Un mes després de l'última experiència viscuda, amb un cert mal regust de boca, vaig pensar que potser ja començava a estar recuperat i decideixo agafar-m'ho amb una mica més de calma, és per això, que aquesta vegada no m'apunto a cap ultratrail, però si decideixo de provar-ho amb una distància una mica més curta, sense pensar-m'ho més, m'apunto al Trailseries Les Ermites d'Ulldemolins de 22 quilòmetres i un desnivell positiu de 1.000 metres.
Aquesta cursa transcorre pel parc natural de la serra de Montsant i passa per quatre ermites, d'aquí el seu nom, crec que aquest paratge és una mica desconegut encara perquè aquest hivern hi hem anat a entrenar bastant i gairebé mai ens trobàvem gent, tot i això no vol dir que no sigui gens atractiu ni bonic per a fer-hi molt bones caminades i també entrenaments de cara a l'hivern, ja que no podem anar cap al Pirineu a causa de la neu, crec que durant els entrenaments realitzats durant l'hivern vaig anar descobrint unes muntanyes molt boniques i ara sempre que puc m'hi escapo per fer una sortideta, ja sigui amb la Gemma per caminar durant una bona estona o amb en Carles per fer un bon entrenament.
La cursa és el diumenge dia 10 i comença des de l'ermita de St. Antoni, molt a prop de la població d'Ulldemolins, la sortida és a les deu del matí, de fet crec que no està malament que la sortida sigui tant tard ja que jo tinc una hora de camí i així no m'he de llevar tant d'hora, hi ha dies que s'agraeix dormir una mica més i aquest n'és un d'ells. Un cop sóc allí, a les nou del matí, ja es respira ambient de cursa per tots els costats, no és una cursa amb molta participació, però també fan una marxa popular de la meitat del recorregut de la cursa, o sigui que també hi ha molta gent caminadora.
Un cop allí ens trobem amb un company que també farà la cursa, en Gerard. A partir d'allí ja comença el ritual de sempre, anar a buscar la bossa del corredor, dorsal, etc. Aquest cop només ens donen el dorsal i ens diuen que ens donaran la bossa a l'acabar, els dos estem gelats perquè fa bastant fred però el pitjor és que fa molt vent, el primer que penso és que si aquí fa molt vent, a dalt encara serà pitjor.
Ja gairebé a l'hora de sortida ens anem col·locant en posició, en aquells moment em trobo amb ma cosina, l'Esther, ella ha vingut a fer la marxa amb la Montse i també saludo a la Marta, en aquell moment aprofito per fer-me una foto amb el Gerard davant l'arc de sortida.
Donen la sortida puntuals a les deu, intento agafar un ritme una mica tranquil al principi perquè sé que els primers quilòmetres són bastant plans i per pista fins arribar a Albarca, passant abans per l'ermita de Sta. Magdalena, però després hi ha una pujada dura que és on gairebé fem tot el desnivell positiu, crec que si em reservo una mica després podré apretar més a la pujada i així ho faig, durant aquest tram de pista anem avançant els que han sortit a fer la marxa, a ells els hi han donat la sortida cinc minuts abans, és bonic i motivador veure que en tot moment vas avançant gent.
Arriba la pujada, és hora d'exprémer la maquinària, agafo un gel del portabidons i me'l prenc sense pensar-m'ho gens, acte seguit un bon glop d'aigua amb sals que porto al bidó. En aquell moment sé que la pujada és molt més intensa i curta del que jo m'esperava, aquesta no l'he feta mai, és per això que penso que s'ha d'apretar de valent les dents. Agafo un bon ritme de pujada sense entretenir-me gens, avanço a molta gent, tota l'estona estic dient "passo, passo, pas si us plau" perquè el camí ara ja és corriol que només hi passa una o dues persones, les sensacions són molt bones i en un moment ja sóc dalt a l'ermita de la Mare de Deu de Montsant, allí, hi ha el primer avituallament i control per fitxar amb el xip que portem al canell penjat. No menjo gaire, un vas d'isotònic i dos trossos de taronja.
Arribat aquest punt ens toca fer el que potser és el tram més bonic de tota la cursa, anem seguint per la carena de la serra fins a arribar a un pi emblemàtic, el Pi de la Carabasseta, abans d'arribar fins allí hem de passar per diversos trams de bosc i fins i tot algun tram que està habilitat amb una sirga d'acer per poder passar. Just en arribar al Pi de la Carabasseta ens toca baixar altra vegada fins a l'ermita de Sta. Magdalena, la baixada és d'aquelles que et desperta els quàdriceps de cop, és gairebé igual de dura que la pujada anterior però una mica més llarga. En arribar a l'ermita ens dirigim fins a l'ermita de St. Antoni, punt de sortida per acabar el primer bucle que ens ha tocat fer, allí hi ha situat el segon avituallament, a partir d'aquell moment la resta de cursa ja gairebé no té molt desnivell.
Sortim de l'ermita i anem en direcció a Ulldemolins però a mig camí ens desviem per anar cap al Congost de Fraguerau, allí hi ha l'última ermita que visitarem, és la de St. Bartomeu, hi anem per les Cadolles Fondes, petites piscines naturals que forma el riu Montsant, abans d'endinsar-nos al congost hi trobem una altre avituallament, a partir d'allí hem d'anar fins a l'ermita, fitxar amb el xip i tornar pel mateix camí. El sender que porta fins a St. Bartomeu és molt bonic i també molt corredor així que aprofito per guanyar temps, en aquell punt encara guanyo alguna posició, just abans d'arribar hem de passar tots els corredors per un pont penjat de fusta una mica vellugadís, la tornada fins a l'encreuament és una mica dura, em vaig trobant a tots els corredors que venien pel darrera fins arribar al punt d'encreuament per afrontar l'ultim tram del recorregut.
Aquest tram s'intueix que serà una mica dur perquè només començar ja és en pujada, per sort veig que tots anem si fa no fa igual de cansats i això fa que m'ho prengui amb més calma, és un tram curt, els de l'avituallament ens diuen que són quatre quilòmetres, però ni de bon tros hi són, o sigui que com a molt hi ha uns dos quilòmetres i mig, al cap de poc ja vaig veient gent passejant, això significa que l'arribada ja és a prop, efectivament, al cap de res arribo a l'ermita de St. Antoni per la part de dalt per al final entrar pel mateix arc que havíem sortit feia poca estona, enmig dels crits d'ànim de la gent hi puc veure el meu cosí, Jordi, que també ha vingut, passo per sota de l'arc i acte seguit fitxo amb el xip per aturar el crono en dues hores i trenta-sis minuts, creia que ho faria més ràpid però no està malament tenint en compte que el primer ha tardat dues hores i un minut.
Ja només em queda mirar la classificació i menjar una mica, saludo en Gerard, ell ha arribat abans que jo, al final he quedat en la posició trenta-un d'un total de vuitanta-vuit persones arribades dins el temps establert, crec que no està gens malament tenint en compte les vacances que m'he pres entremig.
Volia comentar dues coses abans d'acabar, la primera és felicitar la gent de Naturetime Events, especialment en Pol i en Joan perquè crec que l'organtizació va estar molt bé, molt ben marcada, bons avituallaments, voluntaris, etc, etc. La segona qüestió que volia comentar és un fet que he descobert posteriorment a la cursa, al cap d'un o dos dies. El cas és que jo sempre acostumo a dur la meva càmera de fer fotos, en el cas dels ultratrails, però en aquestes curses curtes al no dur motxil·la no la porto, en aquest cas confio una mica de la gent que a vegades m'acompanya i la bona fe dels organitzadors d'aquest tipus de curses que pengen fotos a la seva web, però en aquest cas no ha estat així, sinó que m'arriba via facebook un enllaç de dues pagines per poder veure les fotos que m'havien fet, val a dir que durant la cursa ja vaig veure gent que feia fotos, la sorpresa és que si tu vols aquestes fotos, les has de comprar, fins aquí tot correcte, és la primera vegada que m'hi trobo però ho respecto, el que em toca de valent els nassos és que si tu vols comprar aquella foto com a record d'aquella cursa, ni més ni menys que has de pagar el preu, assequible segons ells, de cinc o sis euros en funció del fotògraf que és, em vaig quedar bocabadat. Penso que aquest preu és una mica elevat i és per aquest motiu que no podreu veure gaires fotos en aquesta publicació. I pensar que a Cavalls dels Vent ens la van donar de gratis, mira si podien fer diners. En fi, una mica indignant, la gent ja no sap d'on treure negoci...
Salut i muntanya.
