dimecres, 25 de setembre del 2013

Ultra Cavalls Del Vent 2013

     Suposo que aquesta és la crònica que més trigaré a fer però alhora més a gust faré.
     Ja feia dies que aquest repte em començava a treure el son, imagino que la gent del meu voltant ja ho devia notar, quan tenia un moment treia el tema perquè ja no em podia aguantar, el meu cap barrinava sense parar per aquest gran repte de la temporada, la Ultra Cavalls Del Vent 2013.
     El divendres dia 20 de setembre ja em vaig agafar festa per poder-ho preparar tot amb temps i desplaçar-me fins a Bagà per recollir el dorsal a la tarda, la novetat d'aquest any es que no es podia recollir el dorsal el mateix dia de la cursa, només es podia fer el divendres, doncs després de dinar cap allà, vam arribar a les set de la tarda a Bagà, aquest ultra també el feia el meu company de fatigues, en Carles Raïmat. Només arribar allà ja hi havia un ambient impressionant, semblava que hi havia més gent de fora que habitants té el poble, i de fet crec que és així, més de mil persones disposades a fer la cursa demà, més els seus respectius acompanyants, en fi, molta gent. Ens dirigim cap al pavelló a buscar la bossa del corredor amb el corresponen dorsal, polsera i xips, si si xips, et donaven dos xips per si a meitat de carrera et volies canviar les sabates, així ja el tenies posat i no calia perdre temps. Acte seguit, si volies, podies deixar una bossa amb roba de recanvi per a meitat de carrera, ells es cuidaven de transportar-la a Bellver de Cerdanya, quilòmetre 39 de carrera i tornar-la a Bagà. Quan ja vam tenir tot això enllestit vam anar a donar un tomb per la fira del corredor per fer una mica de temps, ja que a les vuit del vespre feien el briefing i no ens el podíem perdre, just després, cap a l'hotel a Bellver per sopar un bon plat de macarrons i a dormir que tocava matinar de valent.

     A les cinc del mati ja sona el despertador, la veritat és que no he dormit gaire aquesta nit, els nervis no m'han deixat, em poso a la dutxa i em vesteixo per anar a esmorzar, en Carles ja ho esta fent, parlem una estona mentre ens acabem de despertar i a dos quarts de sis ja desfilem cap a Bagà.


     En arribar sembla que el poble encara està una mica dormit però al cap d'uns minuts ja comença a sortir gent per tot arreu, ja es respira l'ambient, a dos quarts de set ja ens dirigim cap al box de sortida, és a la plaça Porxada, allí ens controlen que portem el dorsal, la polsera i el xip i ens deixen entrar, ja sóc dins, ara ja no hi ha volta enrere, l'espera de tots aquests mesos ja ha arribat.

     La plaça està plena de gent, fins i tot hi ha gent gran a dalt als balcons per veure la sortida, la veritat es que impressiona una mica, a les set menys cinc minuts ja comencen a posar la musica més forta, miro al meu voltant i veig gent que esta amb els ulls tancats per a concentrar-se, jo estic com flotant de l'emoció, posen la cançó potser més motivadora que conec, carros de foc, la gent en aquells moment es posa a cridar i a aplaudir i en no res fan el conte enrere i és dona la sortida.


     Bagà - Refugi de Rebost. 8 kms 854 mts d+ (km8)

     A la sortida la gent vol sortir molt ràpid, però la veritat és que gairebé no es pot ni trotar fins que sortim del poble, allí ja ens comencem a estirar una mica, però al cap de poc ens posem en un sender i la gent en aquells moments ens enfilem per tot arreu per no haver d'esperar, al cap d'uns quatre quilòmetres ja estem tots una mica mes posicionats i més tranquils i és pot córrer a bon ritme per arribar al que serà el primer control de pas del dia, només en aquestos vuit quilòmetres m'he quedat bocabadat de la gent que hi arriba a haver per aquest tram de recorregut i el que animen, penso que si tota l'estona és així això serà una motivació brutal. A l'arribar al avituallament menjo fruita i tiro un sobre de sals a un bidó d'aigua dels dos que porto, ara toca un tram força dur i crec que em farà falta tot, això penso.


     Rebost - Niu de l'Àliga. 6 kms 939 mts d+ (km14)

     Surto sense perdre gaire temps de Rebost per afrontar el segon tram, és més curt de distància però més intens de desnivell, en aquests moment la pendent ja no deixa anar trotant i aquí decideixo que aniré caminant, a poder ser a bon ritme, sense haver de parar en cap moment, les vistes ja comencen a ser molt boniques i l'ambient continua igual que en el tram anterior, hi ha gent durant tota la pujada, animant i fent fotos, en arribar al refugi del Niu de l'Àliga, control de pas més alt de tota la cursa (2520mts), miro el planning que m'havia fet per anar seguint un ritme, veig que estic anant sobre els temps que m'havia proposat i això m'anima i em treu una mica de cansament de sobre, en aquest moment penso, ja en tinc un altre, a per el següent.

     Niu de l'Àliga - Serrat de les Esposes. 14 kms 360 mts d+, 1455 mts d- (km28)

     Des d'aquest punt ens toca baixar fins al refugi de Serrat de les Esposes, és un tram llarg, de fet és el més llarg del recorregut amb catorze quilòmetres, que de bon principi ja és pressuposa que es faran llargs perquè el sol ja comença a apretar de valent, per sort encara a estones bufa una mica el vent i això fa que la sensació de calor no sigui tant forta, es per això que aquí em prenc el primer gel del dia.
     El tram comença amb una baixada amb força pedra solta i amb pendent considerable, al cap de poc sembla que la cosa ja es suavitza una mica i fins i tot sembla que tornem a pujar, això em descol·loca, ja que anava motivat de que tot era baixada, fins arribar a uns prats on hi ha el camí molt ben senyalitzat i trobar una pista forestal que anirem alternant a estones fins a arribar al refugi de Serrat, val a dir que en aquest tram se'm fa molt dur arribar fins baix i potser també la calor em fa perdre una mica la concentració, bé, el cas és que crec que he estat més temps del que pensava però no vull mirar el planning perqué prèviament ja he decidit que no el miraria fins arribar al següent punt de control, o sigui, Bellver de Cerdanya.

     Serrat de les Esposes - Bellver. 11 kms 500 mts d- (km39)

     En arribar a Serrat de les Esposes decideixo que em prendre una barreta energètica i tornaré a ficar un sobre de sals al bidó de l'aigua, menjo una mica de fruita, meló i plàtan, i unes gominoles i reprenc la marxa amb la moral una mica més pujada perquè penso que ja queda menys per arribar a Bellver.
     El camí que porta fins a Bellver, al principi puja una mica però a cap de poc ja comença a baixar de forma suau per un sender molt bonic i on es pot córrer molt bé, fins hi tot a bona part del camí ens toca l'ombra, cosa que s'agreix ja que estem arribant a migdia i ara si que fa calor de debò, a falta d'un parell de quilòmetres ja s'acaba l'ombra i ens fan creuar per uns camps de conreu, ja es veu la població al fons i es comença a sentir la gent com anima.
     L'arribada a Bellver és indescriptible, sembla que la cursa s'hagi d'acabar allí, hi ha un passadís fet amb tanques que et condueixen fins al pavelló i estan plenes de gent a banda i banda animant, la veritat és que venen ganes de fer un esprint final per arribar més aviat, però sóc prudent i en aquell moment pel meu cap passa tot el que queda de recorregut, que és més de la meitat, i decideixo posar el fre i arribar de forma més tranquil·la.
     Nomes entrar dins el pavelló fan control de material i em demanen el paravent, la manta tèrmica i el mòbil, tres coses que formen part del material obligatori exigit per l'organització, els hi ensenyo i ja puc anar a menjar-me un bon plat de pasta i agafar la bossa de material per canviar-me.
     Decideixo que em canviaré la samarreta per una de neta i també les sabates, fins a aquest tram he portat unes La Sportiva Ultra Raptor i ara em posaré unes Asics Fuji Trabuco que penso que em donaran un plus de comoditat per afrontar el tram que queda de cursa.
     Bellver - Cortals de l'Ingla. 8 kms 560 mts d+ (km47)

     Surto del pavelló de Bellver al cap d'uns 20-25 minuts d'haver-hi entrat, amb la panxa plena i samarreta neta, decideixo que aquest tram me'l prendré amb una mica de calma ja que és una pujada per pista i al final per una mica de sender, però vull pair bé el dinar, a Bellver he mirat el planning i veig que estic anant sobre el temps i que fins hi tot vaig una mica millor, decideixo que no el tornaré a mirar fins al refugi de Prat d'Aguiló.
     En aquest tram ens ajuntem tres persones i anem pujant sense pressa, sabem que hem de ser prudents perquè encara ens queda un bon tros, és un tram relativament curt, de vuit quilòmetres, però s'està fent llarg per culpa de la calor que esta fent i  com que ja son sobre les tres de la tarda ja no trobem tanta animació com abans, suposo que la gent deu estar dinant.
     Al cap d'una estona entrem a un sender que puja una mica mes dret que la pista per on anàvem, però en poc temps ja som al refugi dels Cortals.
     Cortals de l'Ingla - Prat d'Aguiló 11 kms 828 mts d+ (km58)

     El següent tram és d'onze quilòmetres, puja per un sender fins a la carena de la muntanya, és una pujada intensa per dins el bosc, se'm fa una mica llarga però quan arribo a dalt toca baixar uns tres-cents metres de desnivell, de bon principi em penso que això ja esta fet i que en un moment seré a baix al refugi, però al cap de poc temps ja veig que he sigut massa optimista i aquella baixada s'està fent eterna, en aquests moment crec que m'està envaint la primera "pajara" del dia, cada cop es fa més dur pensar que encara no arribo i que ni tan sols veig el refugi, fins que de sobte, com si del no res hagués sortit el veig al fons d'uns prats, en aquell moment em puja la moral i començo a trotar per arribar més aviat.
     En arribar al refugi reposo forces i el següent que faig és mirar el planning que tinc fet, efectivament, comprovo que he tingut una "pajara" de campionat, no tan sols he perdut l'avantatge de portava, sinó que també he estat mitja hora més del que tenia previst, bé doncs, tocarà apretar les dents al pròxim tram.

 
      Prat d'Aguiló - Lluís Estasen. 12 kms 470 mts d+, 810 mts d- (km70)

     Decideixo que al haver perdut tant de temps potser és hora que em prengui un altre gel, així ho faig, torno a menjar fruita, que de fet és el que millor és posa al cos, sé que no porta molta energia i que hauria de menjar més, però la veritat és que no hi ha res que és posi millor i al següent punt hi tornarà haver pasta.
     Som un grupet de gent que sortim junts de l'avituallament, ens disposem a fer la següent pujada anomenada "Pas de Gosolans", agafem un ritme tranquil però sense parar en cap moment, penso que potser podria anar una mica més ràpid però vull reservar les cames per la baixada que ens tocarà fer després, ja que si es pot fer corrent és molt ràpida i en canvi caminant ja l'he feta un cop i no em va quedar un bon record.


     Un cop arribem a dalt i creuem cap a l'altre costat, ja és veu la pista al fons, això fa que em vingui una pujada de moral i em llenço a córrer com havia planificat anteriorment, en un moment sóc a baix però continuo corrent per la pista, ja tinc ganes d'arribar al refugi Lluís Estasen, crec que és un punt clau de la cursa perquè ja portaré 70 quilòmetres i allí hem quedat que ens veuríem amb la Gemma i els seus pares, o sigui els meus sogres, el Josep Maria i la Teresa, que han pujat per fer-me d'assistència.
     Ja gairebé és fosc però vull intentar arribar al refugi sense haver de treure el frontal de la motxilla, malauradament, a falta d'un quilòmetre, més o menys, ho he de fer si no vull prendre mal amb les pedres del camí.
     En l'últim tram de pujadeta que hi ha per arribar al refugi ja sento la Teresa que m'està animant, jo encara no l'havia ni vist, aquí l'ambient ja torna a ser espectacular, em reuneixo amb ells i parlem una estona i aprofito per menjar-me un altre plat de pasta i canviar-me de roba, ja és fosc i comença a refrescar.
     En aquells moments estic en un estat d'eufòria, no sé si pel gel que m'he pres o bé per l'alegria que he tingut en veure'ls, la qüestió es que no estic ni mitja hora que ja torno a marxar tot content d'haver-los vist i d'haver superat ja el quilòmetre setanta.


     Lluís Estasen - Refugi Gresolet. 4 kms 93 mts d+, 570 mts d- (km74)

     Surto tot disparat de Estasen amb les piles carregades, més d'il·lusió que d'aliment, pensant que ara em toca una baixada que és fa ràpida, el que no penso és que ja es fosc i comença a caure la humitat, total, que al primer quilòmetre faig una patinada que em deixa assegut al terra, per sort no ha estat res, m'aixeco i penso que serà millor agafar-s'ho amb més calma, que les cames ja no estan per tirar coets i tampoc per a fer bogeries, a aquestes alçades de cursa el que interessa és acabar sa i estalvi, al cap de poc arribo al refugi de Gresolet, allí agafo un tros de plàtan perquè al control anterior no n'he menjat i de sobte s'activa l'alarma intestinal que em diu que si m'empasso aquell plàtan, el que faré a continuació serà treure el macarrons, vist l'èxit decideixo no empassar-me'l i no menjo res, penso que al pròxim ja ho intentaré un altre cop.

     Gresolet - Sant Martí. 9 kms 300 mts d+, 600 mts d- (km83)

     Només sortir de Gresolet el recorregut ja comença a enfilar per un collet d'uns 300 metres de desnivell, allí ja ho començo a passar malament, crec que hauria d'haver-me prés almenys un gel ja que d'aliment no entrava res, però en aquell moment no em ve de gust o sigui que decideixo que continuaré fins a St. Martí i allí ja me'l prendré.
     La pujadeta és fa dura i la baixada, principalment per una pista és fa llarga, en aquell moment vaig sol i el meu cap ja està donant massa voltes a l'esgotament que començo a tenir acumulat de tot el dia.
     Arribo a St. Martí bastant tocat perquè se que ara tocarà un tram dur i necessito ingerir aliment, així que agafo un tros de pa sucat amb tomàquet i un tall de pernil cuit, faig una primera mossegada i sorpresa, allò comença a donar voltes per la boca sense poder-ho empassar de cap de les maneres, ho forço una mica i engullo però ja no entra res més, ja ni em plantejo de prendre'm un gel perquè crec que encara seria pitjor, la cosa ja comença a ser preocupant perquè encara em queda gairebé vint quilòmetres i si no menjo res serà molt difícil poder arribar al final, i la veritat, abandonar no entra als meus plans en aquest moment ja que físicament encara puc continuar.
     Sant Martí - Sant Jordi. 5 kms 600 mts d+ (km88)

     Surto de St. Martí sense haver menjat res, vaig amb un altre noi pensant que així ell m'ajudarà a estirar una mica en la dura pujada que ens toca fer ara, els empedrats, al cap de poc ja veig que no podré seguir el seu ritme i deixo que s'escapi, de nou em torno a quedar sol i vaig pujant molt poc a poc, sembla que aquella pujada no s'acaba mai, de sobte em trobo un noi a davant meu que també va lent com jo, pugem junts fins al refugi de Sant Jordi, però ell sembla que digestivament està més bé i pot ingerir aliment, cosa que jo continuo amb el col·lapse intestinal, només em puc menjar un parell de galetes i a dures penes.
     Sant Jordi - Bagà. 12 kms 780 mts d+ 200 mts d- (km100)

      Ja només em queda dotze quilòmetres per poder assolir l'objectiu de ser finisher de la Ultra Cavalls del Vent 2013, ja fa estona que he deixat de banda el meu planning perquè des de que estic col·lapsat de l'estómac ja només importa poder arribar al final, no importa el temps.
     En condicions normals dotze quilòmetres, i gairebé tots de baixada, els faria bastant ràpid però aquesta baixada té una trampa amagada que són els dos-cents metres de pujada, a mi se'm fan eterns, físicament ja estic esgotat per no haver ingerit aliment i anímicament escara estic pitjor de veure que per culpa de l'estómac no puc acabar com jo voldria, o sigui que decideixo que aniré caminant tot el que queda de recorregut i tard o d'hora ja arribaré, i així és, ens ajuntem amb dos nois més, que per cert un dels dos encara va pitjor que jo, i quan el rellotge ja marca que portem una mica més de vint-i-dues hores de cursa, concretament vint-i-dues hores i tretze minuts arribo a la plaça d'on a les set del mati del dia abans havíem sortit, es un moment molt emocionant, tota la gent que hi ha, que no es poca per ser passades les cinc de la matinada, esta aplaudint i animat-nos als valents que podem completar tot el recorregut.


     En fi, oficialment ja puc dir que he completat el meu primer ultratrail de més de cent quilòmetres, crec que ho hauría pogut fer amb menys temps en condicions normals, ja que ho he passat malament al final per culpa de no poder ingerir res, però bé, tots els factors conten i aquest també l'he de contemplar, la propera vegada ho hauré de planejar de diferent manera per veure si no ho passo tant malament.
     En creuar la línia d'arribada sembla que ja em marxin tots els mals, ja no tinc son, puc menjar unes galetes de sucre i el més important, crec que físicament estic molt sencer.
     Ultra Cavalls del Vent crec que és una cursa que totes les persones que fem ultratrails, almenys, una vegada a la vida l'hauríen de fer, i no ho dic només pel paisatge, que és meravellós, sinó també per tota l'organització que hi ha, tots els voluntaris que fan una feina impressionant i el més important, crec, tota la gent que et vas trobant pel camí i que no para d'animar a tots els que passem, s'ha de veure i sobretot s'ha de viure.


     Sincerament, és una cursa que m'ha agradat molt i ja està apuntada al calendari per l'any vinent, sempre que em toqui la inscripció al sorteig.

     Salut i muntanya.

Track Ultra Cavalls del Vent 2013

5 comentaris:

  1. L'autor ha eliminat aquest comentari.

    ResponElimina
  2. Una narració genial!
    M'ha permès posar-me dins la pell de l'experiència de fer una ultratrail!!
    Això sí que és compartir una aventura.

    ResponElimina
  3. Ostras Raul, què crack!! moltes felicitats pel repte aconseguit!! ja et vaig seguint pel blog...les narracions, genials! Felicitats i fins aviat!! :D

    ResponElimina
  4. Primo!!! Deu ni do, no!!! No coneixia pas el teu blog pero ara me'l repasso!!! jejej Enhorabona, ets un crack!!!

    ResponElimina
  5. xulíssim. quasi tant com trobar-s'hi. bé, bé...sense parar d'entrenar i endavant!!

    ResponElimina