Trail del Bisaura 50K

            Avui fa una mica més d’una setmana de la realització del Trail del Bisaura, però bé, anem a pams. Desprès de la desfeta, per lesió, del gran objectiu de l’any, la CCC-UTMB vaig decidir que havia de fer alguna altra cursa, una mica més curta per poder-me treure la dinàmica negativa de l’abandó i poder acabar l’any amb la finalització d’una cursa. Vaig estar mirant per internet fins que al final vaig veure que el Trail del Bisaura podia estar molt bé, el feien el cap de setmana llarg del dotze d’Octubre i podies triar entre quatre traçats, la S, la M, la L i la XL, el que en quilòmetres es traduïa en: 11, 21, 50 i 80. Inicialment volia fer la XL però un cop vaig haver mirat els perfils de la prova i algun que altre vídeo que rondava pel Youtube vaig decidir anar a assegurar i inscriure’m a la L.

            El Bisaura és una subcomarca situada entre l’Osona i el Ripollès, jo ja la vaig descobrir una mica quan vaig fer Pels Camins dels Matxos, és per això que em va costar poc decidir-me a fer-la, els paisatges són impressionants i en aquesta època de l’any la cosa prometia molt. La cursa surt des de Sant Quirze de Besora el diumenge a les sis del matí, o sigui que, dissabte al matí ja vam decidir de marxar i quedar-nos-hi a dormir. Aquesta vegada ens acompanyaven el Josep Maria i la Teresa, els meus sogres.

            El dissabte a la tarda vam anar a buscar el dorsal i ja ens vam quedar al brifing que feien per saber més bé per on ens tocaria passar. L’objectiu d’aquesta cursa per a mi era passar-m’ho molt bé i acabar-la, no importava el temps, sabia que en tenia de sobres ja que darrera meu hi havia els de la XL que encara en necessitaven més per acabar, però, interiorment sempre em faig una mica de planning de temps que m’agrada seguir, i així ho vaig fer, el temps estimat per a fer els cinquanta quilòmetres i tres mil cent metres de desnivell positiu era de nou hores.

            Encara falta mitja hora per començar i ja som a la plaça del poble, fa bastant fred, segons marca el cotxe sobre uns cinc graus, hi ha poca gent encara, a les sis del matí fem la sortida conjunta amb els de la cursa XL, els de les curses inferiors surten més tard, no som molts, l’organització ha establert un màxim de dues centes persones per cursa i crec que en aquestes dos no s’hi ha arribat. Deu minuts abans ja ens comencem a col·locar sota l’arc, és negra nit i tots anem amb el frontal, hem d’anar ben bé un hora i mitja amb el frontal. De cop encenen uns coets i donen la sortida, això ja està! Ara toca divertir-me al màxim d’una jornada per uns paisatges impressionants.

            El primer tram són uns cinc quilòmetres amb tramets de puja-baixa no molt forts, passem per Montesquiu i llavors pugem cap dalt al castell però sense arribar-hi, fins arribar a un petit avituallament en un pla, és just abans de la famosa pujada de l’infern, se l’anomena pujada de l’infern perquè sempre està molt enfangada i rellisca molt, el desnivell no és molt, uns quatre cents metres positius que aquest any no estan gens enfangats i es pugen molt bé i molt ràpid, la sorpresa és que en arribar a dalt em trobo uns dimonis disfressats i un drac animant-nos, i això que només són les set del matí, aquí si que veig que avui anirem a divertir-nos molt i a gaudir del traçat al màxim.

            Un cop dalt hi ha l’avituallament del Revell, encara hem de crestejar una mica i tornar a baixar fins al poble de Santa Maria de Besora, primer punt on ens veurem amb la família, allí ja hauré fet els primers deu quilòmetres. Hi arribo a dos quarts de vuit del matí, encara es fosc però hi ha molt bon ambient, ens saludem amb la Gemma i la Teresa i no m’entretinc massa perquè al cap de sis quilòmetres ja ens tornarem a veure.

            Surto de Santa Maria de Besora tranquil però sense parar, em trobo bé, el tram que toca ara no es molt exigent però va pujant contínuament fins al Coll de Beví, però abans hem de passar pels bufadors, abans, arribem a un avituallament on en mig del prat ens serveixen tres cambrers, van disfressats i tenen la música posada, ven bé com si fóssim en una discoteca o bé un “after-hour”, des d’allí ja ens endinsem al bosc per passar pel bufadors, lloc idíl·lic, allí vaig decidir no fer fotos i gaudir del moment perquè crec que la gent hi ha d’anar per gaudir-ne en tota la seva esplendor, és meravellós i crec que jo hi tornaré. De sobte comencem a pujar per arribar al coll de Beví, és una pujada per dins el bosc, a estones ja s’hi veu i ja porto el frontal apagat, de sobte se senten veus, penso que ja falta poc i efectivament desprès d’una petita baixada surto al coll i veig a la Gemma i la Teresa al costat de la taula de l’avituallament. Allí paro i menjo una mica, aprofito per omplir d’aigua, sembla que ha començat a sortir el sol i ja comença a notar-se.

            El següent tram és una pujada fins al quilòmetre vint, allí hi ha l’avituallament del Barretó, són quatre quilòmetres amb una pujada d’uns tres-cents cinquanta metres, el terreny en aquest punt no es gens dur i es puja molt bé, fins i tot aprofito per fer-me unes fotos en uns prats, al capdamunt del prats hi ha l’avituallament, juntament amb les vaques i el cavalls que estan pasturant per allí, ara toca baixar uns dos-cents metres per encarar la pujada més dura de la cursa, la pujada al castell de Milany.

            La pujada al castell de Milany és molt dura, primer passem per les baumes, un lloc espectacular però desprès la cosa es posa més dreta i pugem per un barranc on fins i tot hi ha posat alguna corda per ajudar, un cop als peus de les ruïnes del castell, perquè val a dir que no és un castell sinó unes ruïnes, hi ha l’avituallament, enèsima parada per beure i menjar unes galetes que he tret de la motxilla, continuo fins dalt al castell i miro el rellotge, són dos quarts d’onze, el meu planning indica que hi havia d’arribar a les onze, o sigui que veig factible baixar de les nou hores totals ja que només em queda una pujada forta i la resta es baixada, bé, primer he de baixar fins al poble de Vidrà, allí ja portaré trenta-cinc quilòmetres i podré decidir millor com vaig de forces. 

            Sense pensar-ho massa començo a córrer muntanya avall, la veritat és que en aquella baixada gaudeixo molt, vaig com un coet, m’he posat la musica ja fa una estona i això em fa oblidar de la mica de mal de genoll, sento que vaig molt ràpid i de fet vaig atrapant a corredors, la moral esta en augment i la panxa avui sembla que té ganes de portar-se bé. Un cop arribem a l’avituallament de l’Arxé ens diuen que queda una pujada d’uns cent cinquanta metres i desprès ja tot és baixada fins a Vidrà, és una d’aquelles pujades que al perfil gairebé no es veuen i que no els hi fas cas, però la veritat és que és molt intensa i curta, i com que ja venia amb una dinàmica de córrer en baixada es fa una mica dura, però un cop dalt ja es veu el poble de Vidrà al fons, ara si, una baixada molt ràpida per uns corriols poc tècnics i ja sóc a Vidrà, continuo amb la mitja hora d’avantatge sobre el planning marcat i hi arribo a les dotze de migdia.

            Un cop dins el pavelló ens trobem amb la Gemma, la Teresa i el Josep Maria, comentem la jugada una mica mentre em menjo un plat de macarrons assegut a una cadira, em prenc un antiinflamatori pel genoll. Ells m’animen molt i em diuen que vaig molt bé de temps. Arribats a aquest punt ja només em queda fer quinze quilòmetres, deu dels quals són de baixada, però amb tot el respecte que ha de merèixer la pujada al Santuari de Bellmunt per la cresta de Canemars, segons l’organització és una pujada força dura i a estones tècnica.

            Ens despedim amb la família, ja no ens tornarem a veure fins a l’arribada, i jo començo a córrer per sortir del poble en direcció al Salt del Molí, és una baixada per dins el bosc, és molt corredora i vaig trobant famílies amb nens que van a caçar bolets, un cop arribo al Salt del Molí em faig la foto de rigor i començo a enfilar el que serà l’ultima pujada forta del dia, però abans he de passar per l’avituallament per agafar forces, està situat a la carretera de Salgueda, un cop allà ens diuen que la pujada és dura, o sigui que decideixo prendre’m un gel per tenir energia suficient per arribar fins dalt. Efectivament la pujada és dura i també es fa bastant llarga, un cop dalt a la cresta ja es veu el santuari de Bellmunt però sembla que no arribi mai, un constant puja-baixa fins arribar al camí empedrat que puja fins dalt, per fi, ja hi sóc, ha costat de valent però ara toca canviar el xip i començar a baixar sense pietat fins a Sant Quirze de Besora, només queda deu quilòmetres i ja ho tindré.

            Sense estar-me gaire estona a l’avituallament del santuari de Bellmunt començo a córrer per la cresta que m’ha de dur a la baixada final, és una baixada molt poc tècnica i baixo molt fort i ràpid, a estones penso que he d’afluixar el ritme si no vull anar per terra. En un moment faig el quatre quilòmetres per arribar a l’avituallament del Bosquetell, al quilòmetre quaranta-quatre, en aquell punt, continua la baixada forta i molt corredora que em durà fins al següent punt de control i avituallament del Roure de la Creu, al quilòmetre quaranta-vuit. Arribat en aquell punt, el perfil marca que només queda dos quilòmetres, però es veuen dues pujades petites que al final em fan suar de valent, la veritat es que no me les esperava tant dures, ens fan pujar fins al dipòsit d’aigua de Sant Quirze de Besora, des d’allí es veu tot el poble i no dubto gens en posar-me a córrer per arribar enmig dels aplaudiments del públic que està allí esperant.

            Al final, passo per sota l’arc d’arribada amb un temps de vuit hores i quaranta-cinc minuts, estic molt content, comentem com ha anat amb membres de l’organització i diferents corredors. Allí ens trobem amb la Gemma, la Teresa i el Josep Maria, la Gemma, en aquest cas no està gaire nerviosa perquè he anat molt bé de temps.

            Com a conclusió final m’agradaria dir que ha estat una cursa molt bonica, uns paisatges immillorables, un ambient espectacular tenint en compte la quantitat de participants que érem, una organització perfecta amb un bon rotllo constant, amb molt bon marcatge i avituallaments molt complerts, per cert, els macarrons estaven boníssims!! Voldria comentar que a vegades ens entestem a buscar curses de muntanya que siguin al Pirineu, i descuidem una mica aquest tipus de traçats que no són d’alta muntanya però alhora tenen un encant especial que les fan diferents, i aquesta cursa, la veritat és, que és ben diferent. Animo a tothom a que la faci, no el/la deixarà indiferent.

            També m’agradaria destacar la dura tasca que fan les persones que acompanyen als corredors, en aquest cas, a mi, m’han acompanyat la Gemma, la Teresa i el Josep Maria, però també em refereixo a tots els altres que també acompanyen els altres corredors, ells, es desperten a la mateixa hora que nosaltres, agafen el cotxe constantment per anar d’un lloc a l’altre per poder veure’ns, portar-nos el material extra que puguem necessitar, ens animen contínuament, a vegades fins i tot han d’aguantar el nostre mal humor, i tot i així, quan encarem la recta final abans d’arribar ens animen com si fóssim els primers en arribar. Moltes gràcies per ser-hi sempre, no em cansaré de repetir-ho, sou molt necessaris per a mi i considero que seria molt dur haver-ho de fer tot sol.

            Salut i muntanya.

            Track Trail del Bisaura

Cursa de Resistència Valls d’Àneu.

               És divendres i estic anant, juntament amb la Gemma i el Dídac, cap a Esterri d’Àneu, aquest cap de setmana, bé, el dissabte dia divuit, estic inscrit a la Cursa de Resistència de les Valls d’Àneu, concretament una marató de muntanya puntuable pel campionat de Catalunya de curses de resistència.

            Arribem a Esterri sobre dos quarts de nou del vespre, el primer que faig és anar al pavelló polisportiu a buscar el dorsal, feina feta per demà, acte seguit anem a la fonda Agustí, on hi tenim reservada una habitació per poder dormir o si més no descansar una estona.

            La cursa està emmarcada dins la celebració del Ultra Trail de les Valls d’Aneu, consta de quaranta-sis quilòmetres amb un desnivell positiu de tres mil tres-cents metres. La sortida és a les set del matí, o sigui que tocarà anar a dormir ben aviat, però abans sortim a donar un tomb per Esterri, hi ha molt ambient per tots els carrers, mentre estem fent un beure en un bar, el temps ens dona la benvinguda en forma d’un diluvi que sembla que no s’acabi mai, quan la cosa afluixa una mica tornem a la fonda a sopar.

            Un cop havent sopat preparo tot el material necessari per l’endemà i repassem amb el Dídac i la Gemma, aquest cop tinc assistència de luxe que em seguirà durant tota la cursa, els punts on ens hem de veure perquè ens quedi ben clar. 

            Són les cinc del matí, ja fa una estona estem desperts, els nervis són a flor de pell, qualsevol diria que és la primera cursa que faig, però són els mateixos que els del primer dia, baixem a esmorzar una mica de pa torrat amb pernil cuit i un cafè, prèviament ja m’he pres una barreta energètica. A dos quarts de set sortim de la fonda per anar cap al calaix de sortida, pels carrers ja hi ha molt ambient, entro dins la zona delimitada per la sortida i el Dídac i la Gemma es posen a un lateral per poder fer fotos. La sortida no és gaire puntual, passen gairebé deu minuts de les set del matí que sona el petard que anuncia l’inici de la cursa i sortim tots corrent pels carrers d’Esterri.

            Hem quedat amb la Gemma i el Dídac que el primer punt on ens veurem serà al poble de Llavorre, allí portaré els primers sis quilòmetres de cursa i gairebé sis-cents metres positius, el camí no és molt tècnic i encara estic fresc, en menys d’una hora hi sóc, ens saludem, em prenc un gel i omplo d’aigua el botellí. En aquesta cursa m’he proposat seguir el pla que m’ha marcat el nutricionista esportiu Eduard Palau, per intentar que no es tanqui l’estómac de cara al final de la cursa, això implica prendre’m un gel/barreta cada 30-45 minuts de cursa, i així ho faig.

            Al sortir de Llavorre, al quilòmetre nou hi ha el primer avituallament, jo gairebé ni em paro, sé que ara ens toca una baixada de cinc-cents metres per arribar fins a la Guingueta d’Aneu, la baixada no és gaire tècnica i sento que baixo bé, amb forces, en aquest punt coincideixo amb en David, que estava esmorzant a la fonda, ens saludem i baixem junts. Un cop a la Guingueta, quilòmetre onze, toca pujar uns quatre-cents metres fins a Jou, allí m’estaran esperant altre cop la Gemma i el Dídac per carregar aigua i donar-me forces pel que queda de pujada.

            Veig que amb el David anem molt semblant de ritme i decidim pujar junts mentre anem parlant i ens anem coneixent, sembla que així la pujada es fa més ràpida i amb poc temps som a Jou, hi ha molta gent animant-nos i llavors em trobo a la Gemma i el Dídac per segona vegada, una gran alegria, no estic molta estona, estic molt motivat i carrego aigua gairebé sense parar, petó de rigor a la Gemma i a seguir pujant, quedem que al següent punt, al refugi del Pla de la Font també ens veurem per comentar com vaig. 

Només sortir de Jou ens endinsem al bosc, per sort toca l’ombra perquè sembla que el sol ja comença a escalfar, és un tram de cinc quilòmetres i set-cents cinquanta metres positius, m’ho prenc amb molta calma, ara em poso jo a davant a marcar el ritme, sembla que em desmarco una mica del grup de darrera, això fa que em freni i decideixo prendre’m una barreta per començar a ingerir aliment. En poca estona sortim a una pista, és la que ens duu fins al refugi, he de dir que aquest tram no es fa especialment llarg, l’avituallament, el segon de la cursa, està situat a l’aparcament, allí també m’hi esperen la Gemma i el Dídac, sempre preparats per avituallar-me el millor possible, ja vaig directe cap al cotxe, carrego aigua, canvio la botella d’isotònic per una de plena, em faig una frega als genolls amb crema i a continuar.

            El següent tram és el més dur i el més llarg de tota la cursa, jo vaig bé, em noto fort i miro d’aprofitar-ho al màxim, encara anem junts amb el David, ens espera uns quatre quilòmetres i sis-cents cinquanta metres positius fins al cim del Pinetó i després una llarga baixada fins a les Planes de Son, però bé, anem per trams.

            En sortir de l’aparcament em començo a enfilar per prats d’alta muntanya, ja s’ha acabat el bosc, miro endavant i veig tota la fila de corredors, excursionistes i gent que ens anima pujant amunt, fins dalt de tot, en aquell moment penso que la cosa es farà llarga o sigui que baixo el cap i em poso a mirar el camí i poc a poc vaig fent, un pas rera l’altre, sense parar. Quan gairebé sóc dalt, arribar al cim es posa una mica més pedregós de terreny, ja ens han dit que hi ha un tram de tartera, dalt del cim em menjo una altra barreta, la panxa es queixa i hi he de posar aliment. La baixada no és menys dura que la pujada, comença per un tram bastant dret d’arena fina, aquí faig una torcedura de turmell que m’avisa que he d’estar atent, ens endinsem a una gran tartera de blocs gegants de granit i voregem un  petit estany molt bonic, seguim el camí que va lateral al riu que desemboca de l’estany, és una baixada llarga fins que de sobte trobo un avituallament improvisat, dues persones de l’organització han pujat fins allí carregant aigua, isotònic, gominoles i fruits secs, la veritat és que ja anava bastant sec de beure, els hi agraeixo i em bec una botella d’aigua.

            Ara toca un tram d’aquells que sembla que al perfil no sigui res però en realitat són cent cinquanta metres positius, no són difícils de fer però piquen, després d’això el camí torna a baixar fort fins a les Planes de Son, entre les dues baixades són mil tres-cents metres negatius. A Planes de Son hi ha el tercer avituallament, i com no, allí m’esperen la Gemma i el Dídac, ja porto trenta quilòmetres, només en falten setze, els hi comento que aquest tram s’ha fet molt llarg, bec molta aigua, em menjo un plàtan perquè sembla que de tant en tant tinc algunes rampes als bessons, he decidit fer la cursa sense les bessoneres habituals que jo porto perquè vull que la musculatura s’adapti a anar sense i de pas provar com responen les cames sense aquesta mica d’ajuda que suposo per a mi.

            Surto de Planes de Son amb les piles carregades altre cop, ara toca un tram de baixada molt corredora fins a València d’Aneu, passant per Son. A Son m’enduc la sorpresa que hi tornen a ser el Dídac i la Gemma per fer-me fotos, tota la baixada fins a València es fa pel sol, sembla que m’estigui coent, la cosa ja pica de debò, s’atansa el migdia. Un cop arribem a València hem d’anar fins a Sorpe, aquest tram psicològicament és molt traïdor perquè quan ja gairebé ets a Esterri, has d’allunyar-te fent un desnivell de dos-cents cinquanta metres positius, tot el camí és pel sol, en aquest moment jo encara em sento fort però sembla que el poble de Sorpe no arriba mai, allí ens hem de trobar per ultima vegada en cursa amb la Gemma i el Dídac, tinc moltes ganes d’arribar-hi i el sol em comença a afectar. Faig la pujada bé, però no em prendre cap gel perquè no he pensat a agafar-ne a Planes de Son, sento que el necessito i arribo a Sorpe bastant tocat, el primer que faig en arribar es prendre’m el gel i beure molta aigua, el meu estómac m’avisa que hi ha alguna cosa que no funciona bé, he fet un gir a l’estat d’ànim, però només queden vuit quilòmetres i els he de fer com siguin.

            Aquests vuit quilòmetres es fan més llargs que els trenta-vuit anteriors, noto que tinc la boca seca, no tinc ganes de beure, ni menjar, és la sensació que estic començant a deshidratar-me, el tram que queda tampoc ajuda, una successió de pujades i baixades en forma de trencacames que sembla que no s’acabi mai, quan intento córrer en baixada, s’acaba i ve pujada, el poble d’Esterri no es veu i el cap no para de barrinar, per sort en cap moment hi entra la possibilitat d’abandonar, penso que si no arribo corrent, ja ho faré caminant, vaig bé de temps, dins l’horari previst. Al cap de poc temps començo a veure cases i a sentir la megafonia dels altaveus del poble, ara si que ja hi sóc, començo a trobar nens i nenes que ens van animant i entrem al poble per la part alta, creuo el pont romànic del riu per anar fins al carrer major d’Esterri, està ple de gent aplaudint la meva arribada, allí hi veig al Dídac i a la Gemma, m’estan fent fotos de com corro per la catifa vermella, en aquell moment penso que ha estat dur, i en l’ajuda que he tingut per arribar, es fa difícil pensar, creuo l’arc d’arribada i sento que estic fos, rebo la samarreta finisher però necessito sentar-me al terra per descansar.

 

            Com a conclusió final voldria esmentar la bona organització que hi havia en tota la cursa, tant a nivell de marcatge com d’avituallaments. Tot i la duresa de la cursa crec que en general vaig disfrutar molt, els paisatges eren meravellosos i el terreny espectacular, no descarto algun dia tornar-hi per entrenar i fins i tot crec que l’any que ve miraré de tornar-la a fer, vaig quedar molt satisfet amb el recorregut.

            No em voldria deixar d’esmentar el suport incondicional que vaig tenir durant tota la cursa, la meva dona, la Gemma i mon cunyat, el Dídac, en tot moment em van estar animant i ajudant per omplir els botellins, oferir-me gels, barretes, refrescar-me el cap, donar-me roba neta per canviar-me... Als corredors que els hi comentava durant la cursa que tenia assistència personalitzada de debò que flipaven, crec que això va fer que fós una mica més fàcil acabar-la i en tot moment tenia aquella mica de força extra que em transmetien ells, moltes gràcies, de veritat.

Salut i muntanya!

Track CRVA '15