  pot escollir si el vol fer o no en funció de les seves forces, jo decideixo fer-lo ja que a això he vingut. Un cop dalt al cim comença a pedregar fluix, o sigui que toca passar el xip ràpid, beure un vas de cola i tornar a baixar de seguida.

            Si les baixades que havia fet fins ara les considerava tècniques a causa del fang acumulat, no eren en cap cas comparables al que ens esperava en aquell moment, baixant començo a pensar que he anat lent a pujar i ho he de recuperar a la baixada, però crec que tècnicament era impossible guanyar temps en aquella baixada. Una baixada pràcticament vertical, enfangada, amb cordes per poder-se agafar i fins i tot cadenes metàl·liques posades per l’organització el mateix dia per assegurar-ho encara més, i per acabar-ho d’adobar, si et sorties de la traçada hi havia un tancat amb filferro de punxes que no t’hi podies ni acostar per no deixar-hi un tros de pell o de roba. Tot i així, em poso en mode treball i començo a baixar bastant fort, crec que en alguns moment fins i tot em vaig divertir, vaig avançar a diferents corredors fins arribar a l’avituallament del coll de Bracons situat al mig de la carretera.

            Ens diuen que fins al següent avituallament és tot baixada i només hi ha sis quilòmetres, o sigui que decideixo no menjar gaire, només omplo els botellins d’aigua, al següent punt d’avituallament és on hem decidit que ens veurem amb la Gemma. La baixada és per dins el bosc, és una baixada poc tècnica si no fós pel fang que hi ha a tot el camí, anem un grup a bon ritme sense parar de trotar, no em toca el sol, cosa que s’agraeix i en un moment arribo a l’avituallament del Prat de la Vola.

            Al Prat de la Vola hi arribo a les dotze del migdia, en aquell moment fa molt bo, ha sortit el sol, ens trobem amb la Gemma, ella ja estava patint perquè no arribava, a l’avituallament em menjo un tall de llonganissa i dos trossos de meló, no m’entretinc gaire perquè ara tocarà pujar al Santuari de Cabrera i tornar a baixar al mateix punt d’avituallament, o sigui que ens tornarem a veure amb la Gemma al mateix punt però amb uns deu quilòmetres més. Aquest és un altre punt on el corredor pot decidir si pujar o no, jo ni m’ho penso, amunt!

            Ens endinsem dins un bosc bastant brut i vaig pujant amb tranquil·litat, toca pair bé el menjar, desprès passem per uns prats d’herba, ja veig Cabrera al capdamunt de la muntanya, és una pujada de gairebé cinc-cents metres positius on al tram final hi ha unes escales de pedra una mica aèries que em mereixen una mica de respecte quan hi penso. La pujada es fa bastant dura perquè fa calor, val a dir que les escales no són el que m’esperava, fins i tot m’agraden, comparades amb la baixada del Puigsacalm no són res, llàstima que quan arribem dalt es torna a posar a ploure, aquesta vegada amb una mica més de ganes, no m’entretinc a l’avituallament de dalt de Cabrera, sé que toca una baixada fins al Prat de la Vola i allí ja menjaré. La baixada sembla una pista de patinatge, anem un grup de corredors i quan no cau un cau l’altre, sembla un episodi d’Humor Amarillo i a sobre plovent, però en poc més de mitja hora ja he fet la baixada i torno a ser a l’avituallament de Prat de la Vola i amb la Gemma al meu costat, altra vegada nerviosa i patint. Em menjo una mica de pasta i una mica de fruita. Quan ja anava a marxar la Gemma em pregunta si vull els pals i li dic que si, ja començo a estar una mica cansat i ja porto quaranta quilòmetres a les cames, penso que serà millor agafar-los tot i que no em sento molt còmode amb ells quan he de córrer i crec que això em condiciona una mica, però a aquestes alçades de cursa el millor es conservar les articulacions i la musculatura que ja està cansada. La Gemma m’acompanya una estona per la pista on marxem i així parlem una estona, un cop ens separem ja no ens tornarem a veure fins a la línia d’arribada, ja l’hi avanço que no serà sobre l’hora prevista perquè el terreny està poc practicable i estic cansat, li dic que aniré fent poc a poc i sense pressa.

            La següent pujada que m’espera és la de la Creu de Salgueda, és una pujada d’uns quatre-cents metres, m’ho prenc amb molta calma, a aquelles alçades ja no sóc l’únic que va caminant, psicològicament ja n’estic cansat de tant de fang però tampoc entra al cap l’abandó, o sigui que a pencar de valent, estrènyer les dents i continuar. Decideixo posar-me música per distreure una mica la ment, la veritat és que ho aconsegueixo fins que de sobte es torna a posar a ploure i he de tornar a treure la jaqueta impermeable per enèsima vegada, ja he perdut el compte de les vegades que m’he l’he posat i tret, el soroll de les gotes com cauen a la caputxa em distreu i fa que no pensi en el que queda, la qual cosa és bona ja que els quilòmetres es fan més portadors. Arribo a un avituallament que ens reben amb crits d’ànims, fins i tot els gossos borden per animar-nos, allà toca vas de cola i menjar una barreta i torno a marxar sense perdre gaire temps, a més quan pares de caminar sembla que fa fred i tot.

            Ara ens toca un tram que passa una estona per un lateral de la muntanya, la veritat és que es fa difícil perquè amb el fang que hi ha i al ser un pas lateral és molt poc estable, agafem una baixada i altre cop torna a ser una pista de patinatge, aquest cop no puc controlar la caiguda i caic de panxa a terra i baixo mitja baixada patinant per sobre el fang, ja només em faltava això, per sort al cap de poca estona faig cap a una riera que he de creuar pel mig, no hi baixa molta aigua, però la suficient per mullar-te els peus, primer aprofito per netejar una mica els pals, amb la caiguda han quedat tots plens de fang de les empunyadures i desprès netejar-me les mans, just en sortir de la riera em trobo amb el següent avituallament, una mica pobre la veritat, només hi havia aigua, isotònic i fruits secs. Li pregunto quan queda per arribar i em contesta, deu i mig fins al final i uns tres quilòmetres fins al següent punt d’avituallament, en aquell moment penso que si només són tres quilòmetres no cal menjar res que aviat hi seré.

            Cometo el greu error de no menjar res en l’avituallament anterior i en aquest punt hem de fer una pujada d’uns dos-cents cinquanta metres positius, la veritat és que la pujada es fa interminable, sembla que no s’acabi mai, com que mentalment vaig tocat fa que encara sigui més dura del compte. Un cop arribem a dalt de tot toca fer una baixada per una pista asfaltada fins arribar a l’avituallament, allí, la veritat és que ja no m’entra res de menjar, aquests tres quilòmetres han fet que se’m tanqués l’estómac i ja no entra res d’aliment, de fet gairebé ja no hi entra ni líquid, no intento forçar massa l’estómac, ja només em queda uns sis o set quilòmetres i crec que no hi ha moltes pujades, tard o d’hora hem de baixar fins a Torelló.

            Començo a caminar, es posa a ploure altre cop, ara aquesta pluja ja m’acompanyarà fins a la línia d’arribada, ho fa amb una intensitat mitja fet que fa que no molesti excessivament, ja vaig moll dels peus, les mans, la gorra,... Per sort la jaqueta impermeable aguanta totes les escomeses com si res.

            Vaig caminant per dins el bosc, ja es veu el poble de Torelló i la moral sembla que està pujant perquè sembla que ja hi sóc, però de sobte veig un castell al meu davant al capdamunt d’una muntanya, no molt alta però a aquelles altures..., veig que la gent hi puja, o sigui que és el regal final, aquí em m’enderroco altre cop, els ànims estan dèbils en aquest punt, però poc a poc hi arribo, ara si, ja només hi ha baixada, una baixada d’uns tres quilòmetres, ja no tinc ni ganes de córrer, la panxa cada cop em fa més mal i fins i tot en algun moment tinc ganes de vomitar però no ho faig ja que no hi ha res sòlid a dins.

            Aquests tres quilòmetres fins arribar a Torelló es fan llargs fins que entro dins el poble per un carrer asfaltat, al final del carrer ja veig a la Gemma, nerviosa com un flam, ja patia per jo, ens donem un petó, ella es posa molt contenta, ja sembla que ho tinc, em comenta que al següent revolt em posi a córrer que l’arc d’arribada ja és allí mateix, ho faig, ja veig l’arc!! Passo per sota l’arc acompanyat per la pluja i els aplaudiments de la gent que estan allí esperant, segurament familiars que esperen a corredors com jo que arribaran exhausts de cansament però amb un somriure a la boca en pensar que hem aconseguit domar a aquests matxos.

            Al final he creuat la línia d’arribada amb un temps de dotze hores i mitja, en aquests moments el temps no és important, només importa haver acabat. L’organització em dóna la bossa amb el regal finisher i a sobre em dóna una altra bossa amb un regal que diuen m’ha tocat, en aquell moment no tinc ni ànims per mirar-ho, m’està agafant fred i ja vaig xop, només tinc ganes d’anar a l’hotel per poder-me dutxar i així ho fem, marxem ben aviat amb la Gemma cap a l’hotel, necessito posar-me a cobert i calent.

            Com a conclusió final sobre aquesta cursa podria dir moltes coses i fer-me molt extens, la veritat és que una cursa d’aquestes sempre t’ensenya quelcom nou, en aquests cas he après que si no hagués estat pel suport de la Gemma i el saber que estava esperant-me a la línia d’arribada crec que ho hauria deixat, perquè les condicions realment van ser molt dures per poder afrontar aquesta cursa. En condicions normals ha de ser una cursa amb un encant excepcional perquè els paratges per on passa són molt bonics, però en aquest cas vaig patir molt per tot el fang acumulat. També m’ha ensenyat a saber patir fins al punt que el cos tira perquè sap que ha de tirar, en aquest tipus de curses hi ha molts alts i baixos emocionals i això t’ajuda a saber controlar-los, suposo que vindria a ser com la vida mateixa però resumida en dotze hores, has de saber patir en els moments durs i pensar que el que vindrà desprès serà molt més bo.

            Per últim felicitar a l’organització per dissenyar un recorregut tant bonic, llàstima per la meteorologia, que en tot moment va estar molt ben senyalitzat i molt ben atesos per tot el personal voluntari. També agrair el suport emocional a la Gemma, la meva dona, per acompanyar-me en aquestes aventures tant dures que faig i el més dur, entendre aquesta forma de vida que a vegades costa que la gent ho faci, moltes gràcies!!

Salut i muntanya.