Cursa de Resistència Valls d’Àneu.

               És divendres i estic anant, juntament amb la Gemma i el Dídac, cap a Esterri d’Àneu, aquest cap de setmana, bé, el dissabte dia divuit, estic inscrit a la Cursa de Resistència de les Valls d’Àneu, concretament una marató de muntanya puntuable pel campionat de Catalunya de curses de resistència.

            Arribem a Esterri sobre dos quarts de nou del vespre, el primer que faig és anar al pavelló polisportiu a buscar el dorsal, feina feta per demà, acte seguit anem a la fonda Agustí, on hi tenim reservada una habitació per poder dormir o si més no descansar una estona.

            La cursa està emmarcada dins la celebració del Ultra Trail de les Valls d’Aneu, consta de quaranta-sis quilòmetres amb un desnivell positiu de tres mil tres-cents metres. La sortida és a les set del matí, o sigui que tocarà anar a dormir ben aviat, però abans sortim a donar un tomb per Esterri, hi ha molt ambient per tots els carrers, mentre estem fent un beure en un bar, el temps ens dona la benvinguda en forma d’un diluvi que sembla que no s’acabi mai, quan la cosa afluixa una mica tornem a la fonda a sopar.

            Un cop havent sopat preparo tot el material necessari per l’endemà i repassem amb el Dídac i la Gemma, aquest cop tinc assistència de luxe que em seguirà durant tota la cursa, els punts on ens hem de veure perquè ens quedi ben clar. 

            Són les cinc del matí, ja fa una estona estem desperts, els nervis són a flor de pell, qualsevol diria que és la primera cursa que faig, però són els mateixos que els del primer dia, baixem a esmorzar una mica de pa torrat amb pernil cuit i un cafè, prèviament ja m’he pres una barreta energètica. A dos quarts de set sortim de la fonda per anar cap al calaix de sortida, pels carrers ja hi ha molt ambient, entro dins la zona delimitada per la sortida i el Dídac i la Gemma es posen a un lateral per poder fer fotos. La sortida no és gaire puntual, passen gairebé deu minuts de les set del matí que sona el petard que anuncia l’inici de la cursa i sortim tots corrent pels carrers d’Esterri.

            Hem quedat amb la Gemma i el Dídac que el primer punt on ens veurem serà al poble de Llavorre, allí portaré els primers sis quilòmetres de cursa i gairebé sis-cents metres positius, el camí no és molt tècnic i encara estic fresc, en menys d’una hora hi sóc, ens saludem, em prenc un gel i omplo d’aigua el botellí. En aquesta cursa m’he proposat seguir el pla que m’ha marcat el nutricionista esportiu Eduard Palau, per intentar que no es tanqui l’estómac de cara al final de la cursa, això implica prendre’m un gel/barreta cada 30-45 minuts de cursa, i així ho faig.

            Al sortir de Llavorre, al quilòmetre nou hi ha el primer avituallament, jo gairebé ni em paro, sé que ara ens toca una baixada de cinc-cents metres per arribar fins a la Guingueta d’Aneu, la baixada no és gaire tècnica i sento que baixo bé, amb forces, en aquest punt coincideixo amb en David, que estava esmorzant a la fonda, ens saludem i baixem junts. Un cop a la Guingueta, quilòmetre onze, toca pujar uns quatre-cents metres fins a Jou, allí m’estaran esperant altre cop la Gemma i el Dídac per carregar aigua i donar-me forces pel que queda de pujada.

            Veig que amb el David anem molt semblant de ritme i decidim pujar junts mentre anem parlant i ens anem coneixent, sembla que així la pujada es fa més ràpida i amb poc temps som a Jou, hi ha molta gent animant-nos i llavors em trobo a la Gemma i el Dídac per segona vegada, una gran alegria, no estic molta estona, estic molt motivat i carrego aigua gairebé sense parar, petó de rigor a la Gemma i a seguir pujant, quedem que al següent punt, al refugi del Pla de la Font també ens veurem per comentar com vaig. 

Només sortir de Jou ens endinsem al bosc, per sort toca l’ombra perquè sembla que el sol ja comença a escalfar, és un tram de cinc quilòmetres i set-cents cinquanta metres positius, m’ho prenc amb molta calma, ara em poso jo a davant a marcar el ritme, sembla que em desmarco una mica del grup de darrera, això fa que em freni i decideixo prendre’m una barreta per començar a ingerir aliment. En poca estona sortim a una pista, és la que ens duu fins al refugi, he de dir que aquest tram no es fa especialment llarg, l’avituallament, el segon de la cursa, està situat a l’aparcament, allí també m’hi esperen la Gemma i el Dídac, sempre preparats per avituallar-me el millor possible, ja vaig directe cap al cotxe, carrego aigua, canvio la botella d’isotònic per una de plena, em faig una frega als genolls amb crema i a continuar.

            El següent tram és el més dur i el més llarg de tota la cursa, jo vaig bé, em noto fort i miro d’aprofitar-ho al màxim, encara anem junts amb el David, ens espera uns quatre quilòmetres i sis-cents cinquanta metres positius fins al cim del Pinetó i després una llarga baixada fins a les Planes de Son, però bé, anem per trams.

            En sortir de l’aparcament em començo a enfilar per prats d’alta muntanya, ja s’ha acabat el bosc, miro endavant i veig tota la fila de corredors, excursionistes i gent que ens anima pujant amunt, fins dalt de tot, en aquell moment penso que la cosa es farà llarga o sigui que baixo el cap i em poso a mirar el camí i poc a poc vaig fent, un pas rera l’altre, sense parar. Quan gairebé sóc dalt, arribar al cim es posa una mica més pedregós de terreny, ja ens han dit que hi ha un tram de tartera, dalt del cim em menjo una altra barreta, la panxa es queixa i hi he de posar aliment. La baixada no és menys dura que la pujada, comença per un tram bastant dret d’arena fina, aquí faig una torcedura de turmell que m’avisa que he d’estar atent, ens endinsem a una gran tartera de blocs gegants de granit i voregem un  petit estany molt bonic, seguim el camí que va lateral al riu que desemboca de l’estany, és una baixada llarga fins que de sobte trobo un avituallament improvisat, dues persones de l’organització han pujat fins allí carregant aigua, isotònic, gominoles i fruits secs, la veritat és que ja anava bastant sec de beure, els hi agraeixo i em bec una botella d’aigua.

            Ara toca un tram d’aquells que sembla que al perfil no sigui res però en realitat són cent cinquanta metres positius, no són difícils de fer però piquen, després d’això el camí torna a baixar fort fins a les Planes de Son, entre les dues baixades són mil tres-cents metres negatius. A Planes de Son hi ha el tercer avituallament, i com no, allí m’esperen la Gemma i el Dídac, ja porto trenta quilòmetres, només en falten setze, els hi comento que aquest tram s’ha fet molt llarg, bec molta aigua, em menjo un plàtan perquè sembla que de tant en tant tinc algunes rampes als bessons, he decidit fer la cursa sense les bessoneres habituals que jo porto perquè vull que la musculatura s’adapti a anar sense i de pas provar com responen les cames sense aquesta mica d’ajuda que suposo per a mi.

            Surto de Planes de Son amb les piles carregades altre cop, ara toca un tram de baixada molt corredora fins a València d’Aneu, passant per Son. A Son m’enduc la sorpresa que hi tornen a ser el Dídac i la Gemma per fer-me fotos, tota la baixada fins a València es fa pel sol, sembla que m’estigui coent, la cosa ja pica de debò, s’atansa el migdia. Un cop arribem a València hem d’anar fins a Sorpe, aquest tram psicològicament és molt traïdor perquè quan ja gairebé ets a Esterri, has d’allunyar-te fent un desnivell de dos-cents cinquanta metres positius, tot el camí és pel sol, en aquest moment jo encara em sento fort però sembla que el poble de Sorpe no arriba mai, allí ens hem de trobar per ultima vegada en cursa amb la Gemma i el Dídac, tinc moltes ganes d’arribar-hi i el sol em comença a afectar. Faig la pujada bé, però no em prendre cap gel perquè no he pensat a agafar-ne a Planes de Son, sento que el necessito i arribo a Sorpe bastant tocat, el primer que faig en arribar es prendre’m el gel i beure molta aigua, el meu estómac m’avisa que hi ha alguna cosa que no funciona bé, he fet un gir a l’estat d’ànim, però només queden vuit quilòmetres i els he de fer com siguin.

            Aquests vuit quilòmetres es fan més llargs que els trenta-vuit anteriors, noto que tinc la boca seca, no tinc ganes de beure, ni menjar, és la sensació que estic començant a deshidratar-me, el tram que queda tampoc ajuda, una successió de pujades i baixades en forma de trencacames que sembla que no s’acabi mai, quan intento córrer en baixada, s’acaba i ve pujada, el poble d’Esterri no es veu i el cap no para de barrinar, per sort en cap moment hi entra la possibilitat d’abandonar, penso que si no arribo corrent, ja ho faré caminant, vaig bé de temps, dins l’horari previst. Al cap de poc temps començo a veure cases i a sentir la megafonia dels altaveus del poble, ara si que ja hi sóc, començo a trobar nens i nenes que ens van animant i entrem al poble per la part alta, creuo el pont romànic del riu per anar fins al carrer major d’Esterri, està ple de gent aplaudint la meva arribada, allí hi veig al Dídac i a la Gemma, m’estan fent fotos de com corro per la catifa vermella, en aquell moment penso que ha estat dur, i en l’ajuda que he tingut per arribar, es fa difícil pensar, creuo l’arc d’arribada i sento que estic fos, rebo la samarreta finisher però necessito sentar-me al terra per descansar.

 

            Com a conclusió final voldria esmentar la bona organització que hi havia en tota la cursa, tant a nivell de marcatge com d’avituallaments. Tot i la duresa de la cursa crec que en general vaig disfrutar molt, els paisatges eren meravellosos i el terreny espectacular, no descarto algun dia tornar-hi per entrenar i fins i tot crec que l’any que ve miraré de tornar-la a fer, vaig quedar molt satisfet amb el recorregut.

            No em voldria deixar d’esmentar el suport incondicional que vaig tenir durant tota la cursa, la meva dona, la Gemma i mon cunyat, el Dídac, en tot moment em van estar animant i ajudant per omplir els botellins, oferir-me gels, barretes, refrescar-me el cap, donar-me roba neta per canviar-me... Als corredors que els hi comentava durant la cursa que tenia assistència personalitzada de debò que flipaven, crec que això va fer que fós una mica més fàcil acabar-la i en tot moment tenia aquella mica de força extra que em transmetien ells, moltes gràcies, de veritat.

Salut i muntanya!

Track CRVA '15 

Pels Camins del Matxos '15

            Passat ja més d’un mes des de l’última cursa, la Marxa dels Castells, el cos ja començava a demanar marxa, és per això que el cap de setmana vaig anar a fer la cursa Pels Camins dels Matxos a Torelló, però bé anem a pams i comencem pel principi.

            El diumenge dia 19 d’abril es celebra la cursa Pels Camins dels Matxos a la localitat de Torelló, aquesta cursa té diferents distàncies i jo elegeixo la més llarga, o sigui, seixanta-tres quilòmetres amb un desnivell positiu de tres-mil cent metres, és la segona cursa més llarga que he pensat fer aquesta temporada o sigui que m’he l’he d’agafar amb molt de respecte.

            Marxem el dissabte amb la Gemma, per fi podrà acompanyar-me a una cursa d’aquestes característiques per fer-me d’assistència, hem agafat una habitació en un hotelet econòmic de Manlleu ja que el tret de sortida de la cursa és el diumenge a dos quarts de set del matí, d’aquesta manera ja aprofitem per descobrir una mica el terreny i determinar on ens podrem veure durant la cursa, de pas ja agafarem el dorsal i el xip el dissabte i anem a veure el briefing informatiu.

            Durant el briefing del dissabte ja ens informen que la meteorologia no serà molt bona i que donen pluja per tot el diumenge, que i farem, tocarà mullar-nos, l’ambient és molt bo però decidim anar cap a l’hotel aviat per preparar-ho tot i anar a sopar d’hora perquè el diumenge toca matinar.

            Són les sis dels matí de diumenge i ja estem prop de l’arc de sortida, encara hi ha poc ambient però poc a poc la gent va arribant, nosaltres esperem al Josep Maria Caba, ell també la fa, durant tota la nit sembla que ha plogut perquè els carrers estan molt molls però ara no plou. Ja s’acosta l’hora i ens col·loquem dins la zona delimitada per l’organització, la Gemma es situa una mica més endavant per poder fer fotos, els nervis ja estan a flor de pell fins que de sobte tiren un petard enlaire i al soroll del tro donen la sortida.

            Començo a córrer, m’ho agafo amb calma perquè encara és una mica fosc i no he agafat el frontal, no vull fer pas una torcedura de peu només a l’inici, poc a poc ens anem endinsant a un sender que ben aviat ja comença a pujar, en aquell punt es fa clar, el primer tram són uns dotze quilòmetres amb un desnivell de mil metres positius amb un petit avituallament a la meitat i un de més complert al Santuari de Bellmunt, només en agafar el sender ja veig que avui ens tocarà pencar de valent, el terreny està molt enfangat i contínuament estic patinant per poder pujar, bé, no només jo patino, sinó tothom.

Sobre les vuit i deu minuts arribo al Santuari de Bellmunt, hi ha un ambient espectacular, agafo una llesca de pa amb tomàquet i pernil cuit per menjar una mica, bec aigua i continuo, ara ens toca una baixada una mica forta, d’aquelles en que un es diverteix deixant-se anar però en aquest cas és impossible fer-ho, si a les pujades ja costava per les relliscades del fang la baixada és molt pitjor, sembla que estigui esquiant sobre el fang, a les sabates ja no és diferència el color, anem baixant com podem fins al Salt del Molí, llavors, el camí va uns quilòmetres planer fins tornar a pujar al coll de Sant Bartomeu.

            Un cop arribo al control de Sant Bartomeu i després d’haver passat el primer intent de pluja que m’obliga a posar la jaqueta impermeable, començo a enfilar els tres-cents metres que queda per arribar fins al cim del Puigsacalm, ara torna a fer calor i em noto que em comença a venir la primera “pajara” del dia, em prenc un gel energètic, en aquest punt ja portem uns vint-i-cinc quilòmetres i amb tant de fang fa que el cansament sigui superior. Aquest és un punt en que hem de pujar fins al cim i desprès tornar a baixar gairebé fins al mateix lloc, in situ un  pot escollir si el vol fer o no en funció de les seves forces, jo decideixo fer-lo ja que a això he vingut. Un cop dalt al cim comença a pedregar fluix, o sigui que toca passar el xip ràpid, beure un vas de cola i tornar a baixar de seguida.

            Si les baixades que havia fet fins ara les considerava tècniques a causa del fang acumulat, no eren en cap cas comparables al que ens esperava en aquell moment, baixant començo a pensar que he anat lent a pujar i ho he de recuperar a la baixada, però crec que tècnicament era impossible guanyar temps en aquella baixada. Una baixada pràcticament vertical, enfangada, amb cordes per poder-se agafar i fins i tot cadenes metàl·liques posades per l’organització el mateix dia per assegurar-ho encara més, i per acabar-ho d’adobar, si et sorties de la traçada hi havia un tancat amb filferro de punxes que no t’hi podies ni acostar per no deixar-hi un tros de pell o de roba. Tot i així, em poso en mode treball i començo a baixar bastant fort, crec que en alguns moment fins i tot em vaig divertir, vaig avançar a diferents corredors fins arribar a l’avituallament del coll de Bracons situat al mig de la carretera.

            Ens diuen que fins al següent avituallament és tot baixada i només hi ha sis quilòmetres, o sigui que decideixo no menjar gaire, només omplo els botellins d’aigua, al següent punt d’avituallament és on hem decidit que ens veurem amb la Gemma. La baixada és per dins el bosc, és una baixada poc tècnica si no fós pel fang que hi ha a tot el camí, anem un grup a bon ritme sense parar de trotar, no em toca el sol, cosa que s’agraeix i en un moment arribo a l’avituallament del Prat de la Vola.

            Al Prat de la Vola hi arribo a les dotze del migdia, en aquell moment fa molt bo, ha sortit el sol, ens trobem amb la Gemma, ella ja estava patint perquè no arribava, a l’avituallament em menjo un tall de llonganissa i dos trossos de meló, no m’entretinc gaire perquè ara tocarà pujar al Santuari de Cabrera i tornar a baixar al mateix punt d’avituallament, o sigui que ens tornarem a veure amb la Gemma al mateix punt però amb uns deu quilòmetres més. Aquest és un altre punt on el corredor pot decidir si pujar o no, jo ni m’ho penso, amunt!

            Ens endinsem dins un bosc bastant brut i vaig pujant amb tranquil·litat, toca pair bé el menjar, desprès passem per uns prats d’herba, ja veig Cabrera al capdamunt de la muntanya, és una pujada de gairebé cinc-cents metres positius on al tram final hi ha unes escales de pedra una mica aèries que em mereixen una mica de respecte quan hi penso. La pujada es fa bastant dura perquè fa calor, val a dir que les escales no són el que m’esperava, fins i tot m’agraden, comparades amb la baixada del Puigsacalm no són res, llàstima que quan arribem dalt es torna a posar a ploure, aquesta vegada amb una mica més de ganes, no m’entretinc a l’avituallament de dalt de Cabrera, sé que toca una baixada fins al Prat de la Vola i allí ja menjaré. La baixada sembla una pista de patinatge, anem un grup de corredors i quan no cau un cau l’altre, sembla un episodi d’Humor Amarillo i a sobre plovent, però en poc més de mitja hora ja he fet la baixada i torno a ser a l’avituallament de Prat de la Vola i amb la Gemma al meu costat, altra vegada nerviosa i patint. Em menjo una mica de pasta i una mica de fruita. Quan ja anava a marxar la Gemma em pregunta si vull els pals i li dic que si, ja començo a estar una mica cansat i ja porto quaranta quilòmetres a les cames, penso que serà millor agafar-los tot i que no em sento molt còmode amb ells quan he de córrer i crec que això em condiciona una mica, però a aquestes alçades de cursa el millor es conservar les articulacions i la musculatura que ja està cansada. La Gemma m’acompanya una estona per la pista on marxem i així parlem una estona, un cop ens separem ja no ens tornarem a veure fins a la línia d’arribada, ja l’hi avanço que no serà sobre l’hora prevista perquè el terreny està poc practicable i estic cansat, li dic que aniré fent poc a poc i sense pressa.

            La següent pujada que m’espera és la de la Creu de Salgueda, és una pujada d’uns quatre-cents metres, m’ho prenc amb molta calma, a aquelles alçades ja no sóc l’únic que va caminant, psicològicament ja n’estic cansat de tant de fang però tampoc entra al cap l’abandó, o sigui que a pencar de valent, estrènyer les dents i continuar. Decideixo posar-me música per distreure una mica la ment, la veritat és que ho aconsegueixo fins que de sobte es torna a posar a ploure i he de tornar a treure la jaqueta impermeable per enèsima vegada, ja he perdut el compte de les vegades que m’he l’he posat i tret, el soroll de les gotes com cauen a la caputxa em distreu i fa que no pensi en el que queda, la qual cosa és bona ja que els quilòmetres es fan més portadors. Arribo a un avituallament que ens reben amb crits d’ànims, fins i tot els gossos borden per animar-nos, allà toca vas de cola i menjar una barreta i torno a marxar sense perdre gaire temps, a més quan pares de caminar sembla que fa fred i tot.

            Ara ens toca un tram que passa una estona per un lateral de la muntanya, la veritat és que es fa difícil perquè amb el fang que hi ha i al ser un pas lateral és molt poc estable, agafem una baixada i altre cop torna a ser una pista de patinatge, aquest cop no puc controlar la caiguda i caic de panxa a terra i baixo mitja baixada patinant per sobre el fang, ja només em faltava això, per sort al cap de poca estona faig cap a una riera que he de creuar pel mig, no hi baixa molta aigua, però la suficient per mullar-te els peus, primer aprofito per netejar una mica els pals, amb la caiguda han quedat tots plens de fang de les empunyadures i desprès netejar-me les mans, just en sortir de la riera em trobo amb el següent avituallament, una mica pobre la veritat, només hi havia aigua, isotònic i fruits secs. Li pregunto quan queda per arribar i em contesta, deu i mig fins al final i uns tres quilòmetres fins al següent punt d’avituallament, en aquell moment penso que si només són tres quilòmetres no cal menjar res que aviat hi seré.

            Cometo el greu error de no menjar res en l’avituallament anterior i en aquest punt hem de fer una pujada d’uns dos-cents cinquanta metres positius, la veritat és que la pujada es fa interminable, sembla que no s’acabi mai, com que mentalment vaig tocat fa que encara sigui més dura del compte. Un cop arribem a dalt de tot toca fer una baixada per una pista asfaltada fins arribar a l’avituallament, allí, la veritat és que ja no m’entra res de menjar, aquests tres quilòmetres han fet que se’m tanqués l’estómac i ja no entra res d’aliment, de fet gairebé ja no hi entra ni líquid, no intento forçar massa l’estómac, ja només em queda uns sis o set quilòmetres i crec que no hi ha moltes pujades, tard o d’hora hem de baixar fins a Torelló.

            Començo a caminar, es posa a ploure altre cop, ara aquesta pluja ja m’acompanyarà fins a la línia d’arribada, ho fa amb una intensitat mitja fet que fa que no molesti excessivament, ja vaig moll dels peus, les mans, la gorra,... Per sort la jaqueta impermeable aguanta totes les escomeses com si res.

            Vaig caminant per dins el bosc, ja es veu el poble de Torelló i la moral sembla que està pujant perquè sembla que ja hi sóc, però de sobte veig un castell al meu davant al capdamunt d’una muntanya, no molt alta però a aquelles altures..., veig que la gent hi puja, o sigui que és el regal final, aquí em m’enderroco altre cop, els ànims estan dèbils en aquest punt, però poc a poc hi arribo, ara si, ja només hi ha baixada, una baixada d’uns tres quilòmetres, ja no tinc ni ganes de córrer, la panxa cada cop em fa més mal i fins i tot en algun moment tinc ganes de vomitar però no ho faig ja que no hi ha res sòlid a dins.

            Aquests tres quilòmetres fins arribar a Torelló es fan llargs fins que entro dins el poble per un carrer asfaltat, al final del carrer ja veig a la Gemma, nerviosa com un flam, ja patia per jo, ens donem un petó, ella es posa molt contenta, ja sembla que ho tinc, em comenta que al següent revolt em posi a córrer que l’arc d’arribada ja és allí mateix, ho faig, ja veig l’arc!! Passo per sota l’arc acompanyat per la pluja i els aplaudiments de la gent que estan allí esperant, segurament familiars que esperen a corredors com jo que arribaran exhausts de cansament però amb un somriure a la boca en pensar que hem aconseguit domar a aquests matxos.

            Al final he creuat la línia d’arribada amb un temps de dotze hores i mitja, en aquests moments el temps no és important, només importa haver acabat. L’organització em dóna la bossa amb el regal finisher i a sobre em dóna una altra bossa amb un regal que diuen m’ha tocat, en aquell moment no tinc ni ànims per mirar-ho, m’està agafant fred i ja vaig xop, només tinc ganes d’anar a l’hotel per poder-me dutxar i així ho fem, marxem ben aviat amb la Gemma cap a l’hotel, necessito posar-me a cobert i calent.

            Com a conclusió final sobre aquesta cursa podria dir moltes coses i fer-me molt extens, la veritat és que una cursa d’aquestes sempre t’ensenya quelcom nou, en aquests cas he après que si no hagués estat pel suport de la Gemma i el saber que estava esperant-me a la línia d’arribada crec que ho hauria deixat, perquè les condicions realment van ser molt dures per poder afrontar aquesta cursa. En condicions normals ha de ser una cursa amb un encant excepcional perquè els paratges per on passa són molt bonics, però en aquest cas vaig patir molt per tot el fang acumulat. També m’ha ensenyat a saber patir fins al punt que el cos tira perquè sap que ha de tirar, en aquest tipus de curses hi ha molts alts i baixos emocionals i això t’ajuda a saber controlar-los, suposo que vindria a ser com la vida mateixa però resumida en dotze hores, has de saber patir en els moments durs i pensar que el que vindrà desprès serà molt més bo.

            Per últim felicitar a l’organització per dissenyar un recorregut tant bonic, llàstima per la meteorologia, que en tot moment va estar molt ben senyalitzat i molt ben atesos per tot el personal voluntari. També agrair el suport emocional a la Gemma, la meva dona, per acompanyar-me en aquestes aventures tant dures que faig i el més dur, entendre aquesta forma de vida que a vegades costa que la gent ho faci, moltes gràcies!!

Salut i muntanya.